Buscant el paradís

Iva ser llavors quan el senyor Hans em va comunicar que havia acabat la seva tasca a l’Afganistan i que se’n tornava al seu país. Em va explicar que m’havia deixat diners perquè pogués estudiar, i que l’oncle Ganí me’ls administraria i el mantindria al corrent del que jo feia. Però no em va dir quants diners eren. No sabia quant duraria tot plegat, i el fet que el senyor Hans no hi fos em feia sentir una mica neguitosa.

Vaig deixar d’anar al meu petit taller de reparació de bicicletes. Només hi treballava en Khalil, que al cap de poc em va comprar la parada. A l’escola no retenia res, no podia aguantar les ganes de plorar, i vaig decidir no tornar-hi. Però llavors va passar una cosa insòlita: un grup de companyes de l’institut es van organitzar per venir-me a buscar a casa i dur-me cada dia a classe: no pensaven permetre que deixés els estudis. Els professors també van fer pinya i em van empènyer a continuar. Sense gairebé ni adonar-me’n, havia passat de ser un monstre esgarrifós a una companya acceptada i fins i tot estimada. Tothom em coneixia, i no només pel meu aspecte, sinó per les bones notes que treia i perquè havia avançat dos cursos de cop després de fer classes particulars intensives durant les vacances anteriors.

Però el desànim m’envaïa sovint, i en aquells moments m’agradava l’ambient recollit de la meva mesquita; hi estava tranquil·la i podia pensar. Un divendres, després de la pregària, em vaig quedar a llegir l’Alcora. Prop meu, un home desconegut passava el rosari i, de tant en tant, em mirava de reüll, com si estigués intentant mesurar-me. Al cap d’una estona se’m va acostar i em va fer un gest per demanar-me si es podia asseure al meu costat. Vaig aixecar les espatlles com per dir-li: «Fes el que vulguis, que jo vaig a la meva». I vaig continuar llegint intentant ignorar-lo fins que no vaig poder més i, desconcentrada, vaig tancar el llibre. Llavors ell, que havia estat en silenci, se’m va dirigir:

—Ets jove i religiós. Déu et donarà tot el que vulguis.

La seva veu era fonda, càlida, serena. El vaig mirar: tenia uns quaranta anys, portava la barba llarga i negra i una gorra. Era un home d’aparença normal però que, no sé per què, em resultava atractiu. Potser eren els ulls, intel·ligents i bonics, que em miraven amb interès. Sense adonar-me’n ja li estava parlant de la tristesa que sentia per la mort de l’Ajmal: «Des que va morir, no tinc ganes de fer res. Estic cansat del món i no sortiria mai de la mesquita».

Ell em va escoltar molta estona. Just abans d’anar-se’n, li vaig preguntar per què havia vingut allà si no era del barri, i ell em va respondre que havia vingut al barri a buscar el seu germà. «Ajudo el mul·là d’aquesta mesquita, potser el conec!», li vaig dir, contenta de poder-lo ajudar. Però ell va declinar amb vaguetats: «No crec que el coneguis, però gràcies…».

Els dies següents, l’home va tornar i després de la pregària vam continuar la nostra conversa. Ell semblava realment interessat a coneixe’m, i jo em sentia lliure d’expressar moltes coses.

M’agradava tant aquell personatge que vaig tenir ganes que els meus amics també el coneguessin. Jo l’anomenava «el bona persona». Només en Waiss va estar d’acord a acompanyar-me a veure’l. Un divendres el vaig anar a buscar a les quatre de la matinada. Amb un sol truc a la porta ja va sortir, amb una cara de son que tombava. Després del rés, vaig presentar els meus dos amics, i ens vam posar a parlar. De cop, però, se’ns va acostar el mullà i va cridar al desconegut:

—Tu, fora d’aquí! Vés-te’n!

En Waiss i jo vam fer uns ulls com unes taronges. Què li passava al mul·là, que sempre era un home tan prudent i tranquil? Com podia fer fora algú de la mesquita, i més encara una persona tan pietosa? «El bona persona» es defensava:

—Jo no he fet res!

Però el mul·là estava fora de si, tremolant de ràbia:

—Deixa aquests nois! Vés-te’n o ho explicaré tot!

Vam sortir tots tres, molt afectats. Jo no entenia què havia fet que el mul·là perdés els papers d’aquesta manera, i estava molt enfadada amb ell per haver provocat una situació tan violenta.

L’endemà jo no tenia cap ganes de tornar a la mesquita, però vaig sortir de matinada com sempre, rumiant tot cl que havia passat. I prop d’allà vaig veure aquell home passant el rosari. Vaig notar una onada d’emoció, i ell també em va fer un somriure, com si m’hagués estat esperant. Ens vam asseure a terra i vam començar a xerrar. Jo li vaig explicar com n’estava, de dolguda i d’avergonyida pel que considerava el meu mestre. Ell no hi va voler donar gaire importància. Em sentia ben confosa, però em fascinava tant estar amb ell que no podia pensar en res més. El seu discurs s’assemblava molt al dels talibans, però ell deia que no ho era, i com que no duia turbant i, sobretot, com que no s’assemblava gens al típic talibà ignorant i salvatge, sinó tot el contrari, em vaig anar empassant tot el que em deia. Vaig escoltar el seu discurs, en què defensava que cl sistema era corrupte, i com la gent que hi participava aniria a l’infern…

—En canvi —deia convençut—, als que morin per Déu se’ls obriran les portes del paradís; setanta pecats els seran perdonats i setanta persones de la seva família se salvaran. Imagina’t, Zelmai, tu podries tornar a veure el teu amic Ajmal!

Veure l’Ajmal, ser perdonada… allò era música celestial per a mi. Però dos dies més tard vaig tornar a passar davant de la mesquita i el mul·là m’hi esperava: «Zelmai, entra, sisplau!». El seu to era el de sempre, pausat i reflexiu. Em va dir que li sabia greu haver provocat aquell enrenou, però que ho havia hagut de fer:

—És que, Zelmai, aquest home no és musulmà ni res. És un wahabí, està buscant gent perquè assassinin altres persones, i per tornar a un règim com el dels talibans.

Em va obrir els ulls. Però li vaig dir que havia quedat amb ell cl divendres següent, i vaig sentir la necessitat de demanar-li permís per anar-hi.

—Ara ja saps qui és. Endavant, descobreix tu mateix què vol.

Aquella trobada amb «el bona persona» va ser l’última. M’havia citat en una altra mesquita, i aquell dia va anar al gra: em va oferir d’enviar-me al Pakistan, on tenia uns amics que havien fundat una escola alcorànica i que em podrien oferir suport. No és pas que no m’hagués passat pel cap, de convertir-me en un màrtir: més d’un cop havia pensat que si mai algú m’oferís diners per fer esclatar una bomba enganxada al cos, diria que sí encantada: s’acabaria el patiment i la meva família podria menjar. Però ara que m’hi trobava a prop, no ho veia tan clar. Em va fer la sensació que «el bona persona» ja no estava interessat en mi, a escoltar-me, que només estava impacient per dirigir-me. Va ser allò el que va tancar la porta definitivament a fer res del que em digués.

—És molt important que aprenguis bé l’islam —em deia—, i aquí no te l’ensenyen bé: al Pakistan trobaràs gent com tu. Sé que arribaràs lluny, i jo t’ajudaré com un germà.

—T’ho agraeixo molt, però el meu pare està malalt i la meva mare em necessita…

Ell va dir que també em podrien acompanyar. Però tot el que jo deia sonava a excuses, i tant ell com jo vam veure clar que alguna cosa s’havia trencat. No ens vam tornar a trobar mai més.