Ajmal

Al’Ajmal li costaven una mica els estudis, i la seva mala lletra li causava problemes amb els professors. Jo tenia unes ganes boges d’estar amb ell, i per això em vaig oferir a fer-li classes de cal·ligrafia cada setmana.

—Zelmai —em deia l’Ajmal—, quan em casi, tu em faràs les invitacions i si no et mato, eh?

Entre nosaltres dos tot era intens.

No sempre fèiem feina. A vegades preníem el te i inventàvem negocis que podríem fer junts. Criaríem xais, posaríem un cibercafè… somniàvem que rics que ens faríem i que bé que ens ho passaríem tots dos.

Però una cosa eren els somnis i l’altra, la realitat: la fam i la misèria. Per més que m’anava millor que mai, de tant en tant tot se’m feia una muntanya insuperable. I, total, aquella felicitat que sentia me l’aportava un amor que no tenia cap mena de futur. Ni tan sols els amics els podria mantenir per sempre, perquè, tard o d’hora, la meva mentida ens acabaria separant.

Va ser després d’una visita a cal metge amb la mare, en què ens va recordar que patia un problema de cor, i que era necessari que s’alimentés millor, que vaig veure que no podia continuar d’aquella manera. I quan un conegut em va oferir unes terres de Kandahar per fer-me’n càrrec, vaig dir que sí. Ni l’amor ni l’amistat no em donarien menjar ni medicaments per als pares.

El mateix dia vaig anar a comunicar-ho a la colla, i l’Ajmal va saltar, desolat:

—No te’n pots anar! I jo que? No podrem estar junts!

«Com és que està tan trist si no sap que sóc una noia?», em preguntava jo, amb la panxa plena de papallones.

—Ja ho tinc decidit, Ajmal, demà passat ens n’anirem. Allà podré mantenir la família i no hauré de donar explicacions a ningú.

En Waiss, per acomiadar-me, ens va convidar a passar la nit a casa seva, una cosa que no havíem fet mai i que jo volia i dolia. Per sobre de tot em feia por que em descobrissin, i per això vaig demanar a la mare que al cap de dues hores enviés la meva germana Rosià a buscar-me, amb l’excusa que la nostra mare es trobava malament i que em necessitava.

I així vam sopar junts, vam prendre te, i la Rosià que no venia. Ens vam posar a mirar la televisió, i de la Rosià ni rastre. Jo estava neguitosíssima però no podia dir res, i quan en Waiss va proposar d’estendre les flassades, no vaig tenir altre remei que acceptar-ho. M’havia tocat dormir a tocar de l’Ajmal, i això ho feia tot encara més difícil. Patia de debò per si a la Rosià li havia passat alguna cosa, patia perquè els amics no veiessin qui era jo de debò, i patia perquè l’Ajmal era tan a prop que no podia ni respirar. Va ser una nit tan plena d’emocions que semblava que el cor estigués a punt d’esclatar-me.

L’endemà, tan aviat com va sortir el sol, vaig córrer cap a casa feta un sac de nervis i morta de son per la nit passada en blanc, i vaig saber que la Rosià 110 havia vingut perquè li feia por sortir de nit. Vaig estar a punt d’escanyar-la! Però me’n vaig oblidar aviat: només pensava en cadascun dels minuts que havia passat al costat de l’Ajmal. Tan guapo, tan divertit, tan dolç… i tan afectuós amb mi. Com podia ser?

Aquell dia vaig anar a tancar els tractes per les terres a Kandahar. Pel camí no podia deixar de somriure pensant en el meu amic. Però el somriure se’m va pansir just després d’arribar a casa del meu conegut:

—Zelmai, ho sento molt però es veu que el pare ja ha cedit les terres que et vaig dir. Perdona’m, sisplau!

Em vaig sentir com si em llancessin una galleda d’aigua freda. Hauria de tornar a la vida complicada de Kabul.

I de nou, aquella tarda, l’Ajmal em va sorprendre:

—Sóc tan feliç perquè et quedes! No et preocupis per res, tu estudia i jo ja t’ajudaré en el que pugui.

Com m’hauria agradat abraçar-lo.

Per sort, d’aquella nostra relació tan especial no semblava que la colla se n’adonés: tot semblava perfectament natural. Ens vèiem gairebé cada dia per estudiar —quan no fèiem cal·ligrafia, fèiem anglès, i si no, ens ajudàvem amb les matemàtiques o amb el que calgués—, i també quedàvem sovint per fer una volta o divertir-nos. Un dia estàvem tots junts xerrant al carrer, davant la botiga de roba dels nostres amics Nazad i Naqil, quan ens vam adonar que era l’hora de la pregària de la tarda.

—Vinga, Zelmai, per què no fem jamad? Preguem aquí mateix, i tu ens dirigeixes, d’acord?

—D’acord, va, poseu-vos bé.

Tal com feien els mul·làs, em vaig posar d’esquena als meus tres amics, em vaig tapar la cara amb les mans i vaig dir les paraules d’inici: «Allaíi akbar». A vegades, després d’aquest punt, ells desapareixien per prendre’m el pèl, o era jo qui m’amagava mentre ells estaven ajupits amb el front tocant a terra i no em podien veure. Aquell dia, però, tots ens ho vam prendre seriosament. I va ser una sort, perquè quan vaig acabar i em vaig girar, vaig veure que a més de la meva colla hi havia una vintena de persones seguint-me. Entre ells, un alt funcionari municipal i un mullà d’un altre poble que no havia arribat a temps a la mesquita, i que em va felicitar davant el meu astorament. Aquella anècdota va córrer pel barri, i va fer créixer el meu prestigi.

A mi el que m’interessava era el que l’Ajmal i la resta pensessin de mi.

