Si tu no menges, jo no menjo

Un vespre, sortint de la classe d’anglès, l’Ajmal em va comentar que encara no havia dinat.

—Per què no? —li vaig preguntar.

—Perquè he pensat que tu encara no havies dinat. Si tu no menges, jo no tinc ganes de menjar. Si tu no beus, jo no tinc ganes de beure.

L’endemà vaig poder dinar a casa, i quan vaig veure que la mare havia cuinat el plat preferit de l’Ajmal —patates amb salsa—, vaig decidir que si ell no en podia menjar, jo també me n’estaria.

—Quina bestiesa! —em retreia la mare—. Quan vingui l’Ajmal ja li’n donarem un plat, no t’amoïnis.

Però jo havia perdut la gana i no la vaig recuperar fins a la tarda, que ens vam tornar a veure i vam poder menjar junts. Aquell dia vam confessar-nos sensacions que haurien escandalitzat qualsevol perquè es tractava de dos nois:

—Zelmai, he tingut mal de cap tot el dia, i ara que estem junts m’acaba de passar.

—Jo… jo també, Ajmal.

Vam sortir al carrer, meravellats d’aquella màgia, vam compartir una Pepsi i vam passejar fent tentines i rient com si estiguéssim borratxos. Les confessions van continuar, cada cop més desinhibides:

—Quan me’n vaig a dormir estic trist perquè no hi ets —em deia. I jo no parava de riure, plena de felicitat.

L’endemà, a les quatre de la matinada ja era davant de casa seva per anar junts a resar a la mesquita. I abans de separar-nos per anar cadascú al seu institut, vam quedar que soparíem junts a casa aquell vespre. La mare no es trobava bé, i per això vaig demanar a l’Ajmal que s’encarregués de comprar carn i de dur-l’hi.

—Zelmai, amb aquest turbant que portes, i aquesta motxilla, sembles d’Al-Qaida!

—Què dius!?

L’Ajmal se’n va anar corrents i rient.

Tot el dia va ser un compte enrere. Estava molt emocionada pensant en totes les hores que passaríem junts: la tarda, el sopar i, després, quan l’acompanyaria a casa amb bicicleta.

Per això va ser tan decebedor quan vaig arribar a casa a les cinc i ell ni hi era ni havia portat la carn, com havíem quedat. M’havia fet massa il·lusions?

En un primer moment no em vaig adonar que la mare no m’havia vingut a rebre a la porta, com sempre, per saludar-me amb alegria. Aquell dia la vaig trobar d’esquena, fent alguna cosa que no podia veure. Jo vaig deixar la motxilla, i parlava del sopar, quan ella va canviar de tema sense girar-se:

—Zelmai, tu ets una persona molt religiosa, oi?

—Ja saps que sí.

—Déu ens dóna i Déu ens pren.

M’hi vaig acostar:

—Què passa?

La mare amagava la cara, plena de llàgrimes.

—L’Ajmal ha tingut un accident.

—Ah! —vaig riure—, quina excusa més dolenta per fer tard, avui. Sempre fa bromes, aquell.

—No —em va replicar molt seriosa—, de debò. I s’ha fet molt mal… a la cama.

Continuava a la figuera:

—Ja l’ajudaré, no passa res. Me’n vaig a casa seva!

Vaig sortir de casa feliç, pensant que aviat estaria al seu costat.

Davant la porta hi havia una gentada inusual, i quan vaig arribar vaig tenir la sensació que paraven de fer allò que estiguessin fent i em miraven.

—Què? Què passa?

No vaig tenir temps de pensar, que un cosí de l’Ajmal ho va deixar anar d’una tirada:

—L’Ajmal s’ha mort aquest matí. T’hem esperat, però com que no venies l’hem hagut de dur al cementiri.

—No.

El temps es va aturar.

Més tard em van explicar que eren les set del matí quan ell, carregat amb la carn i els tomàquets que ja havia comprat, se n’anava a dur-los a la meva mare quan el va atropellar un cotxe. Així d’absurd, de monstruós. I jo veia l’Ajmal a terra i els tomàquets rodolant pel carrer. Però ja no estava estirat enmig del carrer sinó al cementiri, perquè els hospitals no tenien neveres per guardar-hi els morts, i era molt urgent d’enterrar-los.

