Arriba l’amor

Esegon dia de classe d’anglès em vaig enamorar. Quan vaig arribar a la sala, amb parets de ciment, em vaig asseure a l’única cadira buida que quedava. Al costat hi havia un noi que no havia vingut la classe anterior. El primer que vaig pensar d’ell, per la manera tan fluixa en què m’havia tornat la salutació, era que era molt tímid.

Acostumada a la rudesa en els homes, em va cridar l’atenció aquella actitud, i, dissimuladament, vaig observar-lo tant com vaig poder. Era guapo, prim, de pell molt clara, un nas arremangat i uns ulls grans i expressius. Anava mudadíssim, amb pantalons blau marí i camisa blau cel, tot ben planxat. Només li faltava l’americana… Les mans, però, no eren les típiques dels nois de casa bona com en Maruf, sinó calloses, d’algú que les fa servir per treballar. Tampoc semblava que tingués gaire facilitat per a l’anglès, però s’hi esforçava. Se’l veia una mica més gran que jo, que acabava de fer disset anys.

Quan va acabar la classe, en Waiss em va presentar l’Ajmal com a amic seu i d’en Maruf. Van fer broma entre ells, i després es va girar cap a mi somrient i em va dir:

—Quina lletra tan maca que fas.

Em va arribar al cor.

Minuts després, en la nostra excursió desigual cap a casa, en Waiss em va explicar que l’Ajmal portava una sabateria juntament amb el seu germà. Que li tocava treballar molt, i que per això tenia poc temps per estudiar i ell li donava un cop de mà. També em va explicar que els divendres acostumaven a quedar amb algun altre amic per anar a fer un volt o prendre alguna cosa, i que, si volia, m’hi podia apuntar. Vaig dir que sí intentant dissimular la meva emoció.

Aquell divendres mateix vam quedar després de la pregària de la tarda a la porta d’una mesquita propera a l’acadèmia d’anglès. I allà vaig conèixer el que faltava de la colla: l’Afzal. Simpàtic, intel·ligent i bromista, era el que anava més avançat de tots en els estudis, tret d’en Maruf, que era més gran que la resta. Quan no era a classe feia de sastre en una botiga que compartia amb l’home que li havia ensenyat l’ofici.

Ell, com la resta, anava vestit a l’estil occidental: texans i camisa, amb els cabells nets i ben tallats, i sense res que li cobrís el cap. Jo, en canvi, anava com sempre: amb roba vella de colors foscos i torrats, i amb el turbant que m’emmarcava la cara, com feia la gent humil i rural. Em vaig sentir incòmoda, però ells no semblaven adonar-se’n i en Maruf va proposar:

—Anem a fer una hamburguesa?

Instintivament, vaig fer recompte dels afganis que havia cobrat aquell dia i vaig començar a pensar quina excusa els donaria per no seguir-los.

—Convido jo. Us ho devia! —va continuar l’Ajmal.

L’Afzal ens hi va dur amb el seu Corolla blanc, un dels quatre cotxes que tenia, perquè el seu pare era el propietari d’una petita empresa de taxis. De tots, només ell tenia permís de conduir legal, però els altres (com jo més tard) portaven a la cartera una fotocòpia d’aquell carnet on cadascú lli havia enganxat la seva fotografia i conduïen sense cap entrebanc. Si un policia ens aturava, ens ho preníem com un simple peatge: li pagàvem el suborn que tocava i continuàvem cl nostre camí; no calia preocupar-se per res més.

Mai no havia estat en una hamburgueseria. De fet, que jo recordés, no havia menjat mai una hamburguesa, i m’era impossible recordar l’últim cop que havia entrat en un restaurant, si és que mai ho havia fet. Des que m’havia cremat no em deixaven passar el portal de gaires establiments perquè desconfiaven de mi. Patia perquè el vigilant de l’hamburgueseria no m’humiliés davant dels nous amics impedint-me l’entrada, però tot va anar com una seda. Aquella colla de nois ben vestits i alimentats, alegres i despreocupats, eren benvinguts a tot arreu, i a mi, no podia entendre per què, m’hi havien inclòs. No parlava com ells, no vestia com ells, no compartíem els mateixos neguits, però tot i així vaig esdevenir un membre més del seu grup.

No sé què van veure en mi, però jo sí que tinc clar què em va agradar d’ells: que em van ensenyar una nova manera de viure, solidària, sense prejudicis, retrets ni obligacions, en la qual tots podien comptar amb tots. No em van preguntar mai per què tenia el cos cremat, com em passava sempre, ni es van ficar amb mi pel fet de no anar a la moda; des del primer moment van acollir sense reserves aquell Zelmai que era —i no era— jo. Si algú gosava mirar-me malament, trobava els meus amics per defensar-me. Per primer cop feia coses normals per a un jove, i ja no estava sola.

