Mul·lá Zelmai

Alguns sorolls de la meva infantesa se’m van incrustar en els malsons. Com el que feien les bombes xiulant i després explotant, de dia i de nit, pertot arreu, durant la guerra civil. Quan les sentia, notava com una fiblada em recorria el cos i me l’omplia d’un terror elèctric i paralitzant. I després, en l’època de pau dels talibans, se’m va afegir un altre so terrorífic: el dels xiscles dels condemnats per robatori quan els talibans els tallaven les mans. Ho feien en places o en antics camps d’esports, després d’una cerimònia que representava un judici. Com que aquest espectacle el feien per alliçonar, si els faltava públic n’anaven a capturar, i algun cop m’havien obligat a anar a contemplar-ho. Els talibans sortien com gossos buscant preses, i si tenies la mala sort de passar prop d’allà els divendres després de la pregària de la tarda, et forçaven a seguir-los. Amb un bastó ens amenaçaven perquè no tinguéssim la temptació d’escapar-nos, com si fóssim xais que duguessin a l’escorxador. Aquell dia n’escorxaven un altre, però qualsevol altre dia ens podia tocar a nosaltres. El cor em bategava amb força i desviava la mirada quan portaven aquells pobres desgraciats al centre de la plaça, amb les cames que els feien figa, blancs de por i demanant clemència. Però els tali-bans, que es definien com a exèrcit de Déu, aplicaven feliços i convençuts l’ull per ull. I després de recitar fragments de l’Alcora, i de la sentència dictada per un tribunal religiós i militar, uns metges encaputxats tallaven les mans amb llargs ganivets esmolats. Al cap de pocs dies, mentre circulava en bicicleta per la ciutat, veia aquelles mans, ja ennegrides, penjades de cables elèctrics perquè no oblidéssim mai què ens passaria si gosàvem desafiar les lleis. A mi, veure aquelles restes mig podrides em feia estremir perquè podia imaginar molt bé com estarien patint aquells homes. Accelerava tant com podia, però semblava que els xiscles em perseguissin.

Estava molt enfadada amb Déu. Com podia ser que Allà, que era una part tan important de la nostra vida, promogués tantes injustícies i crueltats? Si era veritat que els talibans seguien la llei divina, jo me’n volia des-apuntar.

Però, és clar, això era impensable, i encara més en aquella època. Tots els nois estàvem obligats a assistir a classes de religió a la mesquita, que era el més semblant a una escola del que hi havia aleshores. La majoria en van sortir tal com hi havien entrat —com a màxim havien après a llegir una mica l’Alcora sense entendre’l ni fer-se cap pregunta—. Jo, però, tenia moltes ganes d’aprendre.

El primer dia de classe vaig pensar que no me’n sortiria. Quan hi vaig entrar, vaig veure molts nens, dividits en tres grups segons l’edat (almenys eren més alts els uns que no pas els altres) i asseguts ordenadament. Tots tenien l’Alcorà al davant i balancejaven el cos rítmicament mentre llegien. L’efecte general era d’un brumzeig constant. Allò semblava un rusc ple d’abelles obedients, amb el mullà assegut a terra davant de tots, com si fos l’abella reina.

Jo no sabia res. La mare era una dona molt creient, però no havia tingut temps d’ensenyar-me gaires coses. A més, se suposava que jo era un noi, i això era un territori que ella no podia trepitjar. Així doncs, no tenia altre remei que demanar ajuda al mul·là si volia aprendre a ser un bon musulmà. Vaig observar-lo durant uns dies, per agafar valor i intentar esbrinar si era un home accessible. Vaig estudiar-ne els gestos, l’aspecte. Era vell, duia una barba blanca llarguíssima i sempre anava vestit de blanc de cap a peus. No vaig veure que renyés ni pegués a ningú, era de poques paraules i semblava afable. Finalment vaig gosar acostar-m’hi, encara que només acostumaven a fer-li consultes els més grans.

Tenia els ulls tancats, com si dormís, de manera que li vaig dir tímidament:

—Se… senyor mullà, sisplau, li voldria fer una pregunta. Quines pregàries he de dir mentre em rento?

Quan va obrir els ulls em van sorprendre perquè se li veien lluents, encara que no se’ls pintava de negre com feien molts religiosos. Em va fer un somriure càlid i la cara li va resplendir. Em vaig adonar que havia tingut sort. Era un home conservador però no pas dogmàtic, era savi i bondadós, i davant de les meves preguntes, segurament impròpies per a un noi de la meva edat, en lloc d’enfadar-se —com jo em temia—, es va mostrar content de fer-me de mestre. Pacientment, em va ensenyar les pràctiques, i em va corregir mentre jo aprenia a llegir les sures de l’Alcora. També me’n va traduir molts trossos de l’àrab a la meva llengua, el diari, i així vaig fer el meu gran descobriment: tal com ja sospitava, Déu no mana pegar a les dones al carrer si no van acompanyades; no prohibeix fer volar estels; no està en contra que la gent rigui o canti, ni està a favor de la violència… Em vaig convèncer que qui deia això era perquè era un ignorant o una mala persona.