Era vaig posar a caminar cap al cementiri: gairebé una hora a peu. Com si m’hagués tornat boja, de camí m’anava aturant per agafar sorra i pols a grapats, trencant-me les ungles, i m’ho posava al cap, com si jo mateixa volgués ser enterrada. Per dintre cridava i plorava però no em sortia la veu, estava fora de mi, m’entrebancava, vaig perdre les sabates… Quan hi vaig arribar, la tomba ja estava tancada, i hi havien posat flors al damunt. Tot era ple de gent. Jo recordava el cop que l’Ajmal m’havia acompanyat a veure la tomba d’en Zelmai. M’havia ajudat a posar-hi dues pedres paral·leles per indicar que allà hi jeia un home, i havíem plantat junts el pal amb un mocador verd que assenyalava que era un shaid, una víctima innocent de la guerra. Vam pregar a la manera tradicional, mirant-los les mans com si fossin un llibre obert, i demanant a Déu que perdonés els morts.

Aquell dia era l’Ajmal qui estava soterrat, i van ser altres amics els que em van haver de dur a casa. A les tres de la matinada em vaig despertar, vaig recordar amb un salt al cor el que havia passat i vaig tornar sola al cementiri. Llavors vaig poder plorar. Vaig plorar per l’Ajmal, i aquelles llàgrimes van fer saltar la presa que tenia plena fins dalt de tot de les llàgrimes que no havia vessat mai per en Zelmai. Vaig plorar rius, torrents, mars. Vaig plorar per tots els meus dols. L’endemà al matí, els pares de l’Ajmal em van trobar adormida, balba, sobre la tomba. Arrebossada del fang de les meves llàgrimes i la terra.

No tinc cap record de com vaig tornar a casa aquell segon cop. De fet, no tinc ni idea de com vaig respirar durant els dies següents. Se m’havia glaçat la vida a l’interior del cor. La mare em va explicar que vaig sobreviure cinc dies com un ninot de drap, sense voluntat ni consciència. El sisè dia, la vida em va tornar, però només per omplir-me d’un dolor insuportable. Em sentia com si de cop m’haguessin enviat a un planeta a mil anys llum, i no coneixia res ni ningú. Els amics em venien a veure, em portaven menjar, m’abraçaven. Però jo els rebutjava a tots. Els pegava, els feia fora a crits. No tenia lloc per a res més que per al meu dolor.

Em deixava anar, esperant morir d’un moment a l’altre. Però una professora de l’institut que em va venir a visitar va decidir impedir-ho: va dir a la mare que era urgent que em veiés un metge, que m’hi havien de dur immediatament. I ella mateixa, amb l’oncle Ganí, em van acompanyar a l’hospital, on em van omplir de sedants i els van advertir que no hi hagués res al meu voltant amb què em pogués fer mal. També van buscar la meva curació per la via espiritual: em van acompanyar al mausoleu d’un sant per pregar per mi. Jo, drogada del tot, no podia pensar, i no recordo ni les seves pregàries ni les seves llàgrimes.

Aquells dies, l’oncle Ganí em va fer de pare: patia per mi, i no em va deixar sola ni un moment. Un dia, em va dir que pugés al cotxe, que em duria al despatx del senyor Hans. Hi vaig pujar com un xaiet; m’era igual si em duia allà o a qualsevol altre lloc del món.

El senyor Hans em va rebre molt seriós; potser més del que era habitual. Amb prou feines ens havíem assegut, un a cada cantó de la seva taula de despatx, em va preguntar:

—M’han dit que no estàs bé. Què et passa, noia?

Vaig contestar-li que la meva vida no tenia sentit des que el meu amic Ajmal havia mort.

—Morir-te tu no és la solució. —No ho deia escandalitzat, ni apenat, ni esverat com tota la gent a qui l’hi havia dit. Això em va fer escoltar-lo amb atenció—. T’explicaré una cosa.

I el senyor Hans em va explicar que durant la Segona Guerra Mundial, quan van entrar els russos al poble alemany on vivia, van matar el seu pare davant seu i es van endur la seva mare; no la van tornar a veure més.

—… però tant jo com la meva germana hem tirat endavant, hem estudiat i ens n’hem sortit. I això és el que has de fer tu.

