El viatge a Pakistan

Al cap de dos mesos del casament de la Samira, va començar l’Aïd al-kabir, la Festa del Sacrifici del Xai. Són tres dies en què es fan regals als nens, la gent es posa les seves millors gales per trobar-se amb familiars i amics, i arreu se sacrifiquen animals, normalment xais, i se’n reparteix la carn entre els pobres i la gent més propera. És, sens dubte, la festa preferida per tothom al meu país, el més semblant a una festa major, o al Nadal cristià, però aquell any jo no estava contenta, i l’amo tampoc. Vaig anar a casa seva i el vaig trobar sol i pansit davant de la finestra prenent te. De seguida va parar compte de la meva cara llarga:

—Zelmai, què et passa que estàs tan apagat?

—Es que estic trist perquè la Samira ja és lluny, oncle.

—Sí, noi, jo també l’enyoro. Precisament estava pensant que l’aniré a veure amb el petit, l’Ahmed.

—Vinc amb vosaltres —vaig dir sense dubtar-ho.

A la mare li vaig dir simplement que no hi aniria a dormir durant dos dies i vaig procurar que no em mirés gaire a la cara perquè hauria descobert la meva excitació. Estava tan emocionada! Mai havia sortit del país —amb prou feines havia sortit de Kabul—, i per fi veuria amb els meus propis ulls la ciutat fronterera de Peshawar, tan present per a nosaltres, on milers de refugiats vivien com a l’Afganistan però amb les llibertats pakistaneses… No podia esperar a veure la Samira, però també frisava per escoltar música, veure les botigues plenes i dones caminant amb tranquil·litat per carrers incòlumes! A més, volia conèixer el camí de sortida per si mai decidíem prendre’l.

La qüestió de la maleta va ser fàcil: només tenia dos conjunts, i el que portava aquell dia era molt brut i feia pudor de plantes i d’animals. Per tant, només em podia posar l’altre. I a sobre, l’única opció era la meva caçadora, grisa per fora i groga per dintre. Era vella i ronyosa, però no tenia alternativa per protegir-me del fred intens d’aquells dies, i també de possibles mirades al meu pit.

I així, lleugera, sense equipatge de cap mena, vaig fer cap a l’estació d’autobusos on havia quedat amb el senyor Bismil·là i el seu fill Ahmed, que llavors tenia dos anys. Encara no havia sortit el sol i l’estació ja bullia d’activitat. L’Ahmed somicava perquè volia un xiclet, i a mi em feien pena els nens que en venien, perquè eren tan pobres com jo però molt més desesperats, disposats a demanar almoina i fins a robar en lloc de conservar la dignitat encara que fos passant una mica de gana.

I enmig de la cridòria dels venedors i dels conductors, que anunciaven la destinació dels seus autobusos, vam sentir algú que cridava el patró. Era un noi jove acompanyat d’una dona coberta amb barca:

—Oncle Bismil·là! Quina sort que l’he trobat! Me n’anava a acompanyar la mare a Peshawar a veure la meva tia. Per casualitat no van a Peshawar, també? Si ella pogués anar amb vostè m’estalviaria el viatge…

I així, aquella senyora, que era parenta llunyana d’en Bismil·là, es va afegir al nostre petit grup. Si algú ens preguntava res, faríem veure que tots érem una família unida com tantes altres. A les sis de la matinada, l’autocar va arrencar.

El camí es va fer llarguíssim. La carretera estava en molt mal estat, destrossada per les bombes, i per acabar-ho d’adobar va ploure a bots i barrals una bona estona. Al cap d’unes hores de botar del seient per culpa dels forats, vam parar al poble de Surubí, on hi havia uns quants establiments precaris on es podia menjar. Era un lloc curiós, perquè les parades eren al costat d’un estany petit envoltat de verd que era com un oasi enmig de muntanyes pelades i seques.

Vaig decidir no dinar. A la butxaca portava poquíssims diners, i els volia guardar per si a Peshawar hi trobava alguna cosa que em fes il·lusió. L’amo em volia convidar, però jo no volia que m’ho pagués tot, de manera que li vaig dir que no em trobava bé i que preferia descansar. Vaig intentar distreure la fam tirant pedretes al llac, on hi havia dues o tres embarcacions fetes amb pneumàtics amb uns homes al damunt que intentaven pescar sense gaire èxit. Va ser com una mena de tortura, perquè m’arribaven les olors del que semblava kebab, caldo de carn i fins i tot del deliciós arròs kabulí, amb festucs, carn i panses. «Segur que quan arribem la Samira em donarà alguna cosa per menjar», pensava per consolar-me.

