Faringitis i ous remenats

No vaig ser l’única de la família que va tastar els «luxes» de l’hospital. Un matí, el pare es va llevar gemegant. Estàvem acostumades que actués de manera estranya —a vegades callava dies sencers, mirant enlloc amb la vista perduda; a vegades volia pegar a la meva mare; a vegades es feia mal a ell mateix…—, però aquell dia era diferent. Va refusar l’esmorzar i no es va voler moure del llit. Al cap d’una estona, va començar a tremolar i a queixar-se que feia molt de fred. Fred, en aquell desert que semblava un forn encès des de les set del matí! M’hi vaig acostar, amb una mica de por —mai sabia per on podia sortir—, i li vaig tocar el front: estava bullint. No teníem res per donar-li.

—Nadia, hauràs d’acompanyar el pare a l’hospital.

La mare va mirar dins la gran capsa de llauna on guardàvem la farina, a recer dels animals i la pols. Era un lloc sagrat; el punt més important del rebost i alhora la nostra caixa d’estalvis. Per sort, feia pocs dies que hi havia hagut repartiment de les Nacions Unides, i teníem prou farina per comprar els bitllets d’autobús i fins i tot una mica de menjar fresc a la ciutat, que sempre sortia més barat que a les parades que els pagesos muntaven al nostre camp. La mare va sortir a «convertir» la farina en bitllets, i quan va tornar, el pare i jo ja estàvem a punt per fer l’excursió: ell abrigat amb una flassada com si estiguéssim al pol Nord, i jo pregant perquè tot anés bé. No em feia cap gràcia anar sola amb el pare, però ni em va passar pel cap protestar.

Per sort, el diagnòstic va ser benigne: un simple mal de coll. Res que no es curés amb un antibiòtic corrent. Quan vam sortir de l’hospital, amb el flascó de xarop ben entaforat a la butxaca de la camisa del pare, vaig respirar tranquil·la. D’aquesta també ens en sortiríem! Ell ja es començava a trobar bé, gràcies a l’antitèrmic que li havien donat, i també havia deixat de tenir fred, o sigui que vam poder comprar tranquil·lament tot el que teníem previst: quatre ous, un manat de cebes tendres, una coli-flor i una ampolla d’oli per al llum que teníem. I amb tot el carregament vam enfilar el camí de tornada.

Quan l’autobús va obrir les portes davant del camp, el pare va baixar abans que jo, que em vaig endarrerir un moment per agafar la bossa amb les verdures i l’oli. I mentre posava el peu a terra vaig sentir un cop molt fort. Gairebé se’m va aturar el cor quan em vaig adonar que havien atropellat el pare, que un cop més havia creuat sense mirar. Dos cotxassos s’havien aturat una mica més endavant, i uns homes ben vestits en van baixar. Em van dir que eren guàrdies del germà del governador de Jala-labad, que també viatjava en aquella comitiva. Tots plegats vam córrer cap on havia anat a parar el pare, i el vam trobar ple de sang i mig inconscient. Gairebé em vaig desmaiar jo també: de por.

Els homes del cotxe van comprovar que no era mort, i es van disposar a continuar el seu camí.

—Eh! On aneu? Torneu! —els vaig cridar amb llàgrimes als ulls.

Els homes feien com si no em sentissin.

—Torneu! Torneu, maleïts!

En veure que no em feien cas, vaig fer el primer que se’m va acudir per aturar-los: estirar-me a la carretera, davant del seu cotxe. Estava encegada per l’angoixa, i aquella sensació em feia més valenta, o més inconscient. El fet és que als guàrdies els va fer gràcia veure un mico filós com jo plantant-los cara. I en lloc d’apartar-me del camí d’una manotada van decidir fer-me cas. Ens van fer pujar al cotxe. Jo vaig treure el cap per la finestra per calmar el meu cor desbocat. Per un moment em vaig sentir poderosa.

Al cap de poca estona, el pare i jo tornàvem a ser a la porta d’urgències de l’hospital. I per segona vegada aquell dia vaig poder respirar alleujada. La sang al pit del pare que tant m’havia espantat només era fruit dels talls —no gaire profunds— que li havien fet els vidres de l’ampolla de xarop quan s’havia esmicolat per culpa de l’accident. A part d’això, només tenia un braç trencat i algun blau. De totes maneres, era tard, i el metge va aconsellar al pare que es quedés a l’hospital a passar la nit.

—Això sí que no, de cap manera!

El metge i la infermera em van mirar atònits. Com podíem refusar un llit net, menjar i medicaments? Que teníem un pla millor? Segur que era cl que més convenia al pare —i com m’hauria agradat a mi, també!—, però no podia deixar de pensar en com patiria la mare si a la nit no tornàvem. Em vaig posar tossuda com una banya de marrà, i el metge no va tenir altre remei que deixar-nos sortir: pitjor per a nosaltres!

Ja era fosc quan un home i una nena bruts i apedaçats, el pare i jo, fèiem el camí de casa. Aquell segon cop no em vaig voler arriscar, i li vaig donar la mà des del moment en què l’autobús es va aturar i fins que vam arribar a la porta de la tenda. Després d’aquell dia tan llarg i espantós, només tenia ganes de ficar-me al llit.

L’última cosa que recordo abans de caure rendida de son és una olor deliciosa d’ous remenats amb cebes tendres…