La família de la Samira

La tranquil·litat no va durar gaire. Unes quantes setmanes més tard, mentre estava traient males herbes, vaig veure que una dona amb burca blau s’obria pas entre les mates del costat de l’hort. Se li feia difícil avançar, i per això havia d’arromangar una mica la tela, densa i pesada. Quan va ser a prop meu, vaig sentir un fil de veu que em deia: «Zelmai, germà!». Era la Samira, la segona filla de l’amo. Li sortia aquesta veu perquè la tenia escanyada pel plor. Vaig sentir l’impuls d’abraçar-la, però hauria estat imperdonable, i molt perillós, de manera que li vaig dir, simplement:

—Seiem?

Ens vam asseure a terra, de costat però a una distància prudent, per si ens veia algú. Ella s’aixecava contínuament el «casquet» del burca per eixugar-se les llàgrimes.

—Zelmai, demà passat em casaré i me n’aniré molt lluny, al Pakistan… I jo no conec ningú, allà. Estaré tan sola…

—Tranquil·la, segur que han triat una bona família per a tu… i jo et vindré a veure quan pugui, t’ho prometo!

No la podia consolar. Era molt poc creïble que jo la pogués visitar, i no tenia ni idea de com serien els seus sogres ni la resta de la família política a qui hauria d’estimar i servir a partir de la boda. Vaig intentar distreure-la:

—Què et sembla si demà anem al centre i et compro el meu regal? Hi podem anar amb la teva germana, la Uasimà.

Ella va xuclar amb el nas mocs i llàgrimes. M’ho vaig prendre com un sí.

Aquell mateix dia vaig demanar un avançament al seu pare, i l’endemà ens van donar permís a totes tres per sortir a comprar. Si cap talibà ens aturava, diríem que jo era el germà de les dues noies. Després de mirar i remenar a les botigues, vam trobar un vestit de tela vermella, brillant i llampant, que li va agradar moltíssim, i l’hi vaig comprar.

La festa s’havia acabat. A mesura que ens acostàvem a casa de les noies, se’ns anava fonent el bon humor i ens anàvem quedant silencioses. Jo em sentia tan trista per perdre aquella amiga que vaig anar directament al meu amagatall: el camp de blat de moro. Les plantes eren tan altes que m’ocultaven del tot, i podia cridar i plorar sense por que em descobrissin, com feia quan em sentia malament. I el casament d’algú sempre era una mala notícia, sobretot per a les noies. Ja ho deia la meva mare: «Les dones es moren dues vegades, les dues dates en què es vesteixen de blanc: el dia del casament i el dia que se’n van d’aquest món».

Quan em vaig haver desfogat i vaig sortir d’entre les plantes, gairebé vaig topar amb en Zarif, un veí.

—Com va, Zelmai?

—Bé. Tinc pressa —vaig contestar ràpidament.

—Ui, Zelmai! Em sembla que t’has passat amb l’haixix, company!

—Que m’he passat? Si no n’he fumat ni una mica!

—Vinga, va, a mi no m’enganyes, amb aquesta veu tan ronca i aquests ulls tan vermells!

—Et dic que t’equivoques. Deixa’m en pau.

Sort que en Zarif no em va voler buscar les pessigolles. La veritat és que la seva acusació era creïble. De tant en tant, uns talibans que eren del barri em convidaven a fumar amb ells, a canvi de compartir el te que em donava la mestressa per esmorzar. A mi aquelles reunions em posaven molt nerviosa, però no m’hi podia pas negar, i els havia de seguir la veta.

Potser aquells dies de les noces de la Samira m’hauria anat bé anar una mica col·locada, però no ho vaig fer. El senyor Bismil·là em va fer responsable dels horts i del bestiar mentre van durar les festes. Això em va ajudar a combatre la tristesa, perquè amb tanta feina gairebé no vaig tenir temps de pensar.

Cal dir que també hi va haver una altra cosa que em va distreure: la Uasimà. La noia més jove del senyor Bismil·là tenia catorze anys, com jo, i era bonica i alegre. Quan la feina se’m feia pesada, quan els dies eren llargs i avorrits, quan em sentia més atrapada, la Uasimà era com una alenada d’aire fresc. Gairebé cada dia buscàvem algun moment per xerrar, amagades al camp de blat de moro, i això em feia oblidar els problemes. Rèiem molt, i connectàvem d’una manera especial. Ella estava oberta-ment enamorada de mi, i jo… suposo que d’alguna manera, també. Secretament parlàvem de quan ens casaríem. Es clar que jo sabia que allò era impossible, però era tan temptador imaginar un futur junts, una família feliç, que preferia oblidar davant d’ella que jo era una noia. Em ficava a la pell d’aquell Zelmai que jo havia inventat, que havia crescut en mi, i l’estimava honestament.