A la frontera em va passar la gana de cop. L’autobús acabava el trajecte allà, i havíem de caminar fins a la banda pakistanesa, després d’ensenyar el passaport. El problema era que ni la senyora ni jo no en teníem. El senyor Bismil·là ens mirava amb impotència mentre travessava la línia amb el seu fill. Jo li vaig fer un gest amb la mà per dir-li que estigués tranquil, però el cap m’anava a cent per hora: havia de trobar una solució, no pensava girar cua ara que ja hi era tan a prop!

De cop em vaig fixar en els nois que, amb un carretó, portaven els paquets dels viatgers afganesos cap al Pakistan i al revés. I em vaig arriscar.

—Tia, té vint afganis? —La dona va fer que sí amb el cap—. Doncs som-hi.

Vaig acordar amb un portador que em deixaria el carro a canvi dels vint afganis, i vaig dir a la senyora que s’hi assegués i s’agafés fort. Aleshores vaig començar a empènyer el carro corrent i cridant: «Emergència, emergència! Deixeu passar!». No em vaig parar ni vaig mirar enrere. Simplement, vaig avançar pel camí dels portadors confiant que cap guàrdia de fronteres s’arriscaria a deixar desatès el seu lloc per aturar-me. Vam tenir sort.

Quan vam arribar, enmig de les mirades de curiositat i d’aprensió de la gent, el senyor Bismil·là no podia tancar la boca de la sorpresa, i la senyora ens va demanar d’anar a prendre una mica d’aigua abans de continuar el viatge, perquè se li havia assecat la gola de por.

A les cinc de la tarda vam entrar a Peshawar amb un altre cotxe de línia. L’Ahmed s’havia adormit a la falda del seu pare, amb la cara enganxosa de la canya de sucre que havia estat rosegant. Jo, en canvi, estava desvetlladíssima, i no podia deixar de mirar a dreta i a esquerra: hi havia dones sense xador, pòsters de cantants afganesos, parades de cassets i de pel·lícules! Era com un somni. Vaig obrir la finestreta tant com vaig poder, aguantant l’aire fred, perquè entrés allò que enyorava des de feia cinc anys: la música al carrer. Estava boja d’alegria, i només feia que assenyalar aquí i allà al senyor Bismil·là, que també somreia content. Vaig començar a fer càlculs i a pensar si amb els pocs diners que tenia podria comprar alguna casset i com m’ho faria per entrar-la a l’Afganistan. Tenia ganes d’endur-m’ho tot, aquella llibertat i aquella abundància m’embriagaven.

Finalment, ens vam acomiadar de la senyora que havia fet el viatge amb nosaltres i vam arribar a casa de la Samira mentre ella estava fent la pregària de la nit. La vam esperar una estona, però, després, la seva sogra només va deixar que entrés a veure-la el seu pare i l’Ahmed. Jo em moria de ganes d’abraçar-la, però, és clar, els pares del seu marit desconfiaven perquè només veien en mi un noi de fora de la família. Finalment, la Samira va insistir tant que havíem crescut junts i que jo era com un germà per a ella que van accedir que ens saludéssim. Només un moment i sense cap mena de contacte físic, és clar, però jo em vaig sentir feliç. La Samira estava molt bonica, senyal que Ics coses no li devien anar del tot malament amb la seva nova família.

Després em van fer anar a la sala dels homes i, al cap de poc, van començar a portar safates de menjar fumejant. Amb les emocions me n’havia oblidat, però de cop, em va tomar la gana acumulada: feia més de dotze hores que no tastava res! Em va tocar compartir una safata amb el noi que tenia al costat, quatre o cinc anys més gran que jo. Patia perquè no volia que veiés com portava de brutes les mànigues de la caçadora, però no me la podia treure perquè m’haurien vist la forma dels pits, de manera que vaig intentar menjar de manera discreta (en lloc d’abraonar-me sobre les piles de carn i arròs, com em demanava el cos). Aquell noi, però, estava entestat que m’atipés: «No siguis tímid! Menja, menja!». Al final, em vaig relaxar i vaig disfrutar de l’ambient alegre i opulent de la casa. El meu company de sopar, que em van presentar com a Maruf, un cosí del marit de la Samira, va anunciar quan ja estàvem prenent el te i menjant dolços:

—Que bé que hagueu vingut! Demà, com que és l’Aïd, matarem una vaca i sortirem a repartir-ne la carn. Així, Zelmai, podràs conèixer una mica Peshawar, i sobretot aquest barri, que és cent per cent afganès.

Jo estava frisosa per anar a passejar i, sobretot, per sentir música. En aquella casa no en sonava perquè el sogre de la Samira era un home molt religiós i no li agradava. Però en Maruf em va dir a cau d’orella: «Quan el meu oncle se’n vagi, demà, ja veuràs quines cassets tinc!». Decididament, amb aquell noi m’hi entendria.

