La casa de la muntanya
Al cap de poc temps vam tenir una visita inesperada. O més ben dit, un visita que esperàvem però en la qual ens estimàvem més no pensar: la de les propietàries de la casa.
Per elles vam saber la història de la família que havia viscut al que havia estat casa nostra els últims anys: eren una parella amb un fill i tres filles. Durant la guerra, com tothom, havien hagut de buscar refugis temporals mentre es combatia al seu barri. Mentre s’estaven al soterrani de casa d’una tieta, els pares i el noi van voler fer una visita curta a casa seva per agafar més flassades i menjar. Les noies van esperar i esperar, però mai van tornar: una bomba els havia matat a tots tres. I com passa a les històries afganeses, aquí no es va acabar la desgràcia: quan elles els van anar a buscar, va caure una altra bomba i va ferir la més petita, a qui li van haver d’amputar una cama. A mi em va semblar, malgrat tot, una noia molt bonica, alegre i simpàtica. Parlant amb ella, que se sentia molt agraïda perquè deia que els havíem cuidat tan bé la casa, m’arribava a oblidar que portava crosses i que no podia caminar bé.
Ella, però, no se n’oblidaria mai, i quan, anys després, les seves germanes grans es van casar i es va quedar sola, davant la perspectiva de fer-se vella servint com una esclava la seva tieta, tiraria i desagradable, va decidir penjar-se al garatge.
Amb l’arribada de les tres germanes, nosaltres vam haver de buscar un altre lloc. A poc a poc, alguna gent anava tornant de l’exili i als barris més cèntrics es va fer impossible ocupar una casa. Nosaltres no teníem diners per pagar un lloguer, de manera que ens vam haver de traslladar als afores de Kabul, a la falda de la muntanya. En aquells moments era una zona sense carrers estructurats, botigues ni transport públic, només hi havia cases disperses construïdes enmig d’aquell no-res pelat i polsós.
El trasllat a «la casa de la muntanya», com l’anomenàvem, va ser ràpid, perquè no teníem gaires pertinences per dur-hi. L’únic que em va portar feina va ser desprendre’m de tots els animals que criava per aconseguir uns ingressos extra. En aquells moments, tenia deu coloms, un xai, un vedell, un falcó, un canari i dos lloros, a més d’un gos. Feia temps que havíem convertit en estable una habitació mig derruïda de la casa, i quan ho necessitava, portava a vendre algun dels animals al kaftar foroshe. Era un mercat ben acolorit i alegre, ple de botigues de fang i comerciants de carrer, en què es barrejaven les veus dels venedors i els crits dels animals de tota mena. Costava de caminar sense perill de trepitjar una oca o que un ruc no et donés un cop de cua però a mi aquella munió atapeïda de gent i bestiar em feia posar contenta.
Els diners de WIFW i de la venda dels animals es van fondre ràpidament, perquè la casa de la muntanya estava en molt mal estat, i calia que la reparéssim abans de poder-hi viure: fins i tot vam haver de contractar un manobre perquè ens ajudés.
De seguida ens vam adonar que una de les incomoditats més grans era que no només no hi havia aigua corrent a la zona, sinó que la font mes propera era força lluny, al pla. Se’m va acudir que podia substituir la feina de la cria d’animals per la d’aiguadera, i al cap de pocs dies ja distribuïa aigua, dins de bidons de benzina, als veïns. Era una feina dura, i això no m’espantava, però de diners, en donava ben pocs. Continuàvem vivint en la misèria, i jo no estava disposada a deixar d’estudiar.
Llavors vaig conèixer el meu benefactor.