El que vaig deixar
I me’n vaig anar, carregada amb una maleta grossa amb rodetes. A dins, gairebé tot el que tenia, i encara em sobrava espai: la poca roba que em calia per al viatge, perquè després ja no la necessitaria més, el meu Alcora gastat amb tantes hores d’estudi a la mesquita, les fotos de la família que m’havia donat un periodista, i dels meus amics fent el mico un dia de pícnic, la clau de casa i res més.
Abans d’entrar a l’aeroport m’havia canviat el turbant pel vel. I, coses del costum: des d’aquell moment vaig mirar a dreta i esquerra amb por de trobar-me algú conegut. Però només vaig veure el somriure càlid de les dues dones que anaven amb mi a Barcelona perquè havien de participar en unes jornades sobre l’Afganistan que havia organitzat la Sara.
Feia només unes hores que havia deixat casa meva. Intentant semblar segura de mi mateixa, vaig provar de tranquil·litzar la mare i el pare, que em mirava amb ulls inquiets. Els vaig fer petons a les mans a tots dos, i ells em van fer petons al cap. Amb les meves germanes no vam ser capaces de trencar la barrera de gel que feia temps que hi havia entre nosaltres: amb la petita ens vam abraçar, i amb la gran només ens vam donar la mà. Després, la mare va agafar un Alcora i el va subjectar ben alt mentre jo entrava i sortia tres cops de casa, passant per sota del llibre sagrat, símbol de la protecció de Déu mentre jo fos fora. També em va esquitxar amb aigua, dient: «L’aigua és llum, que Déu t’il·lumini!». Va ser una cerimònia que se’m va fer insuportablement llarga, perquè em costava resistir la tristesa. I quan es va acabar, vaig tancar la porta darrere meu i em vaig enfilar al taxi que m’esperava. Des de dins, vaig veure que la mare sortia de casa corrents, i que li queia el mocador del cap, però que no el recollia… vaig dir al taxista que accelerés. Si la mare m’hagués abraçat llavors, no sé si mai me n’hauria anat.
Vaig pensar en els meus amics Afzal, Maruf, Ashraf, Waiss; vaig pensar en el meu primer amor, l’Ajmal; en la família del senyor Bismil·là i en tots els personatges que vaig conèixer mentre treballava per a ell; vaig tenir un record per al meu mul·là, els membres de les comunitats sufís i l’«home bona persona» que em volia enrolar en la guerra santa… Per a tots aquells homes, jo moria en aquell moment. No els veuria mai més.
Una de les dones que m’acompanyava va notar que flaquejava, i cm va estrènyer una mica. Com si fos sense voler, va començar a parlar de com era de bonica Barcelona, que aviat podria veure el mar i fins i tot banyar-m’hi, que la Sara seria al meu costat, que de seguida trobaria altres amics, i que segur que m’hi trobaria bé, a Europa.
En aquell moment, em vaig veure reflectida en un vidre de la cafeteria de l’aeroport. Dins la caçadora ampla de l’Afzal, hi havia un cos de noia, amb el cap cobert com una noia. Amb uns ulls bonics i uns rínxols bonics. Vaig pensar en aquella nena alegre i feliç que jugava amb en Zelmai. I la nena era jo.
Vaig anar a la porta on havíem d’embarcar. L’hostessa va mirar el passaport, em va mirar a mi, i em va indicar que passés amb el mateix gest cansat que a tothom.
Vaig somriure, i vaig entrar.
Gener del 2008 - març del 2010