Vaig fer les paus amb Déu.

L’estudi de l’Alcora m’agradava molt, i no hi havia dia que no anés a la mesquita, abans de l’alba, per parlar una estona amb el mullà. Em vaig convertir en una persona de la seva confiança. Tanta, que el seu ajudant es va engelosir de mi. Es pensava que li prendria els privilegis: tenir lloc per dormir i poder-se quedar el menjar que la gent duia a la mesquita. Em va costar convènce’l que no tenia cap ganes d’ocupar el seu lloc. Jo només volia aprendre, abeurar-me en la veu bonica i greu del vell mul·là que em donava esperança…

Un dia que vaig sortir a comprar menjar, vaig sentir una veu de nen que cridava:

—Mul·là Zelmai, mul·là Zelmai!

«Que curiós», vaig pensar, «no conec aquest mul·là que es diu com jo». Abans que tingués temps de girar el cap per veure qui parlava, vaig notar una mà que m’agafava per l’espatlla i em feia aturar. Era el fill del botiguer que m’acabava de vendre les llenties del sopar:

—Mul·là Zelmai, t’has deixat el canvi! —em va dir mentre m’allargava unes monedes.

—G… gràcies, noi —vaig balbucejar, agafant-les.

Mul·là? Jo? L’endemà ho vaig explicar, rient, al meu mul·là. Ell, però, no va riure.

—Tothom sap que ets una persona molt religiosa i que em refio de tu. A més, saps més coses de l’Alcorà que la majoria, Zelmai. Per què no em dones un cop de mà, avui? M’agradaria que et quedessis al meu costat mentre dirigeixo la pregària del matí. Em fan mal els genolls i no crec que pugui fer tots els moviments. Fes-los tu per mi.

Vaig complir l’encàrrec que m’havia fet tan bé com vaig poder. Per a mi era molt emocionant trobar-me davant de tots els homes i al costat del mul·là, i volia que ell estigués content de mi. Mentre va durar la pregària, em vaig esforçar per mantenir una cara ben solemne.

Més endavant vaig arribar a tenir la clau de la mesquita i tot. Un dia, però, aquesta confiança va tenir conseqüències indesitjables. Mentre era a la mesquita, llegint l’Alcorà que m’havia comprat per a mi sola, vaig veure que dos talibans s’acostaven al mul·là. Sense alçar els ulls del llibre i sense deixar de murmurar, vaig aguditzar l’orella.

—Mul·là, ja has fet la llista dels homes del barri?

—Sí, la tinc aquí mateix.

—Doncs au, envia el teu ajudant a fer-los entrar tots a la mesquita per a la pregària del matí.

—El meu ajudant té més de noranta anys, no crec pas que pugui empaitar ningú…

—Però tens estudiants, oi?

—Sí que en tinc. —El mul·là contestava amb una parsimònia inusual, com si volgués allargar el moment o, directament, posar-los nerviosos.

—Doncs crida’n alguns, va!

—D’acord…

—…

—Zelmai! Hawad! Siddig!

Vaig alçar els ulls, fingint sorpresa. Tots tres em miraven, a mi i els altres nois.

—Veniu!

Vaig posar un punt al llibre i em vaig aixecar de terra. Quan m’hi vaig acostar, un dels talibans em va posar una vara a la mà, i en va donar també als altres.

—Aneu a buscar els homes i els nois del barri, i els que es neguin a seguir-vos, els claveu un bon cop a les cuixes. Nosaltres vindrem darrere, perquè ningú s’atreveixi a plantar-vos cara.

Vaig mirar el mullà per buscar la seva aprovació, i vaig veure que tenia la mirada baixa, com si no se sentís còmode amb l’encàrrec.

—D’acord.

Així va ser com em vaig trobar fent de policia religiosa ocasional. Amb la vara a la mà, amb una missió tan santa, vaig poder notar la sensació embriagadora de ser un Treballador Oficial de Déu, del Bé… i també de l’autoritat. Per una estona, no em feien por els talibans, i la gent no s’atrevia a menysprear-me perquè era pobre i tenia la cara desfigurada. Volia creure que el que feia estava bé, i, per sobre de tot, m’agradava notar el respecte de tothom. Per un cop, no era jo el que tenia por. Fins i tot em vaig permetre de venjar-me amb un bon cop de vara d’alguns nois que s’havien rigut de mi. I em vaig començar a girar sense vergonya quan algú cm cridava com a «mul·là Zelmai».

