A l’escola

Avançava ràpid en el coneixement de les lletres, i ja estava frisosa per començar el curs. I quan va arribar la primavera, la ràdio va començar a emetre anuncis del govern que animaven les famílies a inscriure-hi els nens i les nenes. Havia arribat el moment! En Maruf em va escriure ell mateix una sol·licitud d’ingrés, que començava dient: «Jo, Zelmai, fill de Ghulam, demano d’entrar en aquesta escola». Tot era perfecte, excepte que jo no volia entrar a l’escola com a Zelmai, que era un nom de noi. Volia estudiar com a noia. Per això vaig comprar un paper blanc —no en teníem cap, a casa— i vaig intentar copiar exactament el text que havia escrit en Maruf, però canviant «Zelmai» per «Nadia». Hi vaig posar molta atenció, però feia mala lletra, m’equivocava, i al final vaig estripar el paper i l’endemà en vaig haver de comprar un altre i tornar a començar. Aquest cop va quedar una mica més bé, el vaig plegar amb cura i el vaig posar dins d’un sobre marró i el vaig deixar al costat del llit.

L’endemà, només de despertar-me, vaig buscar el sobre amb la mirada. Tenia tantes esperances posades en aquest tros de paper! I després de prendre el te, me’l vaig guardar a la butxaca de l’armilla —una mica doblegat, però no gaire—, i vaig anar amb bicicleta cap a l’escola que havia triat. Deien que era una bona escola, i, gairebé més important que això, era prou lluny de casa per no témer que algú em reconegués. Als meus carrers, de moment i potser per sempre, havia de continuar sent en Zelmai.

De lluny vaig veure una munió de pares i mares que parlaven entre ells fent petits rotlles, i nenes repolides sota els seus mocadors blancs de col·legiales que corrien excitades amunt i avall. Des de l’altra banda del carrer, encara enfilada a la bicicleta i intentant no cridar gaire l’atenció, m’ho mirava emocionada: jo volia ser allà, ser una més d’aquelles nenes despreocupades i a punt d’entrar a classe.

Aviat aquella il·lusió es va convertir en una decepció amarguíssima.

Vaig esperar amb paciència que les alumnes entressin a l’escola i que els pares es dispersessin per acostar-m’hi. Quan va estar tot tranquil, va arribar el moment d’anar a inscriure’m.

Quan vaig passar la porta i em vaig trobar al vestíbul, vaig veure una mestra: sense burca i amb els llavis pintats! Feia segles que no veia una dona així; que bonica que la vaig trobar… Ella, però, no semblava tan fascinada per mi: va posar cara d’esglai i va ofegar un crit abans de posar-se a córrer cap a una sala.

—Esperi un moment, sisplau! —vaig cridar.

Blam! Va tancar la porta de cop i em va deixar sola, amb la sang glaçada. La cosa no començava gens, gens bé.

Com que no sabia què fer, em vaig quedar palplantada al vestíbul uns minuts que em van semblar hores, fins que vaig veure que la porta s’obria lentament, només un pam, i darrere, la cara d’aquella mestra que volia comprovar si jo encara era allà. Vaig aprofitar per acostar-m’hi ràpidament, tement que tornaria a tancar la porta:

—Sisplau, sisplau! Vull parlar amb vostè, vull estudiar!

La dona, no sé si per por o per llàstima, va obrir la porta una miqueta més. Em vaig veure amb els seus ulls: un noi vestit com un pagès pobre i deixat, amb la cara llepada pel foc, que es presentava en una escola de noies. Un terrorista en potència com els que dia sí dia no feien matances arreu del país. L’únic que no encaixava era que jo plorava.

M’hi vaig acostar, intentant controlar les emocions que em desbordaven:

—Per favor.

—Espera’t.

La dona va tornar a desaparèixer i jo vaig esperar, esperar i esperar, neguitosa perquè no sabia com acabaria tot allò. Al cap de molta estona em van fer passar al despatx de la directora, on també hi havia la secretària.

—Què vols, noi?

—Vull estudiar. Sóc… sóc una noia.

La directora callava, com si rumiés. La secretària desconfiava:

—I per què et vesteixes de noi, eh? Què vols realment? Qui ets? Per què et fas passar per una noia?

