El llarg dejuni

Quan vaig arribar al camp per primer cop només tenia onze anys i no havia fet mai cap feina dura. Una de les meves primeres responsabilitats era tenir cura dels animals, i recordo que conduir-los de l’estable al tancat on pasturaven era un martiri. Se m’escapaven contínuament, aixafaven les patateres, es menjaven les cols, i jo me les carregava de valent. Dos anys després, però, ja els dominava del tot, perquè n’havia après… i perquè tenia més força ja que havia crescut. Me’n vaig adonar un dia que, anant darrere les bèsties, el fill de l’amo se’m va quedar mirant.

—Què passa? —el vaig increpar, a la defensiva.

—Zelmai, ja ets més alt que jo!

La majoria de nens se senten orgullosos quan senten això. Per a mi era el pitjor que em podien dir. Desesperada, vaig prendre una decisió: deixaria de menjar des d’aquell dia. Així potser quedaria menuda, i ningú esperaria que un noiet tingués la veu greu o dugués barba, oi?

L’endemà al migdia, el senyor Bismil·là em va convidar a dinar a casa seva amb en Uosé.

—Gràcies, oncle, però no puc. Estic fent dejuni.

En Uosé em va mirar com si veiés un marcià. L’amo es va sorprendre, però només va respondre:

—Llàstima, la meva dona ha fet uns cigrons fantàstics. Zelmai, tu sí que aniràs al cel. —I se’n va anar, deixant-me amb els budells protestant. En Uosé va fer un gest de menyspreu i va seguir el senyor Bismillà.

Aquell dejuni va durar mig any. Durant aquell temps, en què només feia un àpat al vespre per no morir de fam, sempre estava cansada, trista i de mal humor. Si algú s’interessava pels meus problemes, el rebutjava asprament. Havia d’estar sola, no podia permetre que ningú es fixés massa en mi. Se’m va assecar la pell, i vaig començar a tenir mals d’estómac i de cap que em durarien anys, i tot plegat per no res. Només perquè a la feina em consideressin un musulmà devotíssim.

I això encara va empitjorar la relació —si era possible— amb en Uosé, que no deixava passar cap oportunitat per perjudicar-me. I gairebé ho va aconseguir gràcies als meus cabells. Sota el turbant hi vaig mantenir durant un temps l’únic reducte de la meva coqueteria: a la banda dreta, on el foc m’havia respectat la pell, els cabells em continuaven creixent com sempre: negres, forts i ondulats. M’hi feia una trena i l’amagava sota el turbant. I un dia que la tela em va caure una mica endarrere, en Uosé va veure que tenia els cabells llargs. Els talibans els prohibien, o sigui que encara que no descobrissin la meva feminitat, igualment podia rebre un càstig.

—Zelmai, tens els cabells llargs!

Vaig mirar al voltant, buscant una sortida. No gaire lluny d’allà vaig veure una dona.

—Ostres, mira com camina, aquella noia! La seguiré! —vaig improvisar. Havia de fugir, i si així, a més, reforçava la idea que era un home, i a més molt mascle, millor que millor.

—Zelmai, estàs boig! I tens els cabells llargs. Ho penso dir, i te la carregaràs.

No vaig perdre el temps: vaig anar amb bicicleta a casa de la tieta i li vaig demanar, amb un nus a la gola, que em tallés els cabells ben arran. Abans que les tisores fessin «clac» a l’arrel de la trena, ja em van començar a caure les llàgrimes galtes avall. Quan vaig tornar al camp, amb el turbant convenientment mal posat perquè deixés prou a la vista els cabells curtíssims, em vaig haver de forçar a somriure. I sobretot quan vaig veure que en Uosé m’esperava amb un home al costat. Era un comprador habitual de les nostres verdures que no em feia cap gràcia, perquè deien que tenia molt bones relacions amb els talibans, que n’era un delator. Tots dos xerraven animadament i em miraven. Va ser tot un panorama la cara que va posar en Uosé quan es va adonar que els cabells llargs havien desaparegut, i que havia quedat en ridícul. Llavors el meu somriure va deixar de ser forçat.

