Fins mai més

Amb la colla acostumàvem a quedar a la tarda, i anàvem a passejar, o a casa d’algun de nosaltres. A vegades anàvem junts a la mesquita i després ens quedàvem xerrant vora la font que hi ha a fora, per fer les ablucions, i, de tant en tant, fèiem una excursió. El dia abans d’anar-me’n vaig decidir convidar-los a sopar fora. Però no els vaig dir per què.

L’Afzal em va venir a buscar a casa a les set. Per a aquella ocasió em vaig posar una armilla que m’havia regalat ell, de marca Titànic (la pel·lícula Titànic, tot i que es va estrenar d’estranquis en plena època talibana, va tenir un gran impacte al país i de seguida hi va haver roba Titànic, perfum Titànic, pentinats Titànic i tot el que es pogués imaginar). Junts, vam passar a recollir la resta dels amics: primer l’Ashraf, després en Waiss, que com sempre ens va fer esperar perquè estava xerrant i coquetejant amb les alumnes de la seva acadèmia. L’Afzal se’n reia:

—Ei, mestre! Ens podries signar un autògraf, sisplau? O l’hi hem de demanar al teu secretari?

Finalment vam anar a buscar en Maruf. I com sempre que estàvem tots junts, el cotxe era una festa. Que vaig refredar jo:

—Atura’t un moment, Afzal, que és hora de resar, no?

Tots em van mirar decebuts:

—Vinga, Zelmai, que avui estem de festa! —va dir suaument en Waiss. Però tots sabien que jo no canviaria d’idea, i l’Afzal va parar en una mesquita. Per a mi, aquella última pregària compartida, en què vaig demanar fins a les llàgrimes que Déu els protegís, va ser un moment molt intens.

Després em vaig esforçar a recuperar els ànims, però no me’n sortia gaire.

Els vaig dur a un restaurant que hi havia prop del local de Cawaf, on havia anat alguns cops amb la Sara: tots es van quedar admirats que el cambrer em conegués.

—Seguem a la terrassa —els vaig dir com si fos la mestressa del restaurant. Tots em van seguir.

Vam demanar arròs, pollastre, xai i una pila de coca-coles per beure, i com sempre que estàvem junts, tot plegat va ser una olla de grills alegre en què vam parlar molt, molt, de noies.

—Què tal la meva veïna, Zelmai? —va preguntar en Maruf.

La seva veïna havia estat companya meva de classe, però com que amb totes havíem acordat que faríem veure que no ens coneixíem si ens trobàvem fora de l’escola, quan coincidíem només ens miràvem. Resulta que en Maruf havia interceptat aquestes mirades, i havia començat a fer córrer entre la colla que la seva veïna i jo estàvem enamorats en secret. I com que jo no ho confirmava ni ho desmentia, ja s’havia convertit en un tema habitual en les nostres converses. Jo em sentia massa afectada per poder fer broma, i m’emocionava amb cada cosa que deien. M’hauria agradat enregistrar cada paraula, cada imatge, cada gest i cada rialla…

—Em sembla que en Zelmai s’està posant trist pensant en ella. Tranquil, company, que ja t’ajudarem! —va comentar l’Ashraf.

—És tan romàntic, això vostre… —sospirava en Waiss.

—Vinga, Waiss, si tu tot ho trobes romàntic, que t’enamores cada dia! Sembles un garatge: cada dia hi entra una noia i en surt la del dia abans!

Sempre li dèiem això del garatge a en Waiss perquè era un seductor, però tots sabíem que estimava una noia que anava amb ell a la universitat i que els pares no aprovaven. Jo li oferia, fent broma, de casar-me amb ella i, després, «donar-l’hi». En aquell país nostre, en què les dones estaven tan oprimides, els nois tampoc no eren lliures del poder inapel·lable del pare. Per això moltíssimes de les xerrades entre nois eren sobre les noies de què estàvem enamorats i quins trucs podríem fer servir per convèncer-les a elles i als pares de tots dos. Dèiem animalades per treure-hi ferro, perquè era un tema que provocava una gran sensació d’impotència a tots els joves.

En el meu cas, és clar, era un pur joc. Un dia, l’Afzal va dir:

—Zelmai, tens uns ulls molt macos!

—Molt bé, saps què farem? Em casaré amb la teva germana i tindràs una neboda amb els meus ulls, d’acord?

