Pous

En l’ambient on treballava, el més habitual era sentir comentaris de menyspreu cap a les dones. I jo, quan sentia a dir que les noies són dèbils, no sabia si posar-me a riure o a plorar. Als onze anys treballava de pagesa, i als tretze vaig començar a arreglar pous, traient la terra del fons i carregant-la en galledes que pesaven com un mort fins que tornava a brollar l’aigua subterrània. I això com a feina complementària. Jo no he estat mai una persona corpulenta; sempre he tingut el cos menut, i en aquella època, el poc que menjava i que descansava tampoc no m’ajudava a tenir gaire força i energia. Tot i així, no tenia altre remei que acceptar totes les feines que m’arribaven, que no eren precisament de despatx. I me’n sortia, i tant.

Un dels primers a oferir-me d’arreglar el seu pou va ser el senyor Osman —el Comandant, com li dèiem—. Era un home escardalenc, amb una gran barba grisa desfilada i ullets vius, que venia sovint al camp on treballava a comprar-nos hortalisses. El meu company de feina, en Sherogà, i jo sempre dèiem que era ric, però no ho devia ser pas gaire, perquè de tant en tant el vèiem assegut al costat de l’amo, en Bismil·là, traient terra de les pastanagues o triant pèsols per guanyar-se el dret a omplir el cistell. El fet és que el Comandant no semblava passar mai gana, sempre tenia tabac per mastegar i com que no tenia fills, només havia de compartir el que guanyés amb la seva dona. A l’Afganistan, la majoria de la gent té famílies nombrosíssimes i extenses per mantenir, i qualsevol sou acaba repartit en molts estómacs. Aquest era el cas d’en Sherogà, el segon de vuit germans. La seva germana gran havia quedat vídua, i quan es va tornar a casar, com que el nou marit no va acceptar les seves càrregues anteriors, com és habitual, va haver de deixar els seus dos fills amb els avis. I en aquella casa d’onze membres, l’únic sou que hi entrava era el d’en Sherogà, que amb vint-i-cinc anys només pensava en mètodes de tota mena per aconseguir més diners.

Un dia se li va ficar al cap que el Comandant l’afillés per poder gaudir de tota la riquesa que s’imaginava que tenia, i el va començar a adular.

—Comandant, vostè és un gran home, un musulmà de primera. Jo l’estimo molt! No voldria tenir un fill en la seva vida?

—Ai, ai, ai, Sherogà, a mi m’hauria agradat tenir un fill —va contestar l’home posant els ulls en blanc—. Però a tu ja t’ha sortit la barba i tot! Què faries a casa nostra? No t’hi adaptaries.

—I tant que sí! Jo podria tenir cura de la seva dona, Comandant!

Increïble, el Comandant dubtava. No podia permetre que en Sherogà s’aprofités del pobre vell, de manera que li vaig aixafar els plans:

—Ei, Comandant, jo sí que seria un bon fill per a vostè.

El senyor Osman va semblar que sortís d’un encantament. Aquella idea boja d’adoptar algú ja estava oblidada. Es va girar cap a mi i em va somriure.

—Sí, em sembla que et prefereixo a tu, nano.

Vaig inflar el pit com si m’acabessin de donar una medalla. I vaig notar les mirades assassines del meu company, a qui havia sortit malament la jugada.

Al principi, en Sherogà estava gelós de la seva deferència cap a mi, però a poc a poc li va anar passant la ràbia i va continuar els seus mètodes habituals per augmentar els ingressos, que consistien a demanar-me que li donés verdures o els diners de l’amo que jo gestionava, i si no aconseguia convènce’m —i no ho aconseguia mai—, els seus germans ho prenien directament. Per sort, no eren grans quantitats, i mai va arribar a ser un gran problema.

Un dia, un marrec dels que corrien pel camp em va avisar: «Ha vingut el teu pare, i et busca!». Des del dia que em va «adoptar», cada cop que venia el senyor Osman em feien broma anomenant-lo pare. I ell la seguia:

—Zelmai, fill meu, el pou de casa meva s’ha assecat. No podries pas venir a arreglar-me’l?

—I tant, Comandant. Quan vulgui m’hi poso. Només li cobraré el preu normal per un dia de feina, dos-cents afganis.

No sé com vaig poder dir aquesta xifra, que quadruplicava el meu jornal, amb tant de convenciment i sense que se m’escapés el riure. Ho reconec: hauria fet gairebé qualsevol cosa per diners. A casa sempre la ballàvem tan magra…

Vaig seguir el senyor Osman fins a casa seva, a uns deu minuts del camp. El sol picava i la feina era dura; per això el meu pare postís es va sorprendre que no em tragués roba abans de posar-me a treballar, com hauria fet qualsevol altre. Però és que la roba era la meva protecció; sense dues o tres capes —la primera opressiva, les altres laxes—, els meus pits m’haurien delatat. Com els odiava…

Vaig estar quatre hores traient sorra i pedres del fons del pou —el Comandant, des de dalt, buidava les galledes—, i esperant que d’un moment a l’altre l’aigua tornés a sortir i em mullés els peus. Però no hi havia manera, i començava a estar morta de calor i de cansament. Si plegava en aquell moment, ja em podia pintar a l’oli els dos-cents afganis. I els necessitava tant!

—Zelmai, faig una pausa per anar a resar —va dir tot d’una el senyor Osman—. La dona em substituirà aquí dalt, entesos?

El Comandant es va allunyar, i vaig sentir que deia: «Dona, vigila que no li caigui la galleda al cap, eh?». Això em va donar una idea.

—Bon dia, tieta! —li vaig cridar des del fons del pou—. Ara li preparo una galleda de terra perquè la pugi!

Vaig lligar malament la corda, expressament, i quan la senyora va començar a moure la politja, la galleda va caure i em va tocar en un costat del cap. Vaig xisclar com si m’estiguessin matant, i la pobra senyora, espantadíssima, va anar a buscar el Comandant. Crec que es va entrebancar amb el burca i tot.

Vaig sortir del pou gemegant, i plena de sorra i fang. Devia fer molta impressió, perquè van decidir pagar-me el jornal sencer i enviar-me a casa de seguida. El meu truc havia funcionat, i tot al preu d’un petit blau al front.

L’epíleg de la història va ser la rebuda de la mare, quan li vaig posar amb orgull els dos-cents afganis a la mà. Eren força diners, tants que no parava de preguntar-me com els havia guanyat. Jo li deia que això no tenia importància, perquè no volia que sabés que havia treballat en un pou, que es considerava una feina perillosa.

—Així doncs, has robat els diners!

—Que no, mare, com pots dir-me això? Jo mai no robaria, ja ho saps.

—Doncs com els has guanyat? Com?

El pare, que presenciava l’escena però que semblava no ser-hi, atordit pels sedants, es va sobresaltar amb el to de veu de la mare, que pujava per moments.

Vaig haver de confessar.

—Ai, ai, Zelmai, per què em fas això? Que no saps que és una feina molt perillosa? I si et desmaies i t’han de treure del pou i descobreixen que ets una noia?

Me la vaig quedar mirant. Estàvem tan obsessionades amb aquesta possibilitat, que semblava el pitjor que em podia passar. A mi em feia més por que la mateixa mort. Pensava en la vergonya que passaria la mare, i les represàlies que podria rebre pel meu engany. Per no parlar del fet que es quedaria sense font d’ingressos. Jo aniria al cel —n’estava convençuda—, però qui protegiria la mare des de la terra?