Maruf

Va ser un altre parent del senyor Bismillà qui em va encaminar definitivament cap als estudis: en Maruf, el noi que havia conegut durant el viatge al Pakistan. Ell i jo havíem viscut en mons diferents: la seva família tenia diners, i ell, que s’havia criat al Pakistan, estava fent el batxillerat. Però aquestes diferències no van ser cap impediment perquè ens caiguéssim bé de seguida i ens féssim amics. Em va fer sentir tan orgullosa que algú amb estudis, com ell, s’interessés per un pobre empleat ignorant com jo! En Maruf no era una persona que es donés importància.

Al cap d’uns mesos, quan va acabar el curs, en Maruf va tornar a Kabul amb la seva família, i venia sovint a veure’m. L’Amid estava gelós de la nostra amistat, i jo estava gelosa que l’Amid anés a escola. La nostra relació sempre era difícil, i en Maruf se’n va adonar de seguida.

—No sé com ho aguantes —em deia—, l’Amid i aquesta feina. Aquí t’exploten!

Parlava clar, era lliure i m’acceptava tal com era. Allò era nou per a mi, i m’agradava. Va ser un moment d’aquells en què la vida està a punt de fer un tomb, encara que jo no ho sabia.

En Maruf no tenia cap problema a arromangar-se i donar-nos un cop de mà en les feines del camp. Així, mentre treballàvem, podíem xerrar hores i hores. Per això em vaig preocupar quan un dia em va explicar que al seu pare no li agradava que estigués sense fer res durant les vacances, i que a partir de l’endemà hauria de treballar en una botigueta que havia obert per a ell. Jo no estava disposada a perdre el meu primer amic de veritat, i quan vaig sentir que el senyor Bismil·là deia que nosaltres li proporcionaríem el iogurt, de seguida em vaig oferir per fer el transport. Ho vaig dir com de passada, com si em fos igual, i fins i tot com si em fes una mica de mandra. Però per dins bullia d’excitació. Si l’amo em deia que sí, podria sortir del camp de tant en tant i passar una estona amb en Maruf… i lluny de l’Amíd! Per desgràcia, de iogurt, la dona de l’amo només en feia dos o tres cops la setmana, si no tenien convidats a casa i no necessitaven la llet que donaven les vaques.

Cada matí, la meva primera feina era portar les ducs vaques, el ruc i els quatre bens del corral que tenien els amos a la part de sota de casa seva fins al camp on pasturaven. Com que hi anava molt d’hora, la senyora em donava esmorzar: una tetera plena, una mica de sucre i pa, dins d’un farcell. I així anava jo, vigilant que les bèsties no es desviessin del camí i alhora que no se’m vessés el te. Sempre era difícil, perquè la vaca se sentia irresistiblement atreta pel blat de moro, els bens tenien un caràcter de mil dimonis i a la mínima ocasió es barallaven, i el ruc, quan menys m’ho esperava, decidia córrer en sentit contrari del camí que fèiem. Un cop arribàvem, fermava els animals amb penes i treballs i els buscava menjar per donar-los. I quan per fi ells ja estaven lligats i servits, jo podia buscar alguna pedra grossa per asseure’m i esmorzar amb tranquil·litat.

I un cop tipa, desfeia el camí i trucava a casa del senyor Bismil·là:

—Tieta! Que teniu iogurt per a en Maruf, avui?

Si n’havien fet, se m’il·luminava el dia, encara que la feina que m’esperava era tan o més dura que la de menar els animals. El iogurt es transportava dins d’una mena de galleda metàl·lica, i pesava molt. Trigava un quart d’hora fins a la botiga, i havia d’aturar-me de tant en tant perquè les mans se m’adormien.

Quan arribava, esbufegant, em rebia la veu alegre d’en Maruf: «Ja ha arribat el meu amic Zelmaü», i em feia somriure. «Quant iogurt em portes, avui?».

El nostre iogurt de vaca, acabat de fer, tenia molt d’èxit a la botigueta del meu amic. Ell l’abocava dins d’una gerra grossa que tenia sobre una taula baixa, i servia els clients posant la quantitat que volien en bosses de plàstic. De seguida que jo li deia els quilos que duia (tres, quatre, cinc…), en Maruf s’ho apuntava i feia els números.

Mentre ell treballava, jo descansava en un sofà fet amb retalls de roba i mirava al meu voltant. La sala, amb parets de fang, era petita. El pare d’en Maruf, que era fuster, li havia fet els prestatges amb caixes de fruita. I allà, ben col·locats, hi havia paquets de galetes, crema de llet en bric que venia del Pakistan, sucre, te, globus… El que més em cridava l’atenció era el pot dels caramels. Perquè els caramels m’encantaven, però potser encara m’agradava més el que hi tenia amagat al darrere: un aparell de música que engegàvem quan no hi havia ningú. Aquella botigueta era un petit refugi, un lloc on em sentia molt còmoda. Notava que amb en Maruf em podia relaxar, perquè m’apreciava i no em jutjava. Tant de bo hagués pogut ser jo mateixa sense mentides!