Vida nova

Els metges estrangers van ser els primers de marxar. L’hospital es buidava.

—Aviat tornaràs a casa, no et fa il·lusió?

Vaig mirar als ulls la infermera afganesa, que tenia una veueta prima i ridícula, com dels dibuixos animats. Em somreia, ensenyant les dents tortes, i em va fer ràbia que es fes la simpàtica ara que me n’anava, que totes ens n’anàvem. Mentre havia estat en aquell hospital potser no havia estat gaire amable amb ella, però a mi em feia mal tot, i acabava de rebre la pitjor notícia de la meva vida. Quina excusa tenia ella per haver-me tractat com si fos un gos molest?

Vaig aguantar la mirada a la infermera fins que se li va pansir el somriure, i no li vaig contestar. La mare es neguitejava al meu costat, i al final va ser ella qui es va acomiadar ràpidament i li va donar les gràcies mirant-me de reüll, com si tingués por que d’un moment a l’altre jo hagués de saltar al coll de la infermera. Ho hauria fet amb gust.

Com podia parlar d’il·lusió? Per tomar a quina casa? Jo estava cansada d’hospitals, però la il·lusió em semblava una paraula buida, gairebé una ofensa. A més, començava a descobrir amb sorpresa que sortir em feia moltíssima por, que gairebé —gairebé— preferia tornar a l’infern familiar de les operacions que enfrontar-me amb la meva nova vida. Ja no em podria permetre quedar-me amagada sota els llençols i plorar durant hores pel mal inacabable, lacerant, de les ferides, ni per la meva infantesa, que m’havien truncat d’una manera tan bèstia.

Amb alguna gent d’aquella sala d’hospital havíem compartit moltes hores i moltes coses. La més divertida era una nena que havia quedat cega quan li va caure un pal d’electricitat sobre el cap. Ella i la seva tieta, que era molt bromista, sempre ens feien riure molt. D’altres eren més tristes, com la que li havien tallat una cama o una altra que sempre es queixava del mal que li feia la bala que tenia incrustada al genoll. I sobretot em feia pena la Sarafshan: promesa des del naixement, quan va créixer es va negar a casar-se amb el noi que li havien assignat, i una nit la família d’ell es va venjar de la humiliació tallant-li el nas. Aquella nena, que era del Nuristan, no entenia la nostra llengua, i semblava molt desemparada, tot i que la seva mare sempre era al seu costat.

Abans de separar-nos, va ser precisament la mare de la Sarafshan qui em va oferir menjar.

—Si no tens res a l’estómac, no podràs arribar enlloc.

Vaig assaborir les patates amb salsa que, ben aixafades, em va donar aquella dona. Ella i la meva mare es van acomiadar plorant i desitjant-se sort. Jo vaig mirar la nena per dir-li adéu, però ella va girar la cara, enfadada perquè les deixàvem allà. Pels forats que deixaven les benes que li protegien el nas reconstruït, es veien dos ulls verds plens de llàgrimes. Ja no ens veuríem mai més.

La mare va recollir els llençols i els quatre estris de neteja i de cuina que tenia allà, i amb ella i el pare vam sortir de l’hospital per anar a algun lloc. Quan vam haver passat la porta, em vaig aturar. Volia veure la nova Kabul. Però no hi vaig trobar res que anunciés una era més feliç. Cases destruïdes, bicicletes, algun cotxe soviètic que avançava ranquejant, nens polsosos i estripats, carrers oberts per les bombes i per anys de desídia, l’esquelet d’un hotel amb les restes absurdes d’un anunci de Kodak… Vaig alçar els ulls per buscar un punt de referència, alguna cosa coneguda que la guerra no hagués esborrat, que em demostrés que el que jo recordava d’abans de l’atac a casa era real, que no m’havia imaginat aquell passat feliç. Només vaig trobar el cel blau, fred, indiferent. Si almenys hi hagués vist papallonejar un estel… però no en vaig poder trobar cap, perquè els talibans, en la seva bogeria, també havien prohibit el joc més estimat dels nens de la ciutat. Del meu germà.

De cop, la mare em va estirar el braç i em va fer xisclar. Un parell de burques es van girar, sobresaltades.

—Què fas! —em va xiuxiuejar, nerviosa, darrere la xarxa blava que li tapava els ulls—. Anem-nos-en de pressa abans que algú es fixi massa en nosaltres.

Estar aturada mirant el cel podia ser un delicte? Doncs, pel que havíem sentit, ho podia ser segons l’humor dels talibans que et veiessin aquell dia: qualsevol cosa podia ser una ofensa a Déu o als seus guardians. Per sort, no n’hi havia cap a la vora. De totes maneres, què podia veure en nosaltres? Un home envellit prematurament, d’ulls absents, una nena menuda amb la cara desfigurada pel foc i una dona tapada amb un burca. Un grup que no desentonava amb l’aire llastimós de la ciutat.