I jo repetia tota l’estona la mateixa cançó: vull estudiar, vull estudiar, sóc una noia i vull estudiar en una escola de noies. No avançàvem, i no podia aguantar més els atacs. Finalment em vaig rendir:

—Només vull estudiar. Si no em voleu, me’n vaig.

—Doncs vés-te’n —va respondre la secretària, amb un aire de triomf.

La directora, impassible, no hi va afegir res.

Vaig anar cap al camp, amb les llàgrimes entelant-me els ulls. Poc abans d’arribar-hi, vaig eixugar-me’ls i en veure en Bismil·là vaig aconseguir dir-li amb veu ferma que deixava la feina.

—No pot ser, Zelmai, si ets com de la família… Avui sembles molt enfadat, però ja et passarà. Espera a estar més tranquil per prendre decisions, d’acord?

—No, em sap greu però ho tinc clar. Necessito canviar la meva vida.

Em va costar esforços no posar-me a córrer quan vaig sortir d’aquella casa que m’havia acollit i alimentat durant tant de temps. No em penedia de la decisió, però em sentia molt trista perquè deixava enrere gent que estimava molt, que s’havien convertit en una segona família per a mi.

Amb la meva nova llibertat, que en aquells moments tenia gust de buit, me’n vaig anar al mausoleu d’un home sant, Alí Malang. Era dalt d’un turó i com que era un lloc tranquil, molt poc freqüentat, era un dels meus refugis preferits quan volia estar sola i pensar. Hi vaig arribar amb un neguit tan gran que després d’asseure’m sota un arbre, només podia pensar que em deixaria morir allà mateix.

Per què havia servit tant d’esforç i tant de patiment? Havia hagut de suportar dolors físics i emocionals inimaginables que m’havien arrabassat una infantesa feliç i sense preocupacions; m’havia negat a mi mateixa per alimentar la meva família; havia enganyat desenes de bones persones per protegir la gent que estimava, i ara que per fi tenia a l’abast de la mà la possibilitat de sortir d’aquest pou, m’ho negaven.

Vaig tancar els ulls i vaig mirar d’asserenar-me mentre esperava la fi de tots els meus patiments. La mort em semblava una idea molt dolça.

Però una conversa va interrompre els meus pensaments: uns homes, no gaire lluny d’on era jo, parlaven de les coses que acabaven de robar. De cop, vaig tenir por que volguessin beure aigua de la font que tenia al costat. Devia estar més aferrada a la vida del que m’imaginava, perquè la por que em fessin mal em va fer reaccionar i va allunyar les idees de suïcidi.

Vaig tornar a casa, cansada però decidida a continuar. I sense saber com, em vaig trobar pensant en el silenci de la directora amb esperança. No em podia rendir.

L’endemà vaig tornar a l’escola i vaig esperar que acabessin les classes, al migdia, per entrar directament al despatx on havia estat el dia abans. Vestida de noi, i com si no hagués passat res, li vaig allargar la sol·licitud. Sorprenentment, la directora em va dir:

—Parlem-ne. Tu vols estudiar amb les noies?

—Es clar. Sóc una noia.

—Doncs t’hauràs de vestir com una noia.

—A vostè què li importa com em vesteixi jo?

Li importava. I per a mi, aquell era un punt sensible. Vaig explotar:

—Per què feu tanta propaganda que la gent estudiï si després no es pot? Per què no em voleu ajudar?

Vaig picar amb força sobre una taula de vidre, que va cedir i es va trencar. Jo també sentia el cor fet a miques, i entre llàgrimes i mocs vaig començar a llançar amenaces carregades d’impotència:

—Si no em deixeu estudiar us mataré, no deixaré que cap nen estudiï, seré el pitjor de tots! Si em torno dolenta serà per culpa vostra, que no m’heu deixat aprendre!

Vaig fer mitja volta, eixugant-me la cara amb la punta del turbant. I llavors vaig notar la mà de la directora a l’espatlla.

—Espera’t.

Em va fer seure i em va explicar que em deixaria estudiar, però que li feia por que si les famílies de les alumnes creien que un noi estudiava amb elles les traurien de l’escola.

—Si passa això, no vindré a les classes, només als exàmens.

—Molt bé, doncs. Així no hi haurà cap problema.

I així, d’aquesta manera, vaig tornar a l’escola al cap de vuit anys d’haver-la deixat per força.