Així doncs, només pel fet d’anar amb en Maruf, en Waiss, l’Ajmal i l’Afzal, vaig deixar de ser invisible i les persones van començar a veure’m més enllà del turbant i la pell deformada. A poc a poc entrava a llocs on fins llavors no em deixaven passar de la porta, i em va sorprendre trobar-hi gent que conversava amb mi amablement i sense fer ganyotes. Una d’aquestes persones era un amic de l’Ajmal, que era farmacèutic, i a qui anàvem sovint a veure per prendre te. A mi, que no em deixaven entrar mai a cap farmàcia, ara em rebien amb somriures i em deixaven una cadira còmoda per seure. Passava estones escoltant com parlaven de medecines i malalties amb tant de plaer com si em parlessin d’amor.

I aquella educació que tenien no em deixava de sorprendre. En Waiss i l’Ajmal, tot i que eren amics íntims de tota la vida, es dirigien l’un a l’altre d’una manera molt respectuosa i formal. Em va costar creure que no ho feien de broma: eren sempre així. Deu mil cops al dia sortien de les seves boques les paraules «gràcies», «sisplau», «tu primer», «professor»… No sabia si riure-me’n o prendre’n nota. Però era tan diferent de casa, en què Ics coses es feien sense tanta cerimònia…

Els meus amics també van descobrir un món nou gràcies al que jo els vaig explicar ja des del primer dia en aquella hamburgueseria. Entre xarrup i xarrup a la Pepsi, i sota la música eixordadora de la pel·li de Bollywood que emetia un televisor del local, els vaig fer riure parlant-los de les bromes que ens fèiem quan treballava al camp. Per a ells, el que jo havia viscut els sonava gairebé exòtic, i em vaig sentir feliç de comprovar que no només no ho menyspreaven sinó que em demanaven més aventures. Mentre jo admirava la seva educació, ells disfrutaven escoltant al relat de les converses que jo tenia amb en Lalà al camp. Una de les nostres feines habituals —la més odiosa— era recollir excrements humans dels lavabos del veïnat per utilitzar-los com a adob. Els havíem de posar en un carretó, i sovint ens esquitxava. Per fer broma, ens referíem a les tifes com a «bombes», i als esquitxos com a «metralla»: «Què, Lalà? Quanta metralla t’ha caigut, avui? Quantes bombes has recollit?». Per als meus nous amics, venint d’algú cremat com jo, això era humor negre. Però així era com ens tractàvem els nois que no havíem rebut una bona educació.

Sabia que no els ho podria explicar tot. I ja que estava obligada a mentir en les coses importants, no em venia d’una mica, i els vaig donar una versió edulcorada del meu dia a dia perquè no volia que els fes llàstima: en lloc d’explicar-los que passàvem gana, els vaig dir que cobrava poc però que tenia menjar en abundància. També els vaig fer creure que tenia més germans que guanyaven diners —una mentida freqüent—, però que treballava perquè no volia ser una càrrega per a ningú. Em vaig forjar la imatge d’un noi independent, amb idees pròpies, disposat a fer els esforços necessaris per aconseguir el que volia, i això els va despertar molt de respecte, ja que tots ells depenien molt dels seus pares.

Ens vèiem sempre que podíem, però hi havia llocs on no els podia acompanyar. Com ara als banys públics. Als meus amics els agradava quedar per anar-hi junts, i jo sempre els deia que a mi no m’agradaven perquè eren bruts, i que preferia rentar-me a casa. Un dia, però, em vaig arriscar a acompanyar-los a uns banys privats. La diferència era que en lloc de ser de l’estil dels banys àrabs, amb un gran espai comú, aquests tenien dutxes individuals. Com ells, vaig pagar a l’entrada un sobret de sabó i una manyopla. Però un cop a la meva cabina, no vaig gosar despullar-me per por que algun dels meus amics decidís fer el ruc i mirar-me des de la cabina del costat. Només em vaig arremangar els pantalons perquè des de fora se’m veiessin els peus nus, i em vaig mullar el cap.

Vaig patir més que no pas disfrutar, aquella estona. Però des de llavors vaig procurar anar-hi cada setmana, sempre evitant les hores en què em podia trobar els amics de la colla. Si podia, hi anava just abans de quedar amb ells per anar a algun lloc, perquè s’adonessin que m’acabava de dutxar. Un gest més per reforçar la meva «masculinitat». Com quan enretirava una mica la cortina que separava nois i noies a l’hamburgueseria, per sentir les rialles admirades dels meus amics i les protestes de les noies.

A mi, però, el que m’electritzava de debò era sentir damunt meu la mirada de l’Ajmal.