Quan les dones van haver retirat el menjar, vam estendre màrfegues a terra i ens vam disposar a dormir. Aquella nit vam ser set, i vam estar ben distrets, perquè els dos homes més vells roncaven, i els nois se’n reien. Aquell ambient distès em va agradar, però al mateix temps em va fer sentir una punta d’enyorança perquè a la meva família feia molt que ho havíem perdut, i potser per sempre.

L’endemà, poc després de la sortida del sol, va arribar un altre parent jove, i ell, en Maruf i jo vam sortir a fer un volt. Els dos nois havien emigrat a la ciutat quan eren molt menuts i estaven acabant el batxillerat. Eren com d’un altre món, parlant dels estudis i dels companys de classe. Jo els escoltava només a mitges, perquè tenia els sentits concentrats en allò que veia al meu voltant. Tot m’era familiar, però llunyà: com el Kabul de quan era petita, amb els edificis dempeus, les botigues plenes i la música estimada sonant a tot drap. No tenia prou ulls per mirar-ho tot, i decidir què em compraria amb els pocs afganis que havia dut. Finalment vaig trobar un llibre romàntic, Nashma de Shiraz, que recordava haver vist per casa feia molts anys. Quan l’oncle el llegia en veu alta, la mare feia veure que estava escandalitzada i deia que era immoral, però com rèiem per sota el nas quan la protagonista se n’anava a banyar-se al hammam i el seu enamorat sospirava: «Tant de bo fos sabó»!

Com que em feia vergonya que em veiessin amb el llibre, i segurament tampoc no podria passar la frontera amb allò, vaig buscar alguna cosa tallant per fer-me una butxaca secreta al folre de la caçadora per poder-lo amagar. Una fulla d’afaitar vella i rovellada que vaig trobar per terra va fer el fet. Contenta com un gínjol, em vaig retrobar amb en Maruf i l’altre noi, que no sabien on m’havia ficat.

Vam passar el dia fruint de l’Aïd, que omplia de festa els carrers. Els botiguers feien l’agost, hi havia una fira d’atraccions igual que quan era petita, i també com llavors els nens jugaven amb els ous durs tenyits, que són típics d’aquells dies. Tot eren bons desitjós: «Eid mubarac msà uanamàs qabulh» (Et felicito l’Aïd, que Déu accepti les teves pregàries i el teu dejuni), es deia tothom amb un somriure, i donaven un parell de rupies als fills perquè intentessin guanyar un cotxe o un casset a la tómbola, que animava l’ambient amb la música tan alta que semblava que els altaveus haguessin d’esclatar.

Vaig veure com la família de la Samira matava una vaca, tota una demostració de poder econòmic —poques famílies es podien permetre el sacrifici d’un animal tan gros—, i després vaig ajudar a repartir carn entre veïns, coneguts i desconeguts. I al vespre vaig tornar a participar en un àpat pantagruèlic amb la carn de l’animal i moltíssims altres plats que feia anys que ni ensumava.

Allò era com un somni, però no m’hi podia quedar: si trigava gaire més a tornar, la mare patiria molt, de manera que el matí del segon dia em vaig acomiadar de tothom, inclosos en Bismil·là i l’Ahmed, que es quedaven uns quants dies més, i vaig fer cap a la parada d’autobusos. M’havia fet el propòsit de no perdre’m cap detall dels carrers on passéssim camí de la frontera, però al cap de poca estona el cansament em va vèncer i em vaig adormir.

Em vaig despertar quan arribàvem a les portes de Torkham, ciutat fronterera que era un cafarnaüm de gent circulant entre taxis, minibusos i paradetes dedicades a abastir el viatger de qualsevol cosa que pogués necessitar. I darrere d’això, la imatge de benvinguda al país era la dels tali-bans registrant l’equipatge de la gent i destruint minuciosament allò que els semblava immoral. Un element que no faltava mai era la música: casset que trobaven, casset a la qual estiraven la cinta per fer-la inservible.

Aquells embolics de cintes onejant al vent s’havien convertit, tant com les seves banderes blanques, en un símbol dels controls talibans en qualsevol punt del país. I jo, sempre que en tenia l’ocasió, n’agafava. Cintes barrejades, carcasses trencades… me’n posava a la butxaca ràpidament, i un cop a casa les sotmetia a una cirurgia minuciosa per salvar-ne el que podia. Amb el pintaungles barat de les meves germanes enganxava els centímetres de cinta que em semblaven en més bon estat, i les enroscava amb paciència en alguna casset que encara estigués més o menys sencera. Després la posava al meu vell aparell Toshiba de segona mà (o de tercera, o de quarta) i premia el botó de play amb emoció. El resultat era, invariablement, una col·lecció de melodies que s’interrompien en qualsevol moment, barreges de cançons romàntiques i ritmes estridents per moure la cintura, amanides amb clecs i clocs quan el lector de l’aparell passava per sobre les pasterades de pintaungles vermell i que sovint m’obligaven a avançar amb el dit. Però era música, i la música era llibertat.

