Joies

—Mare, saps què? Tindré una amiga estrangera i m’enviarà diners. La mare em va observar atentament per comprovar si la malària em feia delirar.

—Estic bé, mare. Mira què m’han donat!

Li vaig ensenyar l’oli, les llibretes i tot plegat, i li vaig proposar que vingués amb mi a WIFW, dient-li que segur que la gent d’allà li cauria bé i la podria ajudar connectant-la amb una col·laboradora nord-americana.

—De què vols que parli, amb una forastera!… i ara, sisplau, neteja el colomar, que el teu pare diu que el molesta molt la pudor que fa.

La conversa amb la mare estava acabada, i no l’havia poguda convèncer. Vaig mirar el pare, assegut a terra amb la mateixa apatia dels últims mesos, i ja no vaig ni intentar establir-hi contacte visual. Me’n vaig anar a treure la porqueria dels coloms que criava, sense afegir res més.

A la primera reunió de WIFW hi vaig reviure una escena coneguda: com que anava vestida com sempre, quan vaig entrar vaig espantar les dones que ja estaven assegudes a terra, fent rotllana.

—Tranquil·les, ós la Nadia, una noia —va explicar la professora.

Em vaig sentir molt incòmoda durant aquella sessió. Jo no estava disposada a explicar coses a persones estranyes que podien xerrar el meu secret, i encara menys a dones que coneixia de vista del meu barri. La professora ens va donar nocions d’higiene, però jo ho trobava absurd, perquè pensava: com vol que ens rentem si no tenim sabó? Tant de bo tornéssim a tenir dutxa i xampú com quan era petita! Quan em vaig atrevir a dir-ho en veu alta, ella només em va saber recomanar paciència. Paciència, quin gran consell…

Vaig demanar a la professora que digués a les altres que no em saludessin si em veien pel carrer per no posar-me en evidència, però no va servir de res. Ja des del primer dia, a la sortida, quan em dirigia cap a la bicicleta amb decisió i sense mirar enrere, un parell de companyes em van preguntar on anava. No hi havia res a fer.

Teòricament, havia d’assistir a dues d’aquelles reunions cada setmana, però després de la primera experiència només hi vaig tornar un altre cop. Això sí: a principis de mes vaig passar a cobrar els quinze dòlars. A canvi, vaig haver d’escriure una carta d’agraïment, pràcticament dictada, per a aquella «amiga» de qui només sabia el nom i la ciutat: Christina, Chicago.

La cosa no funcionava. Les trobades no em podien ajudar —més aviat al contrari—, ni els diners que em proporcionava aquella desconeguda de l’altra punta del món em solucionaven la vida. Vaig parlar amb la responsable, i ella em va proposar d’entrar al programa de formació en què ensenyaven l’ofici de tallar pedres semiprecioses per fer joies. Així podrien justificar que cobrés aquell petit sou.

I així va ser com vaig començar a treballar a la seu de WIFW. El problema era que aquell «petit sou» era molt més que petit: era irrisori. Al principi no em va semblar tan malament que paguessin quinze dòlars al mes, perquè estava aprenent un ofici, i només em demanaven dues hores de dedicació diària. Però quan després em van ascendir a ser ajudant del professor, càrrec que implicava estar-me moltes més hores allà, vaig esperar que el sou pugés proporcionalment i no ho va fer. I quinze dòlars per una feina de debò era un abús.

No havia estat l’alumna més formal del taller, perquè quan trobava feines més lucratives deixava d’anar-hi, però sí que n’havia après molt i fins i tot deien que estava dotada per tractar les pedres. M’agradava veure com d’aquells petits rocs bruts de terra en sortien amatistes o turqueses que anaven a parar a collarets o arracades elegants. Aquelles pedres feien molts viatges: de les roques afganeses, d’on les extreien alguns senyors de la guerra al Pakistan, on les venien, i d’allà de nou a l’Afganistan, per tallar-les i convertir-les en joies.

