Mort i dimonis

La mare estava sempre al meu costat. Va deixar les meves dues germanes petites a càrrec de la tieta, i el pare va continuar vivint ara aquí ara allà amb el meu germà Zelmai. Tots dos s’ocupaven d’aconseguir menjar, una tasca que a l’Afganistan fan sempre els homes, però que llavors era més difícil que mai perquè gairebé no teníem diners.

Un dia, van aconseguir d’una ONG un saquet d’arròs, un de farina, un de sucre i una mica de te: el lot complet de primera necessitat, que en aquells moments de desbandada era tot un luxe. Van agafar un taxi per tornar a la casa on s’estaven aquells dies, i mentre comentaven, eufòrics, la sort que havien tingut, el conductor va frenar en sec: hi havia un control policíac. Els milicians que hi havia, de la facció que controlava el barri —seguidors del senyor de la guerra Abdul Rashid Dostum—, van fer una ullada a l’interior del taxi, i després de fer-se un senyal amb els ulls entre ells, van indicar al taxista que els seguís. No els van donar cap explicació, però el pare ja es va ensumar que anaven mal dades.

Un cop van arribar al quarter, els homes de Dostum els ho van robar tot: el menjar, el rellotge, els diners…, i després van decidir matar-los. Els van dur a un descampat proper, on hi havia un pou que desprenia una pudor marejadora, i sense contemplacions hi van llençar el taxista. Es devia donar un bon cop al cap en caure, perquè no el van sentir cridar.

De la mateixa manera que els havien condemnat a mort impulsivament, com un caprici, els van salvar només perquè un dels homes va dir:

—Alto! Aquest noi s’assembla al meu nebot.

I aquesta raó tan absurda va ser suficient perquè els altres s’aturessin. El meu pare i el meu germà, abraçats i aterrits, no podien parar de sanglotar.

—Aneu-vos-en! —els va ordenar un dels que manaven—. Però us adverteixo que si intenteu recuperar el que us hem requisat, o expliqueu el que ha passat, us matarem.

Tots dos van sortir d’allà corrent. Però mentre en Zelmai volia oblidar-ho tan aviat com fos possible, el meu pare li repetia que volia recuperar el que li havien robat i salvar el taxista, si és que encara hi eren a temps.

La història va acabar bé, perquè el pare coneixia alguna persona prou influent que va acceptar intervenir-hi. Ningú va passar comptes a aquells homes, però sí que vam poder recuperar el rellotge, i van treure el pobre taxista del pou sense res més que uns quants blaus. Això sí, estava commocionat perquè havia hagut de passar moltes hores sobre una massa informe i en descomposició de carn humana: les víctimes anteriors d’aquells milicians brutals.

El pare va trigar uns dies a venir a l’hospital després d’aquest incident, i estava molt afectat. I si ell estava així, com ho devia portar un adolescent com en Zelmai? La mare patia, i no entenia per què el seu fill no l’havia anat a veure ni per què no en tenia notícies des de l’incident. Tampoc entenia per què el seu marit perdia els nervis quan ella en parlava, i li semblava molt estranya l’explicació que li donava quan sortia una mica de la closca on s’havia tancat: que el noi havia fugit cap al Pakistan, i que ja tornaria… Però, tot sol? I per què no havia dit res dels seus plans? El neguit la consumia, i mentre em feia companyia a l’hospital, de tant en tant notava que la seva mà es crispava, agafada a la meva.

Des de llavors, el pare es va entregar al seu dolor secret i constant, i el seu caràcter va començar a canviar.

Un dia que jo era fora de l’hospital entre cura i cura, vam anar a passar uns dies a Mazar-e-Sharif, a casa d’uns parents del pare. Feia una calor terrible, i al vespre vam pujar tots a dormir al terrat, amb l’esperança que passés una miqueta d’aire. Vam estendre les catifes sobre el terra de fang i ens vam estirar: la mare al costat de la meva germana petita, i jo entre la mare i el pare. Com que estava molt cansada, em vaig adormir aviat. Al cap d’una estona, però, em vaig despertar perquè tenia pipí, i gràcies a la claror de la lluna vaig veure que el pare dormia molt inquiet. Es movia, grunyia i suava a raig fet. El vaig voler treure del malson tocant-li l’espatlla i dient-li suaument:

—Pare, pare, desperta’t!

De cop i volta, va obrir uns ulls embogits i era va engrapar el braç amb força.

—Ja et tinc! —va bramar, i, incorporant-se, va intentar llançar-me terrat avall.

Jo xisclava i plorava, les seves mans em feien mal i eslava molt espantada. En qüestió de segons, va semblar que el pare es despertava d’un estat de trànsit. Em va abraçar i es va posar a plorar. Em feia petons i em mullava les galtes amb les seves llàgrimes.

—Perdona’m, perdona’m! He estat a punt de matar la meva filla! —repetia, amb els ulls al cel.

El pare estava desesperat, conscient que el mal que l’enverinava posava en perill la vida de la gent que estimava. Ens va explicar que havia somniat que un mujahidí el perseguia per matar-lo, i que m’havia confós amb el seu perseguidor. Vaig passar la resta de la nit sentint-lo a ell i a la mare donant gràcies a Déu perquè finalment no havia passat res. I també intentant aturar el tremolor del meu cos.

L’endemà, amb el primer raig de sol, el pare va anar a comprar pa calent. El va untar amb aluà —una pasta dolça feta d’oli, farina i sucre— i en va repartir trossos a la gent que passava pel carrer. Donar pa amb aluà era la manera tradicional de donar gràcies després d’un fet greu que havia tingut un bon desenllaç. Sí, aquella nit no havia passat res d’irreparable, però tots havíem pres consciència —el meu pare el primer— que hi havia alguna cosa dintre seu que anava molt malament. Ell, un professional de la salut instruït, sabia que era una manifestació d’una malaltia mental greu. Per a la resta, començant per la seva dona, era un senyal evident de possessió diabòlica.

Quan els seus excompanys de feina van saber que patia aquells trastorns, es van mobilitzar per ingressar-lo en un hospital psiquiàtric. A l’índia, perquè a l’Afganistan no n’hi havia cap. Les gestions avançaven a bon ritme, ja tenia una plaça emparaulada en un centre prestigiós, i estaven pendents dels bitllets d’avió… quan un nou canvi de govern va frustrar els plans. Així doncs, que el pare es va quedar a Kabul, mut i sec i, incapaç de mantenir les relacions, aviat també va quedar sol. Els companys i els amics se’n van anar allunyant, i només la família li va fer costat. Amb por. Perquè semblava que ens l’haguessin canviat, i sobretot perquè de tant en tant reaccionava amb violència. Volia pegar a la mare, ho volia trencar tot, cridava i insultava…

Nosaltres no sabíem què fer. No servien els remeis per als mals petits, com el que teníem contra les picades d’escorpí: llegir uns versos de l’Alcora, fregar la ferida amb una mica de saliva i ja estava. No sé si aquells escorpins eren gaire perillosos, però la cura acostumava a funcionar. Amb ell, però, només podíem amagar-nos i resar en veu baixa mentre passava el xàfec i tornava a ser un home abatut i d’ulls absents. Era un altre, però almenys no rebíem. Més aviat era com si no hi fos.

Quedava lluny aquella època en què en Zelmai m’ensenyava cançons per cantar-les al pare quan arribés de treballar, mentre ens acompanyàvem d’un bidó com a tambor, i ell reia quan veia tot aquell muntatge. Quan vaig néixer, el pare va tenir un disgust perquè s’esperava un altre noi, però amb el temps va aprendre a estimar-me. Ara, aquella època no tornaria.