Un camp enmig del no-res

—Nom?

—Ghulam.

—Quants sou?

—Tres. Dos adults i una nena.

—Veniu de Kabul?

—Sí.

L’home va anar apuntant tot el que jo li deia en un paper que s’aguantava amb una pinça rovellada a una carpeta metàl·lica. Després va mirar un plànol que tenia desplegat sobre la taula, ple de rectangles dibuixats, ratlles, xifres i lletres que jo no entenia. Va buscar amb el dit un punt i hi va apuntar alguna cosa amb llapis.

—Agafeu un paquet d’allà i ja us podeu instal·lar a la vostra tenda, que és la número 43 del sector C. Recordeu-ho: número 43. Per agafar aigua, només la podeu treure del sector C. Sobretot, no proveu de fer-ho on no us toca, d’acord? Següent! Nom?

Ens vam apartar de la cua. La mare es va acostar a una pila enorme de paquets plastificats i etiquetats amb les lletres de les Nacions Unides, i en va agafar un. Jo em moria de ganes d’obrir-lo i saber què hi havia. Feia tant que no rebíem un regal de debò! Abans, quan s’acabava el Ramadà i celebràvem la festa de l’Aïd, tots els nens teníem joguines noves o, com a mínim, algun vestit per estrenar quan anàvem a casa d’algú a felicitar-lo, o quan venien amics i família a casa a dinar… Quina emoció estripar els papers i veure què ens havien comprat els parcs!

Ja feia temps, però, que els regals no ens els feien els pares sinó les organitzacions estrangeres (les Nacions Unides, que sempre feia les coses de color blau, la Mitja Lluna Vermella i moltes altres amb combinacions variadíssimes de lletres) i no hi havia els vestits amb brodats i lluentons que tant ens agradaven, sinó oli, farina, arròs… Tot i així, sempre eren una bona notícia, i els nens ens posàvem contents quan en rebíem, encara que haguéssim hagut de fer hores i hores de cua.

Aquell paquet plastificat, ho vam saber poc després, contenia quatre llençols, una tetera i una olla de llauna, i un fogonet molt rudimentari per cuinar, que funcionava amb benzina. Amb allò havíem de viure en aquell enorme camp de refugiats a prop de Jalalabad. Jalalabad és un oasi, una ciutat pròspera envoltada de terra fèrtil, però el camp estava situat prou allunyat perquè l’oasi ni s’olorés: el terreny on s’alçava aquell poble de tendes de campanya era desert pur. És a dir: pedres, pols, escorpins, serps i un sol de justícia, sense cap arbre per amortir-ne els rajos.

La mare, des del moment en què hi va entrar, es va començar a enyorar de Kabul. Li costava suportar aquell camp tan ple d’incomoditats, s’avorria entre veïns que només parlaven paixtu —una llengua que desconeixia, encara que era la del seu marit— i patia molt per mi, perquè la calor i la falta d’higiene feien empitjorar dia a dia les meves ferides, algunes de les quals encara estaven obertes.

Va fer el que va poder per estar-hi millor: va fer matalassos farcint els llençols amb roba vella; va aconseguir que la seva germana hi vingués amb tota la família, incloses les meves germanes petites, que eren amb ella; va aprendre a fer intercanvis… però no s’hi va adaptar mai, i sempre somniava tornar. Aguantava només perquè sabia que l’estada en aquell camp, a mig camí entre Kabul i el Pakistan, era temporal, fins que aconseguíssim que m’atenguessin al prestigiós hospital que a Jalalabad gestionava una ONG alemanya. A diferència de molts altres habitants del camp, refugiats que només pensaven a sortir del país, nosaltres esperàvem que els metges m’ajudessin per després tornar a la nostra ciutat. Deixar el país era inconcebible perquè la mare no volia que en Zelmai ens busqués un dia a Kabul i no ens hi trobés. El pare callava.

L’estada al camp no va ser qüestió de dies. Primer vam haver d’aprendre com funcionava tot, vam fer nostre el petit espai que ens havien assignat, i després vam investigar on era l’hospital, com s’hi podia arribar i com podíem aconseguir els diners necessaris per poder-ho fer. Tot era complicat i demanava un cert temps, havíem de preguntar, observar com ho feien els altres i arriscar-nos a provar. Sense manual d’instruccions. És cert que cada bloc en què es dividia el camp tenia un representant, i que probablement una de les seves funcions teòriques era informar, però desconfiàvem profundament de tothom que estigués en qualsevol posició de poder, i ni se’ns va acudir d’anar-lo a veure. Érem fills de la guerra, estàvem acostumats a espavilar-nos sols i a començar de nou.

