Vida nòmada

Si s’haguessin fet apostes, la meva mare s’hauria fet molt rica. Perquè ella era l’única que creia que jo sobreviuria a les ferides. Els metges, els amics, els coneguts i fins i tot el meu pare havien perdut l’esperança de veure’m créixer. Però vaig ressuscitar contra tot pronòstic, i em vaig posar a lluitar. Com si algú m’hagués posat unes orelleres, des d’aleshores vaig procurar no mirar mai als costats, ni endarrere, ni avall, per no sentir vertigen: només endavant.

Però amb les meves ganes de viure no n’hi havia prou per posar-me bona. Necessitava un llit d’hospital, temps i moltes cures. El problema era que allò no era Europa, sinó l’Afganistan, i la guerra no semblava que estigués a punt d’acabar-se.

I això volia dir que no només hi havia pocs mitjans, sinó que sovint l’hospital on m’estava es convertia en zona de batalla. Quan això passava, obrien les portes i n’havíem de sortir corrents, en un campi qui pugui dantesc de malalts i ferits, de sondes, sèrums i benes. I cl que era pitjor era que molts de nosaltres no teníem casa on anar. Fora, només ens esperava la incertesa i una ciutat ofegada per aquella guerra civil cada cop niés cruenta.

De manera que durant dos anys, en els parèntesis entre estada i estada a l’hospital, vaig viure en desenes de llocs diferents. Al principi hi havia familiars que ens acollien a casa seva. A poc a poc, tots els meus cosins, ties i oncles van seguir el riu de gent que s’escolava per la frontera (ho va fer un terç de la gent del país). Llavors vam haver de buscar cases de coneguts, i més tard de coneguts de coneguts… fins que va arribar el moment en què ens aixoplugàvem del fred i menjàvem el que podíem a la primera casa que ens obria la porta. Malgrat la precarietat, en aquells temps s’havia establert un codi de solidaritat tàcit entre la gent que sobrevivia a la ciutat, i era normal oferir ajut a qui el necessités.

Érem milers els que aquells dies negres ens vam convertir en rodamons dins la nostra pròpia ciutat, fugint dels carrers més perillosos i buscant recer a les zones més tranquil·les.

Un d’aquells parèntesis va començar un matí, en què vaig obrir els ulls amb la notícia que de tant en tant rebíem i que temia com una pedregada:

—Nadia, els metges diuen que acaba d’haver-hi una explosió molt forta prop del cinema d’aquí al costat i que això ja no és segur.

Sabíem molt bé què volia dir allò: que ens n’havíem d’anar immediatament. Jo m’hauria arraulit en un racó, intentant no respirar i tornar-me invisible, per no haver d’arrossegar el cos amunt i avall. Però la mare, ja resignada, m’ajudava a aixecar-me i a calçar-me, s’enfundava el burca, feia el farcell i en un minut ja érem al carrer, deixant de costat ferits que eren tot sang i gemecs. L’hospital em tornava a vomitar, i no tenia cap altre remei que vagarejar pels carrers amb els ànims per terra i el dolor fiblant-me a l’orella desapareguda i arreu del cos, recordant-me que tenia un munt d’òrgans que hauria desitjat no tenir mai.

Caminant caminant vam passar per un carrer on hi acabava d’haver un atac: hi havia morts pertot. De cop, la mare em va deixar anar la mà i va córrer, udolant, fins a aturar-se al costat d’un cos. Era d’un noi adolescent a qui algú havia tapat la cara amb un mocador. La mare, pensant en en Zelmai, de qui encara no sabia res, el va abraçar amb força, bramant i tacant-se el burca amb la seva sang.

Al cap de poc, ja teníem una rotllana de gent al voltant nostre.

—És el teu fill? —li va preguntar un home gran—. Ja li has vist la cara?

Una dona va separar amb dificultat la meva mare del noi, i li va treure el mocador. El grupet va contenir la respiració, amb els ulls fixos en els de la mare. Semblava que el món s’havia aturat.

—No l’és.

La mare va deixar el noi a terra, es va aixecar d’una revolada i em va tornar a agafar la mà.

—Anem —deia sanglotant—, en Zelmai és al Pakistan i està bé, està bé…

Estava molt trasbalsada, i jo també. Totes dues intuíem que en Zelmai no era al Pakistan ni tampoc estava bé.