Sessió doble
Era tanta la fam de pel·lícules, que pocs dies després de la caiguda dels talibans va tomar a obrir una sala de cinema de debò, la Shahre Nau, i es va omplir de gom a gom des de la primera sessió. Jo em moria de ganes de veure els meus actors de Bollywood a mida gegant i poder comentar la pel·lícula a la sortida sense por, i volia proposar a un parell d’amics meus i d’en Maruf d’anar-hi de seguida. Però, és clar, una atracció tan important de Kabul com el cinema segur que tenia moltes mesures de seguretat per evitar que hi entrés algú a fer un atemptat. Aquells dies els atemptats eren freqüents, amb l’objectiu de desestabilitzar el nou govern. Probablement hi hauria guàrdies de seguretat que palparien el cos dels espectadors buscant-hi armes, i això era una cosa arriscadíssima per a mi. Per tant, vaig quedar amb els meus amics d’anar al cinema a la tarda, i vaig decidir sense dir-los-ho que també hi aniria a una sessió anterior per veure si corria el risc que em descobrissin. Al matí em vaig plantar a la porta de la sala. Tot fent cua, vaig començar a suar: tal com temia, un home corpulent i armat comprovava que totes les persones que entraven ho fessin amb bones intencions.
Per sort, però, no era gaire rigorós, i no palpava la gent per la part de davant. Estava salvada.
No havia estat mai dins d’un cine de veritat. De fet, fins el dia anterior no sabia exactament què era, perquè encara que abans dels talibans ja n’hi havia, els meus parcs no temen costum d’anar-hi i no m’hi havien dut. En Maruf, que sí que hi havia anat algun cop a Peshawar (d’amagat de son parc, que ho desaprovava per raons religioses), me’n va fer cinc cèntims perquè no m’impressionés massa: «El lloc és molt gran i ple de cadires, i també és molt fosc, no tinguis por!».
De por, no en vaig tenir gens: vaig fruir intensament de la pel·lícula. I a la tarda em vaig trobar un altre cop a la porta, amb en Samim i en Sharif. Tots dos venien excitadíssims, encara que s’havien criat al Pakistan, com en Maruf, i no havien estat tan privats d’imatges com els que ens havíem quedat al país. Ells, doncs, xerraven animada-ment, i jo m’anava posant més nerviosa a mesura que ens anàvem acostant a l’entrada. I si el guàrdia notava els pits i em delatava davant de tothom?
Al cap d’uns deu minuts ja hi vam ser, davant del mateix home que m’havia controlat al matí. Em va reconèixer de seguida:
—Carai, nano, tant t’ha agradat la pel·lícula que hi tornes el mateix dia?
Jo li vaig engegar, agressiva:
—Què t’empatolles? Si no t’havia vist mai, a tu!
Em vaig girar cap als meus amics i vaig posar els ulls en blanc, com volent dir: «Aquest home és boig, no cal fer-li cas». Per sort, aquell boig tenia molta feina i poques ganes de brega, i no hi va insistir. Vaig pagar, per segon cop aquell dia, els cinquanta afganis de l’entrada. Dins la sala, mentre tothom començava a picar de mans i de peus seguint el ritme de la música, jo vaig fer un llarg sospir d’alleujament.