I sé que em veien com un personatge una mica extravagant, rampellut i a vegades malcarat, però que m’estimaven malgrat tot. Sabien que hi havia misteris que jo volia mantenir, com ara la meva edat. Normalment els deia que era més petit que tots ells, perquè pensava que així no els sorprendria que no m’hagués sortit barba ni m’hagués canviat la veu. Però de tant en tant volia remarcar que no era una criatura. Com el dia de les eleccions.

El novembre del 2004, un dia que l’Ajmal i jo anàvem junts dalt de la meva bicicleta, em va dir:

—Ei, Zelmai, ja sóc major d’edat! I saps què? Ja he votat. Tatxan! Mira! —L’Ajmal em va ensenyar el carnet de votant que li havien donat al col·legi.

—Ah, sí —vaig dir, aparentant indiferència—, jo també aniré a votar, avui.

L’Ajmal va riure:

—Com vols votar si encara no tens divuit anys? No t’ha sortit ni un pèl a la cara!

—Es que jo he fet màgia! Però és clar que sí que tinc divuit anys —vaig replicar, amb un riure forçat.

M’havia tocat un punt sensible. I se’m va ficar entre cella i cella que jo també havia de votar com fos i aconseguir un carnet com el de l’Ajmal, que demostrés que ja no era una criatura.

No va ser senzill. Primer vaig buscar un col·legi electoral on no hi hagués massa gent i on el control d’entrada no semblés gaire exhaustiu. Llavors em vaig embrutar amb pols de terra, i vaig entrar tota decidida.

—Ep, on vas? —em va preguntar un home, en darí.

Jo li vaig respondre en paixtu:

—Perdona, però no t’entenc. M’han dit que he de venir aquí i votar… —La meva idea era semblar algú que acabava de baixar de l’hort.

Els tres o quatre responsables del col·legi es van posar a discutir sobre si m’havien de deixar votar o no, perquè semblava molt jove. Un d’ells, que parlava paixtu, em va preguntar l’edat, i jo vaig dir que tenia dinou anys. No s’ho acabaven de creure.

—Ja tinc família i tot —vaig afegir.

El debat continuava. El que parlava paixtu va comentar que era cert que a les comunitats rurals paixtus la gent es casa molt jove. Al final van accedir a deixar-me votar.

—El passaport, sisplau.

—Com? Quin paspot?

Va esbufegar, resignat.

—… mira, suca el dit en aquest tinter i fes una empremta al paper, i ja està.

Després em van donar un paper ple de fotos i noms dels candidats, i un retolador perquè en marqués algun allà davant seu. Sota la mirada de tots, vaig fer una creu al costat de Hamid Karzai. La veritat és que tant se me’n donava, qui guanyés.

Al cap d’una hora entrava triomfant a casa de l’Ajmal per ensenyar-li el meu carnet de votant. Crec que més que confirmar l’edat, li vaig tornar a demostrar que era tossut i que aconseguia tot el que em proposava.

Ell sabia que era molt orgullosa, i que a vegades era millor seguir-me la veta per no fer-me sentir malament. Per exemple: com que era conscient que jo sovint no dinava per poder seguir el meu programa diari d’estudis i feina, tan atapeït, ell buscava pretextos perquè anés a casa seva.

—Zelmai, sisplau, em podries passar els apunts d’avui de mates i d’anglès? És que no m’hi aclareixo.

Quan jo m’hi presentava, casualment trobava un plat d’ous remenats a punt.

La seva tendresa em desarmava i els seus somnis em descol·locaven. Ell imaginava que un dia, la seva tieta que vivia a Londres li proposaria que anés a viure amb ella, i un cop instal·lat, ell demanaria que també hi anés jo. Aquell somni, l’acabava jo amb el pensament: un cop a Londres, podria dir a l’Ajmal que jo era una noia, i continuaríem sent bons amics… No gosava ni imaginar que jo i ell poguéssim ser alguna cosa més que això.

M’esforçava a parlar amb ell de noies, a preguntar-li quines li agradaven, a fer veure que jo també en tenia alguna de clissada, i a imaginar com continuaríem veient-nos un cop tinguéssim dona i fills. Però allò em feia mal, i frisava per estar a prop seu. Quan ens saludàvem, ens donàvem la mà i ens tocàvem l’espatlla, i aquell contacte em cremava. Jo en volia més: desitjava fer-li un petó i no podia, i això em feia sentir impotent fins a les llàgrimes.

La mare m’havia previngui contra l’amor i, sobretot, contra el matrimoni —que a l’Afganistan són dues coses que normalment tenen poc a veure. El cert és que coneixia centenars d’històries desgraciades de parelles que no es podien casar i de casats que no es podien ni veure, i en tots els casos la qui més patia, amb diferència, era la dona… Però tot i així, m’havia enamorat de l’Ajmal fins al moll de l’os. Ell em valorava, em feia sentir especial, i em donava esperança i felicitat. I força per suportar els comentaris ben-intencionats de les meves tietes, que deien: «La Nadia ajuda sa mare perquè no es pot casar». I m’oferien: «Si vols, quan es mori la teva mare et podrem acollir». En mi, no hi veien una persona capaç, amb personalitat i amb ganes d’ajudar: hi veien només algú mutilat i sense perspectives.

A vegades, se m’encomanava aquesta visió de les tietes, i m’imaginava que en el futur hauria de demanar a les meves germanes o a algun altre familiar que em deixés viure a casa seva a canvi del treball domèstic. Però després reaccionava i em deia: «això és absurd. No necessito casar-me o que m’acullin per tirar endavant: sóc una persona intel·ligent que pot viure sola perfectament!». L’Ajmal m’ajudava a creure en mi. L’estimava amb bogeria.

I sentia que ell, inexplicablement, em corresponia.