Érem legió a Kabul els que estàvem disposats a gairebé tot per escoltar música. De fet, aquell Toshiba tronat l’havia comprat en un mercat clandestí, però ben conegut a la ciutat, d’aparells de música i cassets de segona mà. Com que la majoria d’aparells provenien dels controls dels talibans, havien necessitat unes quantes reparacions per tornar-los a posar en circulació. La majoria tenien sorra pertot arreu, perquè molta gent els havia enterrat per amagar-los, i s’havia de treure a consciència. I, a falta de peces de recanvi, s’havia imposat la imaginació: si un aparell funcionava però tenia un tros de l’estructura trencada, es cobria amb una funda de roba de colors feta a mida. Així, pel mateix preu, teníem radiocassets personalitzats. Tunejats, com si diguéssim.

Jo vaig tenir sort, aquell dia que tornava del Pakistan. No em van descobrir cl llibre d’amor que havia amagat a la caçadora, i, a més, vaig poder fer una petita collita de cassets aprofitables. Mentre esperava l’arribada del bus que m’havia de dur a casa, vaig sentir com es trencava alguna cosa a prop meu, i com una dona es lamentava fins que l’home que l’acompanyava la va allunyar ràpidament, agafada pel braç. El que s’acabava de trencar era una ampolla d’oli aromàtic. Sense pensar-hi dos cops, me’n vaig començar a posar pertot arreu, gairebé em vaig rebolcar sobre la taca que havia quedat a terra. Em feia molta il·lusió perquè mai m’havia perfumat, i a més vaig pensar que així podria dissimular la pudor de suor. Però de seguida em vaig adonar que havia estat una mala idea. En primer lloc, perquè l’oli va atreure la pols i de seguida vaig quedar molt més bruta del que ja anava. I en segon lloc, perquè quan vaig pujar a l’autobús, algú va exclamar: «Quina olor més forta de perfum de dona!». El meu malson: algú podia sumar dos més dos i descobrir-me.

Quan l’autobús va fer una parada, vaig buscar una font i vaig intentar rentar-me, però no hi havia manera: l’oli repel·lia l’aigua amb tossuderia i la cosa no millorava gens. L’única solució era comprar alguna peça de roba per canviar-me. Per això vaig decidir baixar a Jalalabad, que coneixia bé després del temps que vam passar al camp de refugiats i sabia on podia trobar roba de segona mà a bon preu. No va ser fàcil: el conductor de l’autobús insistia que havia de pagar igualment el trajecte fins a Kabul, i jo només volia pagar el que costava arribar fins allà. Al final, vaig deixar els diners de la meitat del bitllet i vaig fugir corrents. Per què mai res m’havia de ser fàcil?

Per tranquil·litzar-me i recuperar el bon humor, vaig anar a buscar els carrers on hi havia els venedors d’animals vius. Em vaig encantar mirant els lloros que parlaven dins les seves gàbies: «Salaam! Salaam! Tens el nas gros!», i sense adonar-me’n se’m va fer tard. Havia de comprar roba i buscar un autobús que em dugués a casa ràpidament.

Al final, vaig fer el trajecte quan ja era fosc, i d’una manera ben perillosa: per estalviar-me els diners del bitllet normal, vaig demanar al conductor que em deixés anar al sostre de l’autobús. Ell primer s’hi va negar, perquè va dir que era massa arriscat, però finalment hi va accedir.

Vam arribar a Kabul entrada la nit, i em va costar recuperar-me del fred i de la por que havia passat, aferrada tanta estona resistint els sotracs que en qualsevol moment em podien enviar a la cuneta. A l’hora que era, ja no funcionaven els autobusos, i no volia gastar-me diners en un taxi per tornar a casa, de manera que em vaig posar a córrer. Les sabates, de goma, s’enganxaven amb el fang, però no volia aturar-me. I ja a prop de casa, els gossos dels camps propers em van començar a seguir i a bordar. Els vaig tirar pedres, com m’havia aconsellat la mare moltes vegades, i em van deixar en pau.

Quan vaig arribar a casa, la mare va sortir amb un llum d’oli i em va veure: brutíssima, suada, rebentada. Al cap de poca estona, una mica més neta després de rentar-me amb l’aigua dels plats —que es reutilitzava un cop i un altre—, vaig explicar la meva aventura a la mare. L’alegria, els banquets i l’abundància de Peshawar ja em semblaven cosa de ciència-ficció.

Tot i el cansament, em vaig posar a arreglar les cintes, que eren el testimoni d’aquell meu primer viatge a l’estranger.