Una vida inventada

Dels nois, no en sabia gairebé res. L’únic que havia conegut de debò era el meu germà enyorat, en Zelmai. Es reia de mi perquè em trobava fluixa i ploranera, però també em protegia sempre. Ell volia ser com les estrelles de cinema índies: guapo, fort, masculí, el xulo del barri. També recordava el pare tal com era abans que tot s’espatllés. Era bromista, però també seriós i responsable. No era gaire religiós, però sí molt recte i respectuós. Com podia ni tan sols assemblar-me a cap dels dos?

Per començar, m’havia de desenganxar de les faldilles de la mare i aprendre a enfrontar-me amb el món tota sola. Havia de crear una carcassa, tan dura com fos possible, i suprimir els meus trets més femenins. No podia parlar amb la veu d’un noi, però sí que la impostava per fer-la més greu, i sobretot vaig canviar el to per un de més imperatiu, que em semblava més masculí. Amb el temps vaig aprendre a actuar amb brusquedat i rudesa. Vaig descobrir que tenia la llengua llarga, i amenaçava sense dubtar-ho quan algú m’ofenia; fins i tot era capaç d’atacar. No em podia barallar cos a cos amb ningú, però sabia llançar pedres amb rapidesa. Si notava que els feia por, em sentia alleujada. Potser no tindria mai amics, però era molt més important sobreviure.

Tot això va ser un procés llarg i molt difícil. Qualsevol incoherència, qualsevol descuit en el meu personatge podia posar-me en evidència, i això era un perill. Mentre fos un noi, fos el temps que fos, no podia afluixar mai la tensió. I això era terriblement cansat. Duríssim.

Aquell primer dia, però, només pensava a aprendre a portar el turbant perquè no em caigués mai (no me’l vaig treure ni per dormir des d’aquell moment). La tela, basta, de color marró, me l’havia donat la mare. Quan me’l va posar ella per primer cop, va ser com un ritual. Adéu a la nena; hola al nen. Encara en la seguretat de ser entre quatre parets —dir-ne casa era prematur—, ens vam permetre de plorar totes dues. La mare em va fer un petó al cap, com una benedicció, i vaig sortir al carrer a provar el meu personatge.

De seguida vaig trobar un grup de nens que jugaven amb una pilota feta de draps. Quan van veure la meva cara i el meu cos embenat, van aturar la pilota i se’m van quedar mirant.

—Per què em mireu així? —vaig saltar—. Què passa, que no sabeu que aquí hi ha hagut una guerra?

Els nens van desviar la mirada. I un senyor que passava va intervenir-hi:

—Té raó, aquest noi. Com et dius?

«Pensa, pensa!», em deia a mi mateixa. No se m’havia acudit inventar-me un nom de noi. I finalment vaig dir el primer que se’m va acudir:

—Em dic Zelmai.

Va ser així com em vaig quedar el nom del meu germà. I, sense ser-ne conscient, vaig matar la Nadia per fer reviure, al seu lloc, en Zelmai. Una decisió que al principi em va ajudar a inventar-me un personatge, perquè tenia el record del meu germà com a model, però que a la llarga se’m faria feixuga, perquè aquell Zelmai mig inventat quedaria adherit amb força a la meva pell i a la meva ànima.

Aquell primer dia, veient que l’engany funcionava, em vaig atrevir a anar més enllà i vaig proposar als nens del carrer:

—Voleu venir amb mi a veure què trobem pel barri?

Tots van dir que no, que els pares no els deixaven anar enlloc per por que no topessin amb una mina anti-persona. I me’n vaig anar jo sola a buscar coses que ens poguessin servir a la nova casa. Alguns carrers semblaven museus abandonats. D’entre les runes a vegades trobaves sales intactes, que si no hagués estat per la pols hauries cregut que els seus habitants n’havien marxat el dia abans. En una d’aquestes sales hi vaig trobar un àlbum de fotos. Em vaig asseure a terra i vaig passar les pàgines lentament: una nena amb les trenes molt tibants em mirava seriosa amb els ulls ben negres; una parella de nuvis posava cara d’haver-se perdut mentre un munt de persones reia al seu voltant; un noi amb un bigoti de pèl encara moixí, devia ser el nuvi, posant orgullós al costat d’un cotxe de fabricació soviètica; una família fent un pícnic prop d’un riu… Imatges que il·lustraven la vida dels habitants d’aquella casa —però podia haver estat també la meva família— abans que tot esclatés. La mare m’explicava que ella, de petita, anava a escoltar concerts multitudinaris amb el seu pare, i que de jove ho va continuar fent, fins i tot amb el seu grup d’amigues i prou. Anaven d’excursió, ballaven i algunes van anar a la universitat.

Vaig deixar l’àlbum on l’havia trobat, pensant què se’n devia haver fet de tota aquella gent, i sentint una certa nostàlgia per aquella vida que no havia viscut.

Només em vaig endur una jaqueta per a la meva germana petita i un llibre per al pare, que encara plorava quan recordava com els mujahidins van cremar tots els seus llibres en anglès perquè eren «infidels».