Jo no era l’única ajudant del professor Said. Hi havia també una dona amb una gran consciència, que sempre patia perquè havia d’alimentar els seus fills i insistia que havíem de reivindicar els nostres drets. I una noia jove que em fascinava perquè era l’antípoda de mi: fina i presumida, quan es dignava a aparèixer sempre anava maquillada i amb un mocador petit i elegant sobre els cabells impol·luts i pentinats a la moda. De tant en tant li sentíem dir: «Això no ho puc fer, que se’m faran malbé les ungles!». Era tan insòlit que no ens hi podíem ni enfadar, i li permetíem fer les feines més delicades.

El professor Said —casat i amb una pila de fills— intentava coquetejar-hi, i ella li prenia el pèl de mala manera dient-li que era «igual igual» que un actor indi… Gràcies a ella, ens vam fer uns bons tips de riure i de tant en tant vam aconseguir que en Said ens convidés a menjar un dels caramels de llet que ell comprava en paquets de quilo —i que ens agradaven tant que fins i tot li’n pispàvem algun quan no ens veia.

No eren només un caprici: aquells temps passava força gana. Quan arribava a WIFW, en sortir de classe, tothom estava dinant. Sentia aquella oloreta de carn que sortia de la cuina, però no tenia dret a menjar-ne perquè no era treballadora de plantilla. Gairebé sempre m’havia de conformar amb el pa que duia a la butxaca, mentre esperava que hi hagués sort i algú, ja tip, em cedís part del seu plat.

Era de domini públic que el professor Said cobrava cinc-cents dòlars al mes. I a mi, que me n’havien assignat només quinze, a vegades tenia problemes per cobrar-los per culpa del caixer de l’associació, un home prepotent a qui li agradava humiliar-me. Llavors em sulfurava, i començava a amenaçar amb el pitjor que se m’acudia: normalment deia que faria esclatar una bomba sota la seva cadira. Suposo que ell aviat va descobrir que no faria res, però en aquell moment, en calent, si m’haguessin posat una bomba a la mà l’hauria fet esclatar sense dubtar-ho ni un moment.

Vaig passar quatre mesos ensenyant a tallar pedres i enfilar els collarets que després es venien per Internet, fins que vaig dir prou. La directora primer em va dir que no em podia pagar més… però l’endemà em va comunicar que havia canviat d’opinió, i em va apujar el sou fins als cent dòlars. No li vaig preguntar què havia passat, però vaig sortir del seu despatx veient visions. Quan, al cap de pocs dies, ens van anunciar que el responsable internacional de l’organització, amb seu als Estats Units, havia arribat a Kabul i tenia la intenció de parlar amb els treballadors, ho vaig entendre tot.

I així va ser com vaig continuar a WIFW. En un primer moment, cent dòlars em van semblar una fortuna. Vaig comprar unes cortines vermelles, a joc amb la catifa, que van vestir per primer cop les finestres de casa. També vaig comprar una petita bateria que ens servia per fer funcionar el vell radiocasset i per carregar la llanterna que fèiem servir per moure’ns quan ja era fosc. La mare es va poder renovar la bata d’estar per casa i comprar-se unes sabates més còmodes que les sandàlies de plàstic del mercat. I vam decidir renovar els matalassos, que ens feien llevar adolorits: en lloc d’estar farcits de roba vella, aniríem comprant cotó per posar-hi. Però per a això havíem d’estalviar.

També vaig començar a portar oli vegetal per millorar la dieta de la mare, que patia del cor, i em vaig acostumar a comprar carn un cop a la setmana. Però només per a ella: la resta vam haver de seguir fent servir llard d’origen incert per als nostres plats —que era vomitiu—, i la carn només l’oloràvem (a vegades fins i tot somniava aquells guisats deliciosos de quan era petita, quan podíem ser deu o dotze a dinar i quedàvem tots ben tips).

Aviat vam entendre que era impossible que amb aquell sou la nostra família sortís de la misèria. Sí, la nostra casa de dos espais es veia més acollidora. I la mare menjava una mica més sa. Però no podíem beure llet sovint, i jo necessitava una motxilla que no estigués trencada per tots cantons. I unes sabates per poder substituir les que duia, de tan mala qualitat que se’m trencaven i me les havia de lligar als peus amb trossos de roba… Aviat, a més, van arribar les despeses de debò.