Llibretes i bicicletes

Vaig tenir molta sort. Després de fer un examen de nivell, em van enviar a l’últim curs de primària, a un grup de set noies, adolescents com jo, que no només em van acceptar, sinó que es van convertir en amigues meves. Juntes estudiàvem, i també rèiem molt: fins i tot vam arribar a jugar a pilota dins de classe aixecant la pols de terra, que no estava enrajolat…

Les meves companyes eren de famílies benestants; durant l’època en què els talibans van prohibir l’educació femenina algunes havien estudiat amb professors particulars —dues eren filles de mestres— i altres havien anat a l’escola al Pakistan. Jo era l’única autodidacta, i també l’única que no tenia diners per comprar llibretes. Me les feia jo mateixa, tallant i cosint paper que servia per fer bosses, i que venien a pes. Al principi, els mestres miraven amb recel aquell material tan rudimentari, però aviat em vaig guanyar el seu respecte perquè treia molt bones notes —les meves amigues sempre em fotocopiaven els apunts—, i em preocupava de fer els treballs nets i amb bona lletra. Això de tenir amigues riques tenia avantatges. Vaig refinar la meva manera de parlar, que era rude com la de tots els treballadors del camp. Vaig conèixer mons que m’eren molt allunyats, com el de la Susan, que parlava anglès, somniava casar-se amb un estranger ros amb ulls blaus i li encantava la música de la Shakira; o el de la Mariana, que tenia una mare farmacèutica —als antípodes de la meva— i que vivia amb tota mena de luxes, com un televisor a la seva habitació, alimentada per l’energia elèctrica, tan rara en aquella època a les cases particulars.

També em va ajudar, perquè en aquella època en què m’ho vaig passar tan bé, però que patia tant per l’economia de casa, elles em regalaven el panet que ens donaven cada dia a l’escola. Estaven massa ben acostumades per acceptar pa que no era del tot blanc. I per a mi i la meva família era una gran ajuda rebre cada dia set panets. Molts dies, va ser l’únic que vam menjar.

Per primer cop vaig formar part d’una colla de noies, encara que jo en fos un membre extravagant, i això em feia sentir molt feliç. Però quan sortia de l’escola i ena canviava el mocador blanc pel turbant, els problemes tornaven de cop: mentre les meves amigues se n’anaven a fer un bon dinar i a fer la migdiada tot mirant els videoclips de l’MTV índia, jo feia mossos de pa mentre anava a buscar feina per a les tardes. El que trobava més fàcilment era la reparació de pous. I per culpa d’això, cada dia arribava a classe cansada, adolorida i amb les mans plenes de durícies que ena feien difícil escriure.

La Mariana, dolça i tímida, una de les meves millors amigues, se’n va adonar:

—Com és que estàs tan cansada, Nadia?

—Es de tant estudiar…

La Mariana em va mirar incrèdula —no teníem gaires deures—, em va agafar la mà i jo vaig fer un salt de dolor. No m’agradava que sabessin les meves misèries, però ella va insistir a saber com passava les tardes.

—Per què no deixes els pous i et poses a vendre alguna cosa? És menys perillós i menys dur!

—Bé… m’agradaria tenir un taller de reparació de bicicletes, perquè em surt bé això d’arreglar-ne, però ja em diràs d’on trec els diners per comprar l’espai i el material…

L’endemà, la Mariana va arribar a l’escola una mica tard, quan totes ja estàvem assegudes i acabava d’entrar el professor. Em va mirar amb un somriure radiant i amb les mans em va fer un senyal que volia dir que després havíem de parlar. I quan va acabar la classe ho va deixar anar:

—La meva mare et vol deixar els diners per muntar el taller. Diu que vinguis a casa a parlar-ne.

Aquella casa era com un palau. I des que vaig entrar a la sala d’estar i vaig veaire que al gran televisor que hi havia feien dibuixos, no hi vaig poder treure els ulls de sobre. M’hauria assegut al sofà amb les germanes de la Mariana, però no vaig gosar.

—Nadia, que m’escoltes?

—Sí… no, gràcies, no vull diners —responia, hipnotitzada per les imatges i sense posar atenció al que ena proposava la mare de la meva amiga. Per això va tancar la tele, seriosa (les nenes gairebé no es van atrevir a protestar), i em va obligar a mirar-la.

