La pau dels talibans

S’ha acabat la guerra! Els mujahidins se n’han anat! La notícia corria com un regueró de pólvora per l’hospital. Els talibans per fi havien fet callar els canons. Les lluites als carrers s’havien acabat, i també la corrupció, les violacions i la por de caminar tot sol. Ara podrien tornar de l’exili els amics i familiars que tots enyoràvem! Amb els talibans, aquell 1996, s’anunciava la pau a l’Afganistan. I perquè no quedés cap dubte de qui manava, s’havien atrevit a fer allò que els mujahidins no havien gosat: havien entrat a la seu de l’ONU, on vivia refugiat des de feia quatre anys l’expresident comunista Najibul·là, i l’havien penjat. Per al meu pare, que l’admirava, va ser un cop fort, i la mare em va explicar que plorava en veure-ho a la tele de casa la tieta.

—Amb això han posat sal a la ferida del teu pare… —deia preocupada la mare. Però per a la resta, l’ambient era de festa. Fins i tot semblava que els ferits ens trobàvem una mica més bé i tot. Teníem ganes de sortir i poder veure aquest país nou que ens prometien…

—Soraya! Ja saps que s’ha acabat la guerra?

La Soraya era l’ajudant del nieu metge, que era estranger i necessitava un intèrpret. Era molt dolça: la meva preferida a l’hospital. Al contrari de tothom, ella no semblava contenta.

—Què et passa, Soraya? No t’alegres que estiguem en pau?

—I tant, Nadia! Però… —se’m va acostar, i amb veu més baixa va continuar—… és que me n’hauré d’anar. Els talibans no volen que les dones treballem.

Va ser la primera a tirar aigua al vi.

Aviat va quedar clar que no només impedirien que les dones treballessin, sinó que també quedava prohibit que metges homes atenguessin dones. Darrere la Soraya i les seves companyes, hauríem de sortir de l’hospital totes les noies. Dia rere dia, a mesura que arribaven notícies sobre les polítiques del nou govern, la inquietud va anar tenyint l’eufòria. «Diuen que és obligatori que les dones vagin amb burca i que els homes portin una barba llarga»; «diuen que està prohibit que les dones facin soroll quan caminen, i que no poden riure en públic»; «diuen que estan prohibits la música, el ball i les pel·lícules».

Al principi, les dones van rebre aquelles lleis com un mal menor, davant el gran guany que seria la seguretat. Jo mateixa havia vist un dia com un taxista intentava atacar la mare, i com el pare tornava sense pantalons d’una comissaria on havia anat a demanar ajuda perquè els policies l’hi havien robat tot. Crèiem que qualsevol cosa seria millor que el terror i la guerra, però no podíem sospitar que alt que seria el preu que ens tocaria pagar a canvi d’això.