Botons

Un dia, la mare em va portar a l’hospital dos botons i un tros de fil. Va enfilar els botons, va nusar el fil i jo els feia giravoltar tensant-lo. Però aquella meva única joguina, que va fer el seu fet algunes estones, era molt fràgil: al cap d’uns dies, el fil es va trencar, i un dels botons em va caure i es va perdre. Vaig plorar com si hagués perdut una col·lecció de Barbies sencera. I la mare em va prometre que em portaria un altre botó.

No ho tenia gens fàcil, en primer lloc perquè els botons són inexistents en la roba tradicional afganesa, i per tant no en podia prendre cap de la seva roba o de la del pare —tota la roba occidental s’havia cremat juntament amb casa nostra—, i en segon lloc perquè la mare no tenia ni un cèntim per comprar-ne. Tot i així, estava decidida a complaure’m. Va sortir al carrer mirant a terra, per si tenia sort i algú n’havia perdut un. I així, amb la mirada baixa, forçant la vista rere la reixeta espessa del burca, va arribar al centre, on hi havia moltes parades de roba de segona mà. Roba pròpia, venuda o trobada en cases abandonades, qui sap… En aquelles piles hi havia pantalons i camises d’estil occidental, carregades de botons. Tot era molt barat, però igualment inabastable per a algú sense res a la butxaca. Què podia fer? Només una cosa, una cosa que només de pensar-la va fer que li comencessin a tremolar les cames i se li accelerés el batec del cor.

La mare va repassar les parades més atapeïdes, i va mirar la cara dels venedors, buscant el que semblés més bona persona, o el més despistat. Li semblava que tothom endevinaria les seves intencions només de veure-la. Però es va tranquil·litzar: només era un burca més, sense rostre, sense cames tremoloses o quietes. Un fantasma entre tants altres. Va triar l’objectiu: una pila de roba força alta on ja hi havia altres persones remenant. Potser si anava ràpid no es notaria… S’hi va acostar i es va ajupir. Va fer desaparèixer una camisa vella sota el burca, i va començar a batallar amb un botó. Estava ben cosit i no es volia desprendre. Se’l va acostar a la boca per tallar el fil amb les dents i aleshores va sentir:

—Senyora! Senyora, què fa? M’està robant!

A la mare li va semblar que es quedava sense sang a les venes. Va deixar anar la camisa a l’instant.

—No, no, perdona, germà! No volia robar! Jo… jo només volia un botó per a la meva filla.

El venedor l’assenyalava amb el dit i un grup de gent es va atansar per mirar-la. La mare estava desconsolada.

—Només volia un botó per a la meva nena, que no té res per jugar. Perdona, germà! Sisplau, no avisis la policia, deixa’m marxar. No tinc res, i la meva filla em necessita.

La policia, en aquella època de govern mujahidí, era violenta, corrupta i arbitrària, de manera que caure a les seves mans no era sinònim de justícia, sinó de terror.

L’home va deixar d’acusar-la amb el dit. La mare va fer mitja volta, sanglotant, i la rotllana de gent que mirava es va obrir per deixar-la passar. Quan va ser uns metres lluny, va sentir la veu del venedor:

—Ei, vostè, germana, torni! Tingui! Un botó per a la seva filla!

La mare no es va girar. Va apressar el pas. Se sentia tan humiliada i tan culpable que no volia tornar a mirar aquell home a la cara.

Quan va arribar a l’hospital, estava desencaixada, amb els ulls vermells de tant plorar.

—No em demanis res més, Nadia. La teva mare no pot robar.

Sense joguines altre cop.