Tot continua igual

Apoc a poc van començar a obrir escoles, acadèmies i cibercafès, la cultura deixava de ser clandestina, arribaven estrangers i ens obríem al món: passava aire fresc. Però els meus sentiments, davant del canvi polític, eren contradictoris. Els talibans m’havien obligat a viure en una mentida, però una part de mi es resistia a acceptar la nova situació.

La veritat és que, com a noi, no tenia cap problema en aquella societat amb normes rígides però previsibles. Si evitaves els conflictes amb l’autoritat, no tenies sorpreses desagradables. Havien posat a ratlla la corrupció, els abusos i la inseguretat ciutadana. Jo havia après a tractar amb ells, i quan aconseguia dominar el terror a ser descoberta, m’hi movia com un peix a l’aigua.

Havien arribat quan jo tenia onze anys, i se n’anaven quan en tenia setze. Durant aquell temps, jo m’havia fet gran, i gairebé em costava recordar com era la vida abans i què esperava del meu futur. Què havia de fer, ara? Aquell personatge que havia adoptat de manera temporal ja formava part de mi, ja no podia simplement canviar la roba de noi per una de noia. Molta gent em coneixia, i no podia dir-los «a partir d’ara, sóc la Nadia». Hauria suposat trencar totes les relacions, perdre la feina i condemnar-me directament a l’ostracisme, si no a alguna cosa pitjor.

Com a Zelmai, la meva vida tenia valor. Era una persona digna de tenir en compte, algú que tenia opinió, que podia ajudar, que tenia un lloc en la societat. I era lliure de fer el que volgués. Ara havia de renunciar a tot? M’havia de posar un xador, tancar-me a casa a tenir cura de la família i acostumar-me a no tenir veu ni vot? A l’Afganistan, les dones són éssers inferiors i submisos. Simplement, em negava a ser-ho.

Havia de continuar fingint, potser per sempre.