La primera feina

Al principi ens va costar molt el canvi. Mentre érem a casa, la mare repetia com una lletania «Zelmai, Zelmai, Zelmai» mentre feia qualsevol cosa, i jo vaig agafar el costum de no treure’m mai la roba per anar a dormir, ni tan sols el turbant. Amb la disfressa de noi a la gent no se li acudia dubtar del meu sexe, però estava convençuda que sense aquelles robes, tothom veuria a l’instant que en realitat era una noia.

Com que no em refiava de la meva família, procurava no anar mai amb ells pel carrer ni compartir l’espai amb altra gent. Perquè les meves germanes semblaven incapaces d’oblidar-se que era la Nadia. I al pare li agafava de tant en tant la mania de recordar com n’era de bonica la seva primera filla… Amb les petites, ho vaig provar tot: els vaig explicar com era d’important que em diguessin Zelmai, i després de veure les seves patinades les vaig amenaçar i fins i tot els vaig pegar… No em costava gens ser dura amb elles, perquè quan les veia tan delicades i presumides, amb cabells llargs que es podien pentinar, amb orelles boniques on es podrien posar arracades… tan protegides, tan inútils… l’enveja m’encegava.

Va ser així, a patacades, com van acabar entenent que realment no tenien cap germana en qui poder confiar, perquè jo era el cap de casa, i actuava com ho faria qualsevol home tradicional. I com a bones noies van aprendre a obeir-me —i a fugir de mi sempre que en tenien ocasió—. Sabien, a més, que la mare em feia costat. Elles, molt unides a la tieta, es van distanciar cada cop més de la mare i de mi. I nosaltres, en certa manera, les vam abandonar; jo no en volia saber res, de fleumes, que prou feina tenia.

De seguida vaig sortir a buscar feina. Tret del centre, encara hi havia moltes zones agrícoles a Kabul, i no gaire lluny de la nostra nova casa hi havia diverses propietats. Vaig entrar en una i vaig demanar de parlar amb l’encarregat. Era un home jove que em va atendre amb força amabilitat.

—Que em podríeu donar feina? Sóc molt treballador, vinc d’una família pagesa d’Isomolí —vaig intentar convènce’l.

—Com es diu el teu pare?

—Per què m’ho preguntes? El meu pare és molt important! —vaig començar a mentir, a la defensiva. Encara n’havia d’aprendre molt, d’inventar històries, però el mal caràcter ja l’havia guanyat els últims temps.

Ell mirava el meu cos menut i les benes que duia, ben brutes. Suposo que, raonablement, dubtava de la meva capacitat per treballar.

—I què pots fer, tu, nano?

—El que em mani.

—Deixa-m’ho pensar. Torna demà i ja et diré alguna cosa.

L’endemà vaig començar a netejar els camps de tomàquets i albergínies amb la meva única mà útil, i al final del dia vaig tornar a casa rendida però amb cinc afganis a la butxaca. La mare, que estava rentant roba vella que havia trobat per la casa per fer-ne matalassos i llençols, em va dir que els estalviés. Que no ho digués al pare, però la tieta li havia donat alguns diners abans d’acomiadar-se, i que de moment aniríem gastant aquells.

Al cap de dos mesos, vaig agafar tot el que havia acumulat i me’n vaig anar al centre a comprar, acompanyada per en Fakir, un cosí disminuït que venia sovint per casa. A la porta d’una carnisseria vam veure que hi havia una vedella petita lligada, i en Fakir i jo ens en vam enamorar i vam decidir salvar-la de convertir-se en un estofat. Vaig parlar amb el carnisser per demanar-li que ens la regalés: li vaig dir que en tindríem cura i que li donaríem la llet que fes. Primer l’home ens va explicar amb paciència que no ens la podia regalar, perquè si no hi perdria, però que si volíem ens la vendria. Vaig comptar els diners que duia a la butxaca, i la xavalla que duia en Fakir, però no arribàvem ni de lluny a la quantitat que ens demanava.

Tristos i desanimats, el cosí i jo ens en vam anar, però no podíem deixar de pensar-hi i hi vam tornar encara un parell de cops. Mentre acariciàvem la vedella, va sortir el carnisser:

—Ja us ho he dit abans. Pagueu-la i serà vostra.

—Treballo al tros del senyor Alí, no us podria pagar a poc a poc?

—No.

—Sap la botiga de catifes que hi ha prop del camp de futbol?

—Sí, ja sé quina és.

—Doncs era del meu pare.

—Així doncs, ets ric!

—No, ja no la té.

—Què vols que t’hi faci, jo! —el pobre home perdia la paciència.

Suposo que el carnisser va acabar rebaixant el preu de l’animal per no haver de sentir-nos niés. I vam tornar a casa amb les butxaques escurades i la vedella lligada a una corda, xino xano. La mare patia perquè vam arribar que ja era ben fosc, però en veure la vedella se li va il·luminar la cara pensant en la llet i la carn que podia arribar a donar.

L’endemà, vaig dur l’animal al camp, el vaig lligar a un arbre i durant els descansos de la feina vaig apilar les males herbes que vaig trobar per donar-les-hi. També li vaig fer beure la llet que em donava l’amo per esmorzar, i jo només vaig prendre pa. Al final del dia, quan em disposava a recollir les males herbes, un home me les va prendre, davant del meu estupor. Vaig intentar reaccionar i li vaig demanar que me les tornés, però ell, sense dir paraula, em va clavar un mastegot que em va fer caure a terra.

L’amo va sentir els meus crits i va córrer a veure què passava.

—Aquest nano m’ha insultat! —deia l’home—. Ha insultat la meva dona!

No m’ho podia creure. Em fregava la galta, que em coïa de la bufetada, i plorava.

—Es veu que no l’han educat, a casa seva. Com em pot haver insultat, a mi, un home gran que podria ser el seu pare?

Em vaig intentar defensar en va. I el senyor Alí em va despatxar:

—No et fa vergonya? Ja te’n pots anar, perquè avui és el teu últim dia de feina. Fora!

Des de terra, entre les tomaqueres, i protegint-me la cara amb les mans, vaig veure l’expressió indignada d’aquell home, fort i corpulent, de pell fosca, cap rapat sota la gorra i barba tenyida de caoba, com duien molts paixtus. Em va fer por la mirada duríssima dels seus ulls verds, i no vaig tenir altre remei que anar-me’n amb la vedella cap a casa, amb la sensació d’injustícia que em cremava.

Quan la mare em va veure arribar em va preguntar, anguniosa:

—Què t’ha passat? Per què plores?

—Es que la vedella no menja, mare…

—No passa res, home! Només necessita una mica de llet. Ja en trobarem, no cal que ploris per això!

Em vaig acostumar a dissimular els meus problemes, com hauria fet un home. No explicava que em feien treballar com un ruc: preferia dir que estava molt contenta de treballar a l’aire lliure.

No vaig gosar tornar més al camp de l’Alí, perquè no m’havia cregut. I també perquè m’havia amenaçat que si hi tornava em tallaria les cames.