Ajudeu la Nadia

A vegades hauria preferit no saber tantes coses, que em torbaven i no sabia com situar a la meva vida. Però, un cop oberta la capsa, era impossible tornar-la a tancar. I aquella època va ser tan intensa… La Sara m’ensenyava coses que, al seu país, ja saben els nens de set anys, però al meu n’hi ha que no ho descobreixen mai. I la Flora, la italiana incombustible, estava decidida que m’obrís encara més al món. Després de donar-me a conèixer Internet, va obrir un bloc perquè fossin els altres els qui em coneguessin a mi: allà s’explicava el meu «cas», i animava els lectors a aportar diners per poder dur-me a Londres i operar-me.

Quan la cosa ja estava engegada va rebre un correu electrònic sorprenent. L’enviava una nord-americana que es deia Margo, i li explicava que ella també tenia un bloc per recaptar fons per ajudar-me. Aquell missatge em va portar molts maldecaps. Perquè a Cawaf van creure que jo n’estava al corrent, i que estava cobrant diners sense dir-ho, i es van indignar. Em va costar molt fer-los entendre que no coneixia de res aquella tal Margo i que encara menys estava rebent els seus diners.

Estirant el fil vam descobrir que la Margo era la meva nova benefactora de WIFW, una d’aquelles «amigues» estrangeres, que continuava enviant-me diners i que ignorava que ja no els rebia des que havia començat a cobrar de Cawaf.

Per sort, vam poder solucionar l’embolic i ens vam començar a escriure, via correu electrònic, amb la Margo, que tenia gairebé la meva edat. Amb ella ens vam fer amigues, i la seva mare, la Helen —una artista reputada reconvertida en empresària compromesa—, es va convertir en una mena de padrina per a mi. No només en el terreny econòmic, sinó també perquè a partir d’aquell moment vaig poder comptar amb ella per abocar-hi els meus neguits i les meves il·lusions. Per email i, més tard, també per telèfon, la Helen em va començar a escoltar, aconsellar, animar i renyar quan calia. De cop i volta, tenia una «família» que no havia vist mai en un país que potser mai no visitaria.

El bloc de la Flora va funcionar, i vam recaptar una quantitat important de diners, però finalment no vaig poder anar a Londres perquè no em van concedir el visat. O sigui que em vaig concentrar en altres objectius: matricular-me a la universitat i aconseguir el títol oficial de batxillerat en anglès per poder-lo presentar a les organitzacions internacionals. Sorprenentment, va ser molt més fàcil el primer punt que el segon. És cert que a la universitat pública no hi vaig poder entrar perquè no acceptaven la meva dualitat d’identitats oficial i real, però a la primera universitat privada que vaig anar em van convertir en estudiant d’econòmiques sense entrebancs. El rector era un home obert, format a l’estranger. Amb ell vaig pactar que a classe, i a ulls de tothom, seria sempre en Zelmai, però que a tots els papers oficials apareixeria com a Nadia. I llavors vaig començar a fer els passos burocràtics necessaris per a la traducció oficial del meu títol de batxillerat.

Tot va anar com una seda fins a l’últim moment, quan només em faltava el segell del Ministeri d’Afers Estrangers. Vaig presentar-m’hi, però el guàrdia de seguretat no em va voler deixar passar. Desconfiava del meu aspecte. Com que jo vaig insistir, em va acabar donant un cop de puny que em va fer caure a terra. Llavors, per defensar-se de les mirades de la gent que passava, el guàrdia va començar a cridar que jo portava una bomba. I, de sobte, ja no em pegava només ell: em plovien cops de puny i puntades de peu pertot arreu. Ningú va pensar que si duia una bomba ja hauria esclatat: només pegaven i pegaven. I jo plorava, gemegava i, amb la cara a la vorera, veia com em regalimava la sang.

Al cap d’una eternitat em van deixar estar, feta un parrac per dintre i per fora, i com vaig poder, vaig anar a Cawaf. La Sara no hi era, i vaig buscar algun responsable: només hi havia l’administrador. No es va commoure el més mínim davant meu.

—Què vols que faci, Nadia? Que em baralli amb aquell guàrdia?

Mirava amb complicitat altres companys, com volent dir: «Amb què ens surt, aquesta», i hauria jurat que tots reien. Es van servir una mica de te com si, en lloc de veure algú que patia de debò, estiguessin mirant un espectacle de carrer o una pel·lícula dramàtica que no tingués res a veure amb ells, i fins i tot els divertís. Només els faltaven les crispetes.

—Ei —els deia jo—, que no veieu què m’han fet? Estic tan cansada de tot…

—Doncs si estàs cansada de tot, more’t, noia —em van contestar. Aquell comentari em va deixar tan fora de joc que simplement vaig sortir d’allà.

Em vaig enfilar a la bicicleta i, a poc a poc, vaig fer el camí de casa. Quan ja gairebé hi era, vaig sentir algú que em cridava, molt esverat: en Maruf.

—Zelmai, què t’ha passat? Et trobes bé? Qui t’ha fet això?

No li podia explicar la veritat. Simplement li vaig dir que m’havia barallat amb un guàrdia de seguretat i que després es va afegir més gent a la baralla.

—Per què no m’has trucat, Zelmai?

—Perquè és la meva guerra, no la teva! —em sentia tan impotent per no poder ser sincera…

—Sóc el teu amic, sí que és la meva guerra.

En Maruf va convocar ràpidament la colla, i en menys d’una hora ja érem tots dins el cotxe de l’Afzal. Aquell guàrdia de seguretat se’n devia recordar força temps de mi, aquell noi que no duia cap bomba però que tenia uns amics que no estaven per punyetes quan algú maltractava un dels seus.

A casa, mentre la mare, molt espantada, em curava les ferides, li vaig dir que no em veia amb cor de continuar fent aquella vida, que era molt dur aguantar tant de menyspreu i violència cada dia i que no podia seguir amb tants enganys. Ella em va respondre que si jo volia, ens n’aniríem.

—Mare, aniré a demanar diners a Cawaf i ens n’anirem del país com més aviat millor.

Però l’endemà vaig rebre una trucada de la Sara:

—Nadia, estàs bé? M’han explicat el que ha passat. És increïble, és terrible. Sisplau, vine, que vull parlar amb tu.

Ella va insistir que no me n’anés, perquè si ho feia —deia— llençaria per la borda tots els meus esforços per tirar endavant. El seu suport em feia sentir segura, i em va convèncer.