Així doncs, preguntant per aquí i per allà vam saber que al camp hi havia una escola, organitzada per refugiats mestres, i una mesquita, però que encara no tenia parets i que només estava delimitada amb pedres grosses. L’altre punt important que havíem de tenir en compte era la font de què ens havia parlat l’home que ens va inscriure el dia que vam arribar. Aquella font era un immens dipòsit circular amb quatre aixetes —una per a cada bloc—, que omplien regularment els bombers. Les cues per buscar l’aigua eren quilomètriques, i aviat es van convertir en la meva ocupació principal. Hi passava moltes hores, allà, fent avançar centímetre a centímetre els meus dos bidons de benzina, buits i rentats a consciència per la mare el dia que els vam recollir, abandonats per algun vehicle que havia passat per la carretera al costat del camp. Jo feia la cua i quan ja era prop de l’aixeta, demanava a algú que avisés la mare perquè deixés un moment el pare i les petites i em vingués a substituir, ja que jo no podia carregar el pes dels bidons plens.

Per aconseguir menjar, hi havia dues vies principals: una era acudir a la mesquita o a la tenda del representant del bloc el dia que hi havia repartiment —normalment l’endemà que veiéssim els camions blaus amb les lletres UN per la carretera— i l’altra era comprar a les parades fetes de canya que plantava gent de Jalalabad i la rodalia a les portes del camp. Normalment eren pagesos que oferien fruita i verdura, llet o ous. Productes frescos que eren un luxe en aquell lloc on la majoria havíem arribat amb una mà al davant i l’altra al darrere i que en principi no teníem amb què pagar. D’entrada, per tant, només menjàvem les quatre coses que ens donaven les Nacions Unides.

Al cap de poc, però, vam descobrir que la farina que els refugiats rebíem de l’ONU —juntament amb llenties, oli, sucre i te— era una moneda de canvi acceptada per tothom. De manera que molt sovint la mare ens reduïa la ració de pa per comprar altres productes que ens feien falta. Per exemple, de tant en tant comprava iogurt per a mi o les meves germanes, que encara eren molt petites —i això que el preu era altíssim: un got de iogurt es pagava a tres gots de farina—, i a vegades també havia de negociar amb la farina per aconseguir altres coses de primera necessitat, com ara roba, un cullerot o un raspall. Cada cosa, un pa menys. Però no ens queixàvem: per primer cop en molts mesos, no passàvem gana. I fins i tot vam arribar a criar gallines. El que no vam poder resoldre fàcilment és la qüestió del combustible: per aconseguir la llenya que necessitàvem per encendre foc, havíem de caminar dues hores sota el sol roent.

En aquell camp vaig trobar gent que em rebutjava amb cara de fàstic pel meu aspecte. Suposo que impressionava, amb la cara plena de crostes que sagnaven fàcilment, i el cap mig cremat sense tapar. Un dia, fins i tot, vaig arribar a haver de suportar que uns noiets intentessin fer punteria amb pedretes dins la meva boca badada per culpa de les ferides, sense moure’m de la cua de l’aigua. Vaig trobar la mateixa hostilitat que a tot arreu, i vaig haver de viure moments de molta amargor. Però, malgrat això, viure al camp m’agradava. Perquè allà els nens érem lliures per córrer amunt i avall. Nosaltres sí que ens hi vam acostumar de pressa, i no enyoràvem Kabul, plena de normes i de por, de parets i de bombes que les podien fer caure. Alguns, fins i tot, van descobrir un negoci al qual em vaig apuntar de seguida: pentinar els voltants del camp per recollir trossos de bombes que hi havien caigut feia temps i vendre aquella ferralla en botigues de Jalalabad. Encara que guanyàvem xavalla, ens hi aplicàvem amb entusiasme: cada cèntim era molt important per a les nostres famílies. Un dia, però, aquella tasca va agafar un aire diferent per a mi quan un nen em va dir:

—Però què fas?

—Recullo ferro, que no ho veus? —li vaig contestar, sorpresa.

—I què en faràs, del ferro?

—El portaré a Jalalabad, que allà en compren.

—Com se t’acut? Que no veus que el transportaran al Pakistan i allà en faran més bombes que potser et cauran sobre el cap?

Ni se m’havia acudit. Colpida, vaig buidar a terra la bossa que portava i vaig tornar a la meva tenda. Quan m’allunyava, em vaig girar i vaig veure aquell nen recollint la ferralla que jo acabava d’abandonar.