Tornen les bombes

—Saps què he sentit, Zelmai? —El senyor Iosuf, un habitual de la mesquita del barri que sempre estava al corrent de les últimes notícies, aquell dia estava una mica atribolat.

—Doncs que uns àrabs han fet caure unes torres molt altes a Amèrica, i que ha mort molta gent.

—Ah.

La notícia corria com la pólvora. Però a nosaltres, que havíem viscut la nostra vida entre la mort i la destrucció, aquell atac no ens impressionava especialment. No teníem ni idea de què era Al-Qaida, mai havíem sentit anomenar Bin Laden, i no teníem cap opinió sobre política internacional, i per això les converses derivaven naturalment cap als horrors que havíem viscut en primera persona, i que teníem clavats a la retina:

—No puc oblidar aquell dia en què vaig veure un braç de dona, desenganxat del cos, a la porta de casa meva, després d’una explosió.

—Doncs jo… uf! Un dia vaig passar per un carrer tan ple de morts i ferits, que a terra s’hi havia format un riuet de sang.

—El que jo he vist és pitjor… Encara tinc malsons cada nit, no veieu quines ulleres?

No érem conscients de la magnitud del conflicte, i no sospitàvem ni de lluny que tot allò tindria conseqüències directes per a nosaltres. Què hi teníem a veure, en aquest embolic entre un àrab ric i els Estats Units?

Les setmanes següents, vam començar a sentir que els Estats Units parlaven de tornar-nos la llibertat, i que els talibans treien pit, però estaven nerviosos. Jo, que no havia vist mai un americà i que no sabia de quina llibertat parlaven, continuava sense fer cas de totes aquelles històries que em semblaven llunyaníssimes.

A poc a poc vam saber que la factura d’aquell atemptat la pagaríem a l’Afganistan. Els talibans, que havien acollit l’autor de l’atemptat, eren els dolents de la història i se n’havien d’anar perquè els americans poguessin complir la seva venjança, i nosaltres —deien— poguéssim viure més feliços. Tot allò em sonava molt estrany, però anava de debò: la mostra va venir en forma de bombardeig al cor de Kabul.

Així doncs, potser sí que hi hauria un canvi de règim, perquè així era com canviaven els governs al meu país: amb sang.

Aquells atacs van ser horribles, perquè a diferència de les batalles de l’època mujahidí, es feien des d’avions i no podíem saber on caurien les bombes. Jo estava convençuda que d’aquella no me’n sortiria, i em refugiava a la mesquita sempre que podia, perquè era on em sentia més segura. Allà rebíem notícies i consignes: calia resistir i resar. I un matí el mul·là ens va anunciar que els talibans deixaven cl govern, però no per por, sinó per evitar que continuessin matant nens innocents. O almenys aquesta era la versió oficial.

I d’un dia per l’altre, va representar que érem lliures.

L’endemà, el carrer tenia exactament el mateix aspecte, amb les dones tapades, els nens jugant o treballant, i els cotxes atrotinats, bèsties i bicicletes circulant com podien. Només un petit canvi: de la verduleria del barri en sortia… música! M’hi vaig acostar i no vaig poder evitar la temptació de fer-li un comentari maliciós sobre la llei talibana que prohibia la música.

—Vés a denunciar-me a la policia, vés —em va contestar el verduler, com si l’hagués picat una abella. Em vaig adonar que l’home no les tenia totes—. Però és la ràdio, eh? Jo no he posat música!

No el volia pas denunciar —no sabia ni a qui ho hagués hagut de fer—, però em vaig adonar que no em trauria tan fàcilment la crosta del pensament talibà. Estava impregnada d’aquella manera de fer, com la majoria de gent a l’Afganistan.

Era tan estrany que ens diguessin que, de cop, aquell règim que semblava tan ben establert s’havia acabat… Els comandaments, certament, van fugir, però els talibans de rang més baix —com alguns dels meus veïns— simplement es van treure el turbant, es van deixar de pintar els ulls i alguns es van afaitar la barba (altres no, perquè encara pensaven que la situació es podia capgirar). Molts d’ells, al cap de poc, ja circulaven pels carrers amb l’uniforme del nou exèrcit afganès.

Els canvis van ser molt lents i tímids. El país es desemperesia després de treure’s aquell corsé, però també tornaven a aflorar la corrupció i la inseguretat, i poques dones es van atrevir a treure’s el burca. El sistema policíac havia fet arrels i no era fàcil desfer-se de la por.

Al camp, va venir a comprar en Hassan, un home del barri que havia viscut mig amagat perquè era un antic funcionari que havia patit molt durant l’època talibana. Va arribar amb un cotxe de bona marca i amb un somriure d’orella a orella.

—S’han acabat cinc anys de presó, Zelmai. Sóc molt feliç! Si necessites alguna cosa, el que sigui, només cal que m’ho demanis.

Per concedir-me el desig, en lloc d’un cotxàs hauria necessitat una llàntia màgica.