L’hospital de Jalalabad

A l’hospital de Jalalabad hi vam poder entrar com a tot arreu: després de fer una cua més llarga que un dia sense pa. Els meus oncles es van fer càrrec del meu pare i de les meves germanes, i la meva mare em va acompanyar: vam agafar un autobús quan encara era de nit, i a les set del matí ja érem a la porta de l’hospital… amb desenes de persones davant nostre.

Quan per fi ens va tocar el torn, la infermera que valorava l’estat dels pacients em va fer una ullada ràpida. Les meves ferides, encara tendres, estaven brutes; tenia la meitat de la cara i del crani cremats, i no em creixien els cabells. Em faltava pell a la barbeta i se’m veien dents i genives; tenia un forat a l’avantbraç, i el foc havia deixat enganxat un dit al palmell de la mà dreta i per tant la tenia gairebé inutilitzada. El quadre devia ser tan espantós que a la infermera, tot i estar acostumada a veure ferits de tota mena, se li va escapar una cara d’esglai, i va decidir saltar-se la burocràcia i fer-me entrar immediatament per començar les cures.

Aquell hospital, per a mi, era com un somni. Parets netes, habitacions de quatre persones amb llits alts, menjar variat tres cops al dia… Llàstima que les places eren massa escasses per a tants malalts i ferits, i entre operació i operació —me’n van fer cinc—, havia de tornar al camp poc després de recuperar-me de l’anestèsia, quan els metges estaven segurs que tot evolucionava bé. De manera que havia d’esperar la següent operació dins d’una tenda polsosa enmig d’un desert, embenada com una mòmia i adolorida, menjant bàsicament pa sucat en te. Els metges van dir que hi havia d’anar cada dimarts per fer-me les cures i canviar-me les benes, però això era gairebé impossible amb el meu panorama familiar i si tenim en compte que pujar a l’autobús gratuïtament —no ho podia fer de cap altra manera— depenia de la bona voluntat del conductor de torn. I no tots hi estaven disposats.

Allà rebia molt de dolor però també una cosa infreqüent: elogis. Els metges estrangers i les infermeres, del país, sempre em felicitaven per ser una nena tan valenta, que anava sola a l’hospital i s’aguantava les llàgrimes quan la majoria de pacients cridaven sense refrenar-se, ells i també tota la parentela que els acompanyava. Jo sempre pensava que no era gens valenta, però que no em servia de res plorar quan no hi havia la mare per consolar-me. Només em feia sentir millor el fet de comprovar els petits avenços que feia: la galta que em van reconstruir i que va fer que la cara recuperés una forma més normal; el dit que tenia enganxat i que, en separar-lo, vaig poder moure amb llibertat…

M’animava veure com millorava dia a dia, i com podia menjar o caminar millor, però ja no em feia gaires il·lusions de tornar a ser com abans.

Després de les operacions i les cures, tenia pressa per anar a dormir a dintre del sac que m’havia cosit la mare amb retalls de roba. Cada nit ella em tancava per fora, com si fos un sac de patates, perquè no em molestés cap animal dels molts que corrien pel camp. Aquesta roba de llit —que s’havia d’anar allargant a mesura que creixia— era tan especial que es va convertir en una atracció per on van passar desenes de veïns del camp.

Jo, en lloc d’angoixar-me per estar tancada allà, em trobava protegida i feliç.