Des de llavors sempre que el veia li donava records per a la germana. De fet, ni jo coneixia la majoria dels germans —i menys les germanes— dels meus amics, ni ells les meves. Amb ells, com amb tothom, preferia ser ambigua pel que fa a la meva família: mai vaig arribar a explicar-los quants germans tenia, perquè això em permetia tenir marge per inventar històries quan em convenia per cobrir les meves activitats com a noia. Quan venien a casa, obligava la meva família a tancar-se a l’altra habitació que teníem o a sortir al pati, fossin minuts o hores.

Amb la germana de l’Afzal, l’amor era una broma. Però amb ell, la cosa era diferent. Després de la mort de l’Ajmal, sempre havia estat al meu costat, i a poc a poc havia anat creixent alguna cosa entre nosaltres, una tensió que jo podia identificar com a enamorament, però que per a ell, que em veia com un noi, no era res més que un neguit incòmode i estrany. L’Afzal era guapo, divertit i em cuidava moltíssim. Però també venia d’una família molt tradicional i conservadora, i ell mateix tenia una visió força masclista del món. Estàvem molt bé junts, però de futur no en podíem tenir cap. I, a més, jo no volia ni pensar-hi, perquè em semblava que les persones que estimava es morien abans d’hora, i ja havia patit prou.

Aquella última nit, després de sopar, vam anar a un parc d’atraccions. Normalment, allò hauria estat festa major, però en Maruf es va adonar que alguna cosa no rutllava, i quan em va trobar sola va venir a preguntar-me què em passava, perquè em trobava molt trista.

—Me’n vaig, Maruf.

Ja tenia preparada l’explicació. Ambigua, com sempre, però suficient: me n’anava a treballar a fora, primer al Pakistan, després potser als Estats Units.

En Manifestava desolat. Va cridar els altres:

—En Zelmai se’n va, ens deixa! I ell que deia que sempre estaríem junts!

Tots van venir corrents, i no s’ho volien creure.

L’Afzal estava molt enfadat i trist, i repetia: «Me’n vaig amb tu».

Aguantant-me les llàgrimes, els vaig dir que jo també estava molt trista, però que necessitava fer-ho.

—Intentem animar-nos, vull tenir un bon record d’aquesta nit… Per què no anem a llogar una pel·li i la mirem junts a casa l’Afzal?

Ningú no s’hi va apuntar. Tots van dir que estaven cansats, i segurament necessitaven pair la notícia. No vaig ni poder abraçar-los com m’hauria agradat.

L’endemà, l’Afzal em va trucar perquè anés a casa seva a dir-li adéu. No m’atrevia a tornar-lo a veure: li vaig dir que tenia molta gent per acomiadar-me, però ell hi va insistir. Al final vam quedar per anar a comprar junts una maleta, i l’Afzal em va regalar una caçadora de pell. També em va voler acompanyar a dir adéu a tothom, i al cotxe no parava de buscar solucions perquè no me n’anés: que parlaria amb la Sara perquè em donés una feina millor; que em donaria diners; que demanaria ajuda al seu pare…

—Digue’m, Zelmai, estàs enfadat amb algú de nosaltres?

Jo no podia ni parlar del nus que tenia al coll. Per sort, aquell monòleg tan trist s’interrompia quan paràvem en una casa perquè anés a dir adéu a algú. Ell m’esperava a baix mentre veia les meves millors amigues: la Mariam de primària, la Mariam de secundària, la Manijà… Elles m’intentaven animar, convençudes que l’operació em deixaria perfecta. Jo, després d’haver passat catorze vegades pel quiròfan, no n’estava tan segura, però elles sí, i afegien: «I somriu, que si no et quedarà cara de vella!», i jo somreia sense deixar de plorar.

A l’Afzal li deia que estava visitant la meva família: tietes i cosins. I ell s’admirava de com en devia de ser, de rica, la meva «família», perquè molts dels barris on vaig anar a dir adéu a les meves amigues eren benestants, molt lluny de la meva realitat i fins i tot de la seva.

Més tard vam parar a menjar bulanís, els nostres pastissos plans de pa, ceba i patata. L’Afzal no callava, obsedit a fer-me canviar d’opinió, encara que em coneixia prou per saber que no ho faria. Jo volia dir-li que fos més amable amb la gent, que anés amb compte amb el cotxe i que no parlés pel mòbil mentre conduïa, però la veu no em sortia. I ell, vençut, em va demanar el número de telèfon per poder contactar amb mi.

—El meu mòbil el deixaré a la meva mare, quan en tingui un de nou ja t’avisaré…

Quan ens vam separar va començar a ploure.