Es clar que això no era el que jo estimava d’Allà. Havia buscat el Déu de pau, d’amor i de justícia, i m’havia deixat seduir per allò que l’espatllava. Formava part d’aquells que l’imposaven a garrotades. Els musulmans vanitosos, autoritaris i violents. No ho volia veure, però tornava a estar perduda.

Aquell cop va ser el germà del meu patró, el senyor Khalil, qui em va obrir una porta. En Khalil formava part d’una germandat sufí, una branca mística de l’islam molt antiga que, tot i que no feia gaire gràcia als talibans —perquè escapaven del seu control i buscaven el contacte directe amb Déu—, la toleraven perquè no podien negar la seva puresa religiosa.

L’Amid, el fill de l’amo, de tant en tant m’explicava coses de la comunitat del seu oncle, i rèiem tots dos d’aquelles pràctiques tan estranyes. L’Amid imitava els sons guturals que feien a les seves cerimònies:

—Gnnn! Gnnn! Gnnn! Sembla que s’ennueguin!

L’Amid no m’agradava, però en aquell cas estava d’acord amb ell, i desconfiava d’homes que dediquessin hores i hores a fer coses tan rares.

Una matinada, el mateix senyor Khalil em va parlar de la seva germandat. Era estiu, i m’havia contractat per vigilar la immensa muntanya de blat que acabaven de segar. Volia evitar robatoris i per això necessitava algú que muntés guàrdia al camp tota la nit. Fer-ho era molt perillós, perquè l’espurna més petita podia encendre la muntanya de blat en un moment, i, encara que pagués generosament, no hi havia cap voluntari per fer la feina. En aquests casos, ja sabia que podia comptar amb mi: jo acceptava tots els encàrrecs, sense importar-me el risc o les hores d’insomni. Havia de dur menjar a casa, això era l’únic que comptava, i amb el que em pagava al mes no en tenia ni per començar. La vida s’havia encarit molt des que s’havia acabat la guerra, i jo necessitava el sobresou d’aquests encàrrecs especials, que cobrava en espècies: un sac de blat, una llauna d’oli, o un paquet de sucre o una mica de carn seca del xai o la vedella que havien matat a l’hivern. Encara sort que en aquella època no venien convidats a casa, perquè ens hauríem hagut de treure de la boca el poc que teníem per sobreviure.

Aquella nit era tranquil·la, i si no fos pel cansament, hauria estat fins i tot contenta: era agradable estar a l’aire lliure en aquelles hores en què la terra començava a refer-se dels efectes del sol abrusador. No feia ni calor ni fred, i m’entretenia mirant les estrelles al cel net de principis de juliol. Llavors vaig veure que s’acostava el senyor Khalil i em vaig posar en guàrdia. Què volia, a aquelles hores? En dècimes de segon vaig fer un repàs mental de totes les raons desagradables que podia tenir per deixar la família a casa i venir-me a veure en plena nit: que havia descobert que era una noia i em volia amenaçar; que li agradaven els noiets i volia abusar de mi… Estava tan nerviosa que, després de saludar-lo tan correctament com vaig poder, li vaig demanar que m’excusés perquè havia de pregar.

Amb les mans tremoloses, vaig estendre el patú a terra, uns metres lluny d’en Khalil, i em vaig posar a resar. De fet, vaig posar cl pilot automàtic, perquè necessitava pensar. Què volia aquell home? Què podia fer si m’atacava o em descobria?

Però les seves intencions estaven molt lluny dels meus temors.

—Zelmai, ets un noi molt especial. M’has explicat que ets el petit de quatre germans, i tot i així treballes fort per a la teva família. Ets una persona molt religiosa, que reses i observes el Ramadà sense que ningú t’hi hagi d’empènyer. Fins i tot veig que mentre fas dejuni, treballes hores i hores i ets capaç de passar-te nits sense dormir…

Jo escoltava… On volia anar a parar?

—He parlat de tu al meu mestre de la meva germandat, la tariqa. Li he explicat les coses que fas i ell m’ha dit que li agradaria conèixe’t, perquè creu que ets un nen tocat per Déu, un baraqat. Per això pots menjar i dormir poc i treballar molt. Fas coses miraculoses gràcies a Déu.

Em vaig adonar que en Khalil em mirava amb veneració.

—Vine un dia a la tariqa, sisplau. I si mai necessites res, només cal que m’ho demanis.

—No, no necessito res! —vaig dir, amb el meu to esquerp habitual.

—Es clar, és clar, segur que no necessites res de mi perquè Déu et protegeix. Però sàpigues que hi pots comptar per al que vulguis. Jo no tinc fills…

El senyor Khalil va arrencar a plorar, emocionat. Jo també vaig començar a plorar. Ell em va mirar, pensant que m’havia commogut. Però no: jo no creia que fos cap sant ni cap màgic. Jo només era una noieta de catorze anys que tenia unes ganes terribles, quasi doloroses, de dormir.