L’hora de la veritat
Al camp hi vam viure més d’un any. Però el que guanyava gràcies a les cures dels metges alemanys, que treballaven amb el suport de la Mitja Lluna Roja, ho perdia per culpa de la calor, la pols i la brutícia, que infectaven les meves ferides. I un dia la mare va decidir que ja en tenia ben bé prou: tornàvem a Kabul.
Es curiós com malgrat no tenir casa fixa, ni escola, ni feina, aquella vida a la ciutat que era un caos ja ens semblava normal, gairebé rutinària. I la rutina incloïa, és clar, les visites freqüents als centres de salut per arreglar els efectes de la falta de medicaments, i d’aigua i sabó, en el meu cos. Algunes ferides no milloraven prou, i al cap de poc temps vaig ingressar de nou en un hospital.
Jo em vaig preparar per a les molèsties de l’anestèsia, el son interromput, el mal i les hores d’avorriment, però el que no sospitava era que ben aviat, entre aquelles parets blanques, es pronunciarien unes paraules que ens canviarien per sempre la vida.
Ja era el vuitè cop que passava per quiròfan i tornava a estar embolicada de dalt a baix amb benes impol·lutes, sota les quals bategaven les cicatrius que m’acabaven de recosir. El meu cos estava baldat; tota jo estava cansada de patir tant. I només m’acompanyava la mare, que es va haver de separar un cop més de les seves filles petites. Un pensament em martellejava el cap: «Em moriré aquí, sola. Per què no ve ningú més a veure’m?».
El pare va venir un dia, tot sol. Es feia vell a marxes forçades i, definitivament, ja no era el pare que havia conegut. Jo vaig engegar la meva cançoneta:
—Pare, digue-li a en Zelmai que torni, sisplau. No estic bé, i m’agradaria molt veure’l.
El pare se’m va quedar mirant fixament, com si aplegués valor, i em va engaltar:
—Nadia, en Zelmai no tornarà. El van matar.
Vaig dubtar durant uns segons, intentant esbrinar si era una invenció seva, perquè feia temps que semblava incapaç de mantenir un discurs coherent. Però no semblava que desvariegés. Més aviat que s’aguantés les ganes de plorar. Em deia la veritat. El meu germà, el meu heroi, el meu amic, era mort!
Vaig escoltar el seu relat sense ni respirar, i quan va acabar em va demanar:
—No diguis res a la mare.
Em vaig deixar caure al llit. Sentia un fred glacial i un pes tan fort al pit que no em deixava ni parpellejar. Estava paralitzada, incapaç de fer-me càrrec de la notícia ni de mi mateixa, i vaig perdre la consciència. Quan vaig retornar, no sé quantes hores més tard, vaig veure que al lloc on hi havia hagut el pare hi havia la mare. Semblava un somni, però el dolor al pit em va recordar que no ho havia estat. I no en podia dir res… Ara sí que estava sola. I només em consolaven els meus pensaments de mort: segurament moriria aquell dia, o l’endemà. Així que no valia la pena patir massa.
Però en Zelmai era massa important per poder passar pàgina.