Estrangers
Per a nosaltres, Europa i Amèrica eren un altre planeta. Qualsevol cosa que sortís del Pakistan, l’Iran, o tirant llarg, l’índia, era un territori desconegut, misteriós i atractiu. Els estrangers que arribaven topaven alhora amb desconfiança i amb una enorme curiositat i respecte. Per això, si algun tenia interès a relacionar-se amb nosaltres ens sentíem honorats i ens distingia dels altres, però també ens portava problemes amb la policia i alguns veïns. Jo vaig viure totes aquestes coses perquè, sense pretendre-ho, vaig cridar l’atenció de molts periodistes que venien a visitar l’Afganistan i buscaven històries impactants per als seus mitjans de comunicació. Molt sovint eren els mestres de l’escola els que m’assenyalaven. Era com si estigués de moda entre els forasters. Em vaig acabar sentint com si fos la dona barbuda del circ. I era l’últim que volia. Érem a mitja classe de ciències quan vam tornar a sentir corredisses al passadís i la veu excitada de la secretària que deia el meu nom. Vaig deixar anar el boli. Ja hi tornàvem a ser.
La dona va trucar a la porta i va entrar apressadament sense esperar cap resposta:
—Senyoreta Nur, senyoreta Nur! Que pot sortir la Nadia? Han vingut uns estrangers a veure-la!
La secretària em va mirar amb ulls ansiosos i la resta de la classe també em va clavar la mirada mentre jo m’aixecava sense pressa. Cada dos per tres la mateixa cançoneta: estrangers, tot somriures, que venien a fer-me fotos i a preguntar per la meva vida. Al principi deia que sí a tot, perquè encara creia que ells eren sinònim de gent important, sàvia, rica, famosa… eren com una raça superior a la qual havíem d’estar agraïts pel sol fet d’interessar-se per nosaltres. No em passava pel cap que entre ells hi pogués haver persones ignorants, malvades o aprofitades. Quan em feien preguntes, suposava que sentien un interès sincer en el meu cas. Quan em feien fotos, creia que les posarien al seu àlbum personal, tal com hauria fet jo, plena d’orgull. Però a poc a poc vaig anar aprenent que dels estrangers que em visitaven, la majoria eren periodistes, que era gent que tenia la missió d’ensenyar al món les fotos que em feien, i explicar a tothom la meva història. Em mentien sense vergonya, deien el que jo volia sentir amb la complicitat total dels meus mestres, que em feien de representants no sol·licitats i d’intèrprets —encara no sabia anglès—; els importava més sortir ells a la foto que no pas protegir-me: «Tranquil·la, diu que no ho explicarà a ningú i que les fotos només les veurà la seva família…».
Quan vaig entendre de què anava aquest joc dels periodistes, vaig deixar de prestar-m’hi amb alegria. No gosava plantar-los cara, però els demanava que em deixessin en pau, i plorava com una magdalena. A alguns, les meves llàgrimes encara els semblaven més estimulants perquè afegien dramatisme a l’escena, i no es tallaven ni un pèl a continuar disparant. Les meves companyes de classe encara em miraven amb enveja perquè era tan important que els forasters em buscaven. Era inútil intentar fer-los canviar d’opinió.
Vaig conèixer homes i dones de molts països. I devia sortir en moltes revistes i diaris que mai em van enviar. Aquelles experiències em van fer anar agafant consciència de la importància de controlar la meva història. Ells guanyaven diners gràcies a mi? Doncs era just que jo també en tragués un rendiment. Però al mateix temps que vaig descobrir que jo tenia un valor, també em vaig adonar que els forasters no estaven disposats a reconèixe’l. Posar condicions per part meva —una criatura perduda en un racó de món del qual no sortiria mai—, els semblava una qüestió forassenyada, inacceptable. Ells creien que m’havia de donar per ben pagada amb la notorietat que m’oferien, però a mi això no em servia de res: al contrari, més aviat em causava problemes. No tenia dret a aspirar al mateix grau de dignitat i benestar a què aspiraven ells. I feien amb la meva imatge el que mai s’haurien atrevit a fer amb cap veí de les seves ciutats riques.
Aviat, no només em van conèixer els periodistes, sinó que gràcies a la indiscreció dels meus mestres i els seus amics, la meva història també va arribar a orelles dels responsables d’una associació anomenada WIFW. I jo, que em sentia tan orgullosa de ser independent gràcies al meu treball, tot i les durícies i el cansament, vaig haver de fer-me la idea que deixar-se ajudar no sempre és dolent.