Ho va dir tal com parlava ell, de manera seca: va ser gairebé com una ordre. I, per segon cop, la seva intervenció va ser decisiva. En aquella ocasió, em va fer sentir menys sola. Ell em mirava amb fermesa i sense compadir-me: entenia el que em passava i no permetria que m’ensorrés. M’ajudaria a canvi que jo m’ajudés a mi mateixa.

El senyor Hans va decidir impedir que em tornés a aïllar i em va regalar un mòbil, que llavors ja eren força barats —de fet, vaig ser l’última de la colla a tenir-ne—. Jo no trucava, però sí que estava localitzable i així s’asseguraven que estava bé.

Recordava molt l’Ajmal: cada dia, a cada moment. Anava a visitar la seva família, i com que em coneixien tant, en veure’m tan afectada fins i tot la seva mare es va permetre saltar-se tot el protocol i va plorar molt amb mi, fins i tot sense anar tapada. El pare em va demanar un dia si el podia ajudar a escriure les invitacions als actes de record de l’Ajmal. Ell, com jo, repassava contínuament les converses que havia tingut amb el seu fill, les rialles, tot allò que havíem viscut junts… i recordava que l’Ajmal li havia dit que jo tenia una lletra preciosa, i que havíem quedat d’acord que li escriuria les invitacions de casament.

—Ja que no es casarà, segur que li hauria agradat molt que fossis tu qui escrivissis els seus recordatoris.

La meva missió era posar el destinatari a les cartes, que ja estaven impreses. Li vaig dir que sí sense dubtar-ho, però va ser duríssim llegir cent vegades el nom de l’Ajmal al costat de la paraula «mort». Vaig intentar fer molt bona lletra, però a totes les cartes es va escórrer la tinta per culpa de les meves llàgrimes.

Aquells papers convocaven parents i amics a compartir el dol: cada divendres, durant quaranta dies, ens vam trobar per llegir l’Alcorà i menjar junts, tal com mana la tradició. A l’Ajmal l’estimava molta gent, i aquelles cerimònies sempre eren plenes de gent. A poc a poc, entre tots, l’anàvem acomiadant. I cadascun d’aquells quaranta dies, els seus germans portaven a alguna família pobra la ració de menjar que hauria pres ell. En aquest ritual no es deixaven cap detall: hi duien el plat de menjar, les postres, una mica de sal o de sucre, el te, els tovallons… La segona setmana jo vaig substituir la germana de l’Ajmal en aquesta tasca. Plorava desesperada regalant aquelles menges que haurien estat per al meu estimat, però em semblava que, d’alguna manera, mentre fes coses per ell, el tindria encara una miqueta amb mi…

La resta del món no m’interessava gens ni mica.

Però els meus amics no estaven disposats a deixar-me caure, i van esperar durant mesos que estigués a punt per deixar-me ajudar i començar a sortir del pou. Mentrestant, continuaven portant-me menjar, abraçant-me, i aguantaven estoics el meu rebuig, sense defallir.

L’Ashraf i l’Afzal van pensar un dia que si em demanaven que els fes classe de cal·ligrafia, com havia fet a l’Ajmal, no m’hi podria negar. Primer m’hi vaig resistir, però ells ja ho havien previst, i m’ho posaven fàcil: «Tu només posa’ns deures i després ens els corregeixes, d’acord?». Vaig haver d’acceptar, i amb això van obrir una petita escletxa de llum, que tenaçment van anar engrandint.

A les classes de cal·ligrafia —van aconseguir que finalment féssim classes—, feien el ruc perquè jo rigués, o que almenys sortís una mica de la meva tristesa. I amb això no en tenien prou: al cap d’unes hores, l’Afzal trucava a la porta de casa i em feia una altra proposta que sabia que m’obligaria a sortir i a airejar-me les cabòries:

—Me’n vaig al cementiri, m’hi acompanyes? Podràs regar la morera, porto aigua al cotxe.

Els afganesos diem que abans de morir has de plantar una morera i construir un pont, perquè així la caritat no s’aturarà mai. L’Ajmal no havia tingut temps de fer-ho, i per això vaig plantar l’arbre per ell, al costat de la seva tomba.

Els meus amics havien aconseguit treure’m de l’aïllament.