Els noranta-nou noms de Déu

Afora, però, el món continuava sent igual d’hostil. I aquella placidesa se’m va fondre ràpidament. Desanimada, la setmana següent vaig anar a parlar amb el mestre.

—Sóc dolent, mestre. La gent no m’entén, em tracten malament, i quan em fan mal no em puc controlar i els ataco, amb amenaces, insults o pedres…

—Déu no ens permet fer mal a ningú. Has de contestar bé sempre. I quan notes que et bull la sang, recorda que és culpa del dimoni. Pensa en Déu i atura’t abans de ferir algú. T’ajudarà repetir un dels noms de Déu.

Segons l’islam, Déu té noranta-nou noms. Cadascun és un atribut: el Clement, el Misericordiós, el Pacificador, l’Indulgent, el Just, el Savi, l’Amorós… El consell del mestre va ser que escollís el nom que més escaigués a cada situació difícil i que el digués amb convicció, perquè Déu em donés la força que necessitava:

—Zelmai, si pateixes perquè ets molt pobre, no deixis que el dimoni et faci envejar el que tenen els altres. Pensa en Al-ganí, el Ric, i et sentiràs més bé. Quan et sentis dèbil, pensa en Al-qabí, el Fort. I si creus que els altres actuen amb egoisme, pronuncia Arrahmon, el Generós.

Em vaig fer una armadura amb tots aquells noms. Com si fossin xarops, els prenia quan notava que em creixia la ràbia, la tristesa, la impotència… Si algú em menyspreava, triava cl flascó ràpidament i prenia el primer glop amb fúria, amb desesper, per parar el cop. Passat el primer moment, deixava que la paraula se’m fongués a la boca, una vegada i una altra, fins que els mals sentiments em fugien.

Després d’aquell primer mestre, en vaig tenir d’altres en altres comunitats no tan místiques. El que tenien en comú era que eren llocs on tothom hi era benvingut i respectat, que creien en un Déu amorós que propugnava la pau. Hi vaig conèixer homes savis i em vaig sentir acceptada, encara que molts dels que hi anaven eren persones benestants i jo vestia com un noi pobre de pagès.

I de tant en tant, em permetia oblidar les meves inquietuds religioses i les meves responsabilitats com a cap de família i feia coses d’adolescent. I aprofitava el divendres per jugar amb els coloms que hi havia a casa, o per sortir a passejar amb els meus amics i explicar-nos acudits. Fins i tot alguns dies fèiem volar estels, aprofitant que els mul·làs que controlaven el barri eren permissius amb això. Com que a alguns dels seus fills també els agradava molt i érem lluny del centre… Res a veure amb aquells combats de quan érem petits, amb estels sofisticats, l’expectació de tot el veïnat i la glòria del vencedor, però eren estels, i nosaltres érem joves.

Al-Gafur, El que ho perdona tot.