A la tarda del casament de la Samira, vaig anar a casa dels amos amb l’excusa de tomar la tetera buida de l’esmorzar. En realitat, volia veure la núvia, i descobrir quina cara feia el seu marit. Només d’entrar vaig sentir les cançons alegres i el so del pandero de les dones. I quan caminava pel passadís, un braç em va estirar fort: era la Uasimà. Vaig reprimir un crit quan vaig veure que ella es posava el dit als llavis per demanar-me silenci. Amb una altra estrebada (per sort, al braç menys cremat), em va fer entrar en una habitació buida i va tancar la porta darrere nostre. A terra, sobre la catifa, hi havia unes estovalles petites i uns quants plats amb menjar de la boda.

—Uasimà, moltes gràcies! Però em sembla que tu hauries de ser amb els convidats, i jo, amb les vaques de ton pare…

—Per cinc minuts no passarà res, tranquil. Menja.

La Uasimà estava preciosa com no l’havia vista mai: portava un vestit llarg de color turquesa, els cabells recollits i joies daurades al coll i a les orelles. També s’havia maquillat: les parpelles de color verd pàl·lid, els llavis de color de cirera madura. Em mirava amb els ulls ardents, i jo vaig començar a suar.

—T’estimo, Zelmai —em va dir fluixet.

Gairebé em vaig ennuegar.

—Valdrà més que me’n vagi, Uasimà. Només faltaria que ens trobessin aquí sols.

Vam discutir una mica, en veu baixa, però de seguida em vaig adonar que la Uasimà havia preparat aquesta trobada fins a l’últim detall, i que no estava disposada a renunciar-hi tan fàcilment. La situació era molt excitant, però no podia oblidar que en qualsevol moment podia aparèixer algú. Per això li vaig fer un petó a la galta i li vaig dir:

—Uasimà, jo també t’estimo, però me n’he d’anar de seguida. No et tocaré fins que no ens casem.

La Uasimà em va somriure i em va agafar suaument la mà.

—Ara encara t’estimo més.

La tensió s’havia trencat. Amb gestos hàbils va convertir les estovalles en un farcell i me’l va donar, perquè pogués acabar de menjar al camp.

Vaig dinar en un lloc mig amagat, perquè no volia que ningú veiés aquell tiberi i fes preguntes. Encara tenia el cor accelerat, però em sentia bé. La família de la Uasimà m’havia donat feina i m’havia acollit. Com diem a l’Afganistan, m’havien ofert «sal i aigua», i per això ofendre’ls seria cl pitjor pecat. Per al senyor Bismil·là, la Uasimà i jo érem gairebé com germans. Als seus ulls, havia de continuar així.

Al cap d’una estona, el meu company de feina, a qui deia Lalà (germà), em va preguntar molt emocionat què havia vist. Jo no havia vist ningú excepte la Uasimà, però vaig preferir fer comèdia:

—Uf, uf! Quines dones! Semblaven àngels!

—No portaven xador?

—Res de res, no portaven: els cabells tots deixats anar.

—I el coll?

—Se’ls veia tot, anaven ben escotades!

—Calla, calla, no continuïs…

—Una noia m’ha mirat, em sembla que li he agradat!

A mi se m’escapava el riure, però en Lalà estava esveradíssim i no se’n va adonar:

—Això no m’ho puc perdre.

En Lalà va treballar molt fort aquell dia. I al vespre, ell s’havia de quedar a vigilar el camp mentre jo havia de tornar a passar per casa de l’amo a parlar-hi.

—Zelmai, si em quedo aquí sol tindré por…

—Mira, fem una cosa: ens lliguem un fil tots dos, i si tens por, tiba’l i jo vindré a buscar-te.

Me’n vaig anar amb el fil lligat a la cintura.

Al cap de poc, en Lalà va aparèixer a la casa, amb tot el fil fet un cabdell. Un cop allà, es va posar a servir menjar a les dones, esperant que ningú li digués res. Però el senyor Bismil·là el va enxampar i li va clavar una bona esbroncada. Després em van venir a buscar a mi:

—Zelmai —va dir Bismil·là—, diu aquest noi que tu l’has enviat aquí a servir!

—Això no és veritat —vaig dir intentant semblar seriós—. Lalà, t’he dit que no et moguessis del camp!

Quan en Lalà i jo vam sortir de la casa, tots dos ens vam posar a fer broma:

—Quines noies més maques, eh?

—I quins pits!

—I tant, i tant!