Abans, quan pensava en el dia en què per fi deixaria enrere les operacions i tornaria a casa, no podia fer altra cosa que evocar el jaç que compartia amb la mare i el jardí on retrobaria les rialles d’en Zelmai. Però aquell dia, els nostres passos, lents i insegurs, ens van portar a un altre carrer, lluny del que m’havia vist créixer.

—Anem a casa de la tieta, a buscar les petites i a veure si ens hi podem quedar un temps tots plegats —va dir la mare.

La tieta va fer cara de sorpresa quan ens va obrir la porta i ens va preguntar què fèiem allà.

—No sabem on anar… —va contestar la mare, agafant-li les mans i amb la mirada baixa.

Dels set fills de la tieta, els cinc casats havien fugit. Només quedaven amb ella un fill malalt i un de jove que s’havia casat feia poc i que patia perquè acostumava a anar afaitat i els talibans havien imposat a tots els homes una barba d’un pam. Tots tres estaven a punt de traslladar-se a un pis de la família de la dona del meu cosí, on creien que estarien més segurs que en aquella casa.

—Em sap greu, noia —va dir la tieta a la mare, amb les meves germanes a banda i banda—, però al pis que anem no hi cabeu. Si voleu, us podeu quedar aquí a casa, i així ens la podreu cuidar.

No teníem altre lloc on anar, de manera que ens hi vam instal·lar uns dies, mentre jo em refeia de l’última operació que m’havien fet a l’hospital. Però la mare s’anguniejava, i jo també, quan pensàvem que si entraven lladres no podríem fer res per defensar la casa, i que la tieta encara ens ho retrauria quan tornés, vés a saber quan.

Així doncs, al cap de tres dies, quan la cara ja se m’havia desinflat una mica, vam deixar l’últim espai conegut i vam anar a trobar-ne un de nou. No era com les vegades anteriors, en què buscàvem un sostre temporal i tot ens valia. Aquest cop necessitàvem un lloc estable per a tots cinc. La guerra oberta s’havia acabat. De manera que vam fer el que feia molta gent que s’havia quedat al país: preguntar als veïns d’un carrer quines cases eren buides; triar la que estigués en més bon estat, donar un bon cop de peu a la porta i fer-te-la teva.

De cases buides, n’hi havia a grapats. Milers de famílies, fugint de la guerra, les havien deixat a corre-cuita, enduent-se només allò que podien portar a sobre. Algunes havien demanat a parents o amics que en tinguessin cura, però molt sovint aquests vigilants també havien acabat emigrant al Pakistan o a l’Iran quan no havien pogut aguantar més. Entre els que es quedaven, la fam era tan comuna que els saquejos a cases soles o —en dies de sort— a botigues acabades d’abandonar eren normals i ningú s’hauria atrevit a censurar-los.

Nosaltres mateixos havíem estat víctimes d’una d’aquestes accions desesperades: poques hores després que caigués la bomba a casa, i mentre érem a l’hospital, algú del barri ens va buidar la casa. No hi van deixar res de res, i el poc que ara traginàvem a la nostra nova llar era el que altres veïns més humanitaris ens havien regalat per sortir del pas i el menjar que havíem pogut agafar de casa la tieta. La resta l’hauríem d’aconseguir com tothom: buscant per les cases dels emigrats. La propietat privada i les lleis que la defensaven eren un luxe que no ens podíem permetre. Ni per un moment ens plantejàvem que els amos poguessin tornar. Vivíem al dia. I havíem de resguardar-nos del fred, i menjar. Aquell dia, aquella nit. En aquell moment. En temps de guerra, el demà no existeix.

Després de rondar i de preguntar durant unes quantes hores, vam trobar una casa gran, d’estil tradicional: un edifici rectangular de parets de fang amb pati al mig. Tenia sis habitacions i tot estava en bon estat excepte la cuina, que s’havia cremat, i les finestres, on no quedava ni un vidre sencer: els efectes típics de les bombes. Hi havia veïns al voltant, cosa que ens agradava: ningú no volia viure sol. Vam decidir quedar-nos-hi. Malgrat la precarietat, quan vam tancar la porta em vaig sentir feliç com una nena amb sabates noves. Feia tant de temps que no teníem casa per a nosaltres! I com que havien acabat els atacs, mentre no tornessin els amos o trobéssim una cosa millor, ens hi podríem establir. Vaig córrer amunt i avall, explorant cada racó, obrint els armaris… Hi havia de tot, fins una ràdio petita.

Una cosa que ens va fer molta il·lusió és que al pati hi havia un pou i un hort on encara quedaven espinacs i alguna tomaquera viva. Vam inaugurar la nova llar menjant verdura per sopar, que havíem bullit fent un foc al passadís. I com que a la nit feia fresca, perquè ja era entrada la tardor, vam dormir a la mateixa habitació, tots ben juntets.

L’endemà va començar la meva nova vida.