Caritat i compassió
Arran de la mort de l’Ajmal, dues professores de l’institut van començar a vetllar per mi. El que em demanava el cos era estar sola amb la meva tristesa i no haver de donar compte de res a ningú, però sabia que ho feien de bona fe i em feia por ofendre-les. I així em vaig trobar, molt en contra de la meva voluntat, en una reunió de professors de Kabul en què comentaven casos especials entre l’alumnat. Tímidament, els vaig dir que preferia no intervenir-hi. Però elles insistien que em podien ajudar, i que era molt important que hi assistís. Així doncs, vaig resumir la meva vida per enèsima vegada, davant d’una pila de desconeguts, flanquejada per les meves professores, que semblava que m’exhibissin com un mico de fira. L’audiència es va commoure: sentia com murmuraven «pobra, pobra!». Algú, encès pel meu relat i carregat de bones intencions, va proposar fer una col·lecta allà mateix per ajudar-me. Jo em sentia tan incòmoda que hauria fugit corrents, però vaig pensar que si refusava aquells diners, em podrien interpretar malament. M’hauria agradat explicar-los que jo no volia caritat, que l’únic que volia era que la gent m’acceptés com era, i tenir una bona feina per guanyar-me la vida. Però em vaig esforçar a somriure i dir gràcies, amb les galtes calentes i les llàgrimes a punt de sortir, per la pura humiliació.
Una de les organitzadores de la reunió, una noia molt simpàtica, em va donar cent o cent cinquanta dòlars que ja portava preparats. Jo no podia ni mirar-la als ulls. Quan vaig tornar a l’institut i creia que ja no calia que continués fent el paperer, em va venir a buscar la directora, molt contenta: «Que bé, Nadia, has recollit bastants diners, eh?». Ni ella no semblava entendre que poc que m’agradava aquella situació.
Però el cert és que m’havien tornat a recordar que era una desgraciada que no seria mai com els altres. A l’institut continuaven corrent llegendes sobre mi: que si se m’havia mort tota la família, que si jo abans era una bellesa i altres contes que excitaven la imaginació de la gent. Fins i tot, alguna noia m’havia ofert d’acollir-me a casa seva, creient que estava sola al món. A falta de telenovel·les, semblaven encantades de tenir a prop algú com jo per poder inventar històries ben dramàtiques i poder-me compadir de gust. Ja no m’esforçava a aclarir els malentesos. L’únic que volia era que em deixessin en pau d’un cop.
El pitjor era que sentia que elles em feien un favor no revelant la meva identitat, i d’alguna manera esperaven que jo els correspongués. Això volia dir que sovint em «demanaven» que els fes algun encàrrec, i no m’hi podia negar. Feien com la dona de l’oncle Ganí, que em preguntava «si podria» anar-li a comprar, justament divendres, que era l’únic dia lliure que tenia, i era impensable que li digués que no. Semblava que el fet de ser pobra i tenir un secret no em donés dret a disposar del meu temps, i encara els havia d’estar agraïda.
Una família fins i tot em va proposar que, per sortir de la misèria, casés la meva germana adolescent amb un parent seu ja gran que tenia una greu discapacitat psíquica. No me’n vaig sortir gaire bé, de refusar sense que s’ofenguessin, però és que m’indignava. Una persona sense recursos ha d’acceptar amb alegria fer el que no faria ningú si ho pogués evitar? Doncs nosaltres podíem ser pobres però conservaríem la nostra llibertat i la nostra dignitat mentre poguéssim.