Semblava que cada dia es multiplicava la ràbia d’en Uosé contra mi. El seu joc era molt perillós i pervers. Va intentar fer-me xantatge dient que explicaria al senyor Bismillà que les seves filles i jo ens vèiem —cosa que era veritat, encara que només com a amics—, i més endavant fins va intentar matar-me deixant anar un gos salvatge dins de la petita cabana de pastor on jo dormia de tant en tant. Va arribar un moment en què la situació em feia patir tantíssim que vaig emmalaltir.

Vaig perdre el sentit de la realitat, i quan el meu cosí em va trobar pel carrer com una somnàmbula, va veure clar que necessitava un metge amb urgència. La meva mare havia sentit a parlar d’un psiquiatre que treballava al centre. Li feia por el que pogués costar, però no podia suportar la idea que, a més del meu pare, també jo em convertís en una persona inestable i impossible de tractar. Recordo com en una nebulosa aquella sala austera amb una cortina al mig perquè s’hi posessin darrere les pacients femenines; la taula i la cadira de fusta; el títol penjat; l’home de veu greu vestit de carrer. Ell em deia que li expliqués què em passava, però jo no em podia sincerar, perquè tenia la ment emboirada i perquè no confiava en ningú. No ens va voler cobrar res, i va donar unes pastilles a la mare amb l’ordre que me les fes prendre sens falta i em va donar hora per al cap de dues o tres setmanes.

Em vaig refer. I quan hi vaig tomar, gairebé per complir l’expedient, vaig explicar al doctor l’estrès que em provocava la persecució d’en Uosé i el rebuig de què era objecte a causa de les meves cremades, sense esmentar els meus terrors més profunds. Ell, veient que estava millor, va voler treure-hi ferro i em va dir en un to còmplice:

—Doncs dóna gràcies que no ets una noia! Llavors sí que tindries problemes.

Era un comentari que em feien sovint i que em feria profundament. Però vaig riure, quin remei. I de sobte, a aquell home, va semblar que li venia una inspiració. Va començar a regirar un dels seus calaixos mentre em deia:

—Et vull donar una cosa, però necessito que em guardis el secret.

I aquell psiquiatre, insospitadament, em va fer un dels millors regals que m’han fet mai a la vida: un walkman. A dins hi havia una casset de l’Ahmad Zahir, l’únic que vaig tenir en molt de temps. Zahir era l’ídol més gran dels joves afganesos, i sobretot de les noies, que el trobaven molt atractiu. La seva era una música romàntica que ens feia somniar coses que mai no tindríem: un enamorat sexy i bo amb qui diríem «nosaltres contra el món», i seríem feliços per sempre.

Ell va ser la meva teràpia preferida des de llavors. Els migdies, quan la gent dinava, em posava els auriculars i premia el play per evadir-me una estona de la feina del camp i de la resta del món en general. M’identificava del tot amb les seves cançons més tristes «Estic sol a la falda de la muntanya / sense saber res del món», «No puc fer res pel meu amor / només puc estimar una escultura». Aquell cantant de veu vibrant semblava que llegís en el meu cor. La meva vida era una mentida, no podia parlar amb ningú ni tenir amics ni enamorats, estava condemnada a estar sola…

L’Ahmad Zahir, mal vist pels més conservadors per la seva fama de seductor i de frívol, va morir el 1979 en un accident de cotxe més que sospitós. I així es va convertir en cl primer màrtir de la música pop afganesa, i el seu mausoleu, on havien esculpit les lletres de les seves cançons, era un lloc de peregrinació que feia la competència, pel que fa a devoció, a d’altres que estaven dedicats a sants de l’islam. Les meves cosines eren autèntiques fans d’en Zahir, i havia passat moltes estones de les nostres llarguíssimes tardes d’estiu familiars sentint-les cantar les seves cançons. Me les havia après totes, i gràcies al casset que m’havia donat el psiquiatre les havia tornat a recordar. Amb música, la vida passava molt millor.