Institut

Aquell any va canviar tot. Per primer cop vaig llegir admiració en uns ulls dirigits a mi: els dels mestres i les meves companyes de classe, i els dels meus nous amics. I això em va donar forces per continuar malgrat les dificultats que encara tenia per portar un plat —cinc, de fet— a taula cada dia.

El novembre, que és quan s’acaba el curs escolar a Kabul, em van donar el graduat escolar, i després de les vacances d’hivern vaig començar la secundària en un institut al barri tranquil i benestant on vivia la meva amiga Mariam. El primer dia, quan vaig entrar a classe, elles van sortir totes xisclant histèricament. Algunes fins i tot cridaven: «Hi ha un dimoni a l’escola!». I la mestra, en lloc de refredar els ànims i ajudar-me, va exclamar:

—Qui ha deixat entrar una persona tan cremada? Això afectarà la salut psicològica de les noies!

La directora va sentir la cridòria i, espantada, va voler saber què passava. El seu veredicte va ser molt cruel:

—Vés-te’n, vés-te’n que fas por a la gent.

Em sentia com si fos Frankenstein, un monstre espantós. Em van fugir les forces, dominada pel desànim, i vaig sortir de l’escola arrossegant els peus i aguantant com podia les llibretes que m’havia fabricat amb tanta il·lusió.

L’endemà vaig tornar sense gaires esperances que la cosa millorés. Per evitar espectacles, vaig entrar directament a classe, en lloc d’assistir a la cerimònia que feien cada matí al pati de l’escola, i em vaig passar tota l’estona resant perquè aquell cop m’acceptessin. Però no: van tornar a sortir cridant com si les escorxessin, i dient que no em volien. Plorant a llàgrima viva, els vaig demanar que es quedessin, que ja me n’aniria jo. Em vaig deixar caure al passadís. Moltes noies em van envoltar, plenes de curiositat morbosa, mentre jo sanglotava sense control, i em sentia tan perduda i tan cansada… De cop, vaig notar que algú m’abraçava. Era la tieta de la meva amiga Mariam, que feia de mestra a l’institut i que m’havia reconegut. Molt commoguda, va explicar a tothom qui era jo, i va remarcar que era una persona bona i intel·ligent. Les noies anaven abaixant les mirades, i jo recuperava a poc a poc les forces. Al cap d’uns minuts, aquell grup de tafaneres es va dispersar i l’ambient es va calmar. Només va quedar una noia al meu costat, que em va animar i em va oferir la seva amistat. Era d’un curs superior i, curiosament, també es deia Mariam.

A partir de llavors, vaig poder anar a classe amb una certa tranquil·litat. Les companyes procuraven no tenir contacte amb mi, però tampoc fugien espaordides quan em veien entrar. Ben aviat van veure que jo era una persona inofensiva i que no volia altra cosa que estudiar, i es van acabar acostumant a la meva presència. Al pati, però, era tota una altra cosa. Allà continuava aquell rebuig tan violent que havia viscut els dos primers dies. Les noies cridaven i corrien quan em veien a prop, i si jo bevia a la font, elles ja no hi bevien més, com si estigués empestada.

Va ser una de les èpoques més dures de la meva vida. Semblava com si algú em digués «què, et pensaves que els teus problemes s’havien acabat i tot et sortiria bé? Què t’havies cregut?». Era com si amb l’any anterior, que havia estat tan dolç, se m’hagués acabat el crèdit de felicitat. Ara havia de tornar al que em tocava: a lluitar perquè em perdonessin per no sé quins pecats que no havia comès. Havia fet una passa endavant, i ara estava fent-ne dues cap enrere. Em desesperava.

Mig any després de començar aquell curs nefast, vaig viure una de les escenes més humiliants a la classe de física.

Quan va entrar la professora, totes les companyes ens vam aixecar per saludar-la, com és costum, i després ens vam tornar a asseure a les nostres cadires. Però la professora em va assenyalar.

—Tu, aixeca’t.

Un altre cop no, sisplau. No podria passar desapercebuda ni que fos per un dia?

—Aquesta és una escola per a noies, ja ho saps. Si t’hi vols quedar, hauràs de demostrar que tu també ho ets, perquè no et creiem. Despulla’t.

Va ser com si em donessin un cop de puny. De fet, començava a notar un dolor agut, però no a la cara sinó al cor.

—No puc fer-ho, ho sento. Davant de tothom, no puc.

Seixanta parells d’ulls clavats en mi, seixanta cares esverades i a dintre els cervells, el dubte: ho farà, no ho farà?

—Prefereixo deixar d’estudiar abans que haver-me de despullar davant de tothom.

—Doncs ja te’n pots anar.

Vaig recollir les meves coses i vaig desfilar cap a la porta, mentre, miracle!, sentia com un parell de companyes retreien a la professora que m’humiliés d’aquella manera.

Em sentia molt dèbil. Com a Zelmai, hauria pegat a aquella dona cruel, però com a Nadia no podia fer res. I la ràbia i la impotència em deixaven exhausta.

La professora em va seguir a fora, però no pas per demanar-me disculpes. El seu to era molt més conciliador, potser gràcies a les queixes de la meva classe, quan em va fer una proposta:

—Què et sembla si m’escrius un resum de la teva vida? En faré fotocòpies i així tothom sabrà, definitivament, per què vas disfressada i què t’ha passat al cos.

No em feia cap gràcia que el paper pogués arribar a algú que em coneixia com a noi i lligués caps. Necessitava mantenir aquella doble vida. Però tampoc m’hi podia negar, i aquell vespre vaig escriure quatre ratlles en un paper on explicava molt breument la meva història.

L’invent no va funcionar: les companyes d’escola no van canviar d’actitud d’un dia per l’altre. Però al cap d’una setmana la professora em va venir a trobar molt excitada:

—Nadia, saps qui va venir a sopar a casa divendres passat? Un amic del nieu marit que és director de cinema…

Per què m’explicava allò?

—… i quan li vaig explicar la teva història i li vaig ensenyar el paper que vas fer es va interessar moltíssim per conèixe’t.

M’ho temia. Tot allò se m’escapava de les mans i em feia molta por. Ella insistia que m’havia de trobar amb ell, però jo li vaig dir que no hi volia parlar de cap manera i que, sisplau, no digués res sobre mi.

Un parell d’anys més tard vaig saber que havia sortit una pel·lícula que recordava una mica la meva vida. M’ho va explicar el meu amic Waiss com una curiositat:

—Saps que han fet una pel·lícula sobre una nena afganesa que es fa passar per un nen?

El cor em va fer un salt, però vaig reaccionar amb rapidesa:

—Que es pensa que som ximples, aquest director? Si algú fes això, ho veuríem de seguida! Que no té pits, aquesta noia?

En Waiss també ho veia impossible:

—És clar, és clar…

I jo vaig tancar el tema.

—Això és fantasia, com les pel·lícules de Bollywood. Jo, si veiés una noia disfressada de noi, ho sabria a l’instant.

Vaig arribar a casa suant per culpa dels nervis. I sense cap ganes de veure aquella pel·li que tenia tantes coses de mi. Es deia Osama i estava a punt de guanyar una pila de premis internacionals. Però tenia un final dramàtic.