—Nadia, et faré un préstec perquè muntis el teu taller. Ja ena tornaràs els diners quan puguis.

Vaig acceptar.

Els dies següents anava pel carrer amb els ulls ben oberts, buscant un lloc adequat per posar-hi el negoci. I, en un carrer ample on passava cada dia per anar a escola, el vaig trobar: era una parada de fusta molt senzilla que hi havia sota un arbre, on penjava un cartell que deia «Es ven». La zona era comercial i amb molt de trànsit: cotxes, autobusos, bicicletes, burros, vaques i persones eren un riu barrejat que no s’aturava. De clientela potencial, n’hi havia prou.

Vaig haver de regatejar molt amb l’amo, que també tenia una botiga d’objectes de segona mà (mobles, catifes, ràdios…), però al final ens vam posar d’acord, i vam signar un document que vam improvisar allà mateix. Sense gairebé ni adonar-me’n, m’acabava de convertir en propietària i empresària. Vaig córrer a casa i vaig arreplegar tot el que em va semblar que podia anar bé per al taller: un tornavís, una clau anglesa, una palangana metàl·lica per posar-hi aigua i comprovar si una roda estava punxada i una caixa de fruita que serviria perquè els clients s’hi poguessin asseure mentre s’esperaven. L’únic que vaig comprar era una bomba per inflar rodes, que era molt feixuga. El rètol «Arreglem bicicletes», el vaig pintar amb canya i tinta sobre el cartró d’una caixa que vaig trobar al carrer.

La primera tarda no es va aturar ni un sol client i em vaig desanimar. I si no me’n sortia? Sort que em feien companyia alguns dels nens de la meva «tropa» del camp.

—Tranquil, Comandant! Segur que aviat et faràs ric!

El segon dia vaig guanyar cinc miserables afganis per inflar un parell de rodes, als quals cal descomptar l’import del te que vaig oferir al client (un dels nens l’hi va dur de la teteria de la cantonada). Almenys vaig poder estrenar la bomba.

El tercer dia vaig tenir el primer encàrrec decent: un jove em va deixar la seva bicicleta nova, que s’havia de greixar. Un dels meus «aprenents», en Rasol·là, em va ajudar, i al cap d’unes hores la vam tenir a punt, fina, neta i polida. El client va quedar molt content de la rapidesa i la bona feina, i vaig poder posar dos-cents afganis a la caixa. Aquell dia, en Rasol·là va rebre la primera propina.

Amb l’eufòria del moment, vaig decidir invertir el que em quedava del préstec de la mare de la Mariam en la matrícula d’un curs de cal·ligrafia. En un país en què els ordinadors encara són gairebé una raresa (fins i tot l’electricitat és un luxe de minories), fer bona lletra es valora molt, i és un punt important al currículum per aconseguir algunes feines.

Fèiem classe una hora diària, m’ho passava molt bé i aviat vaig comprovar que hi tenia molta traça. No era el cas d’en Khalil, el noi que s’asseia al meu costat. El pobre suava per formar les paraules: no era el seu fort. En canvi, era un especialista en mecànica de bicicletes. Un dia, després de classe, m’ho va explicar, i allò va ser providencial per a tots dos. Li vaig demanar que me n’ensenyés una mica, però ell va tenir una idea millor:

—Què et sembla si ens associem? Tu podries ocupar-te del taller quan pleguis de l’escola, com fins ara, i jo hi podria treballar els matins. Així tindrem sempre obert i no perdrem cap client. Puc aportar eines que ens aniran molt bé. I anirem a mitges amb els guanys. Sobre això d’aprendre mecànica, jo te n’ensenyo una mica i tu a canvi m’ensenyes cal·ligrafia. Així m’estalviaré els diners del curs. M’acabo de casar, la dona està embarassada i anem molt justos…

En Khalil va resultar un soci excel·lent. Honest i bon treballador, es va convertir de seguida en el puntal del taller i, per ser justa, cal dir que la majoria de diners els guanyava ell, però mai no es va queixar. De totes maneres, el negoci només donava per anar tirant, i mai no vaig poder tornar el crèdit a la mare de la Mariam.