La guineu feliç

Vaig veure molts ferits tranquils i silenciosos. Potser es conformaven amb la seva sort, o potser s’havien rendit i deixaven que la vida, o la mort, fes el seu curs com si ells no hi tinguessin ni veu ni vot. No era el meu cas. Jo estava enfadada, el meu cos s’havia convertit en el meu enemic i la meva ment bullia d’indignació. Se’m feia insuportable aquell dolor tan intens i inacabable; potser encara portava pitjor la ràbia que se’m menjava, i que jo concentrava en una pregunta que no em deixava mai: «Per què m’ha tocat a mi?». D’un dia per l’altre, vaig deixar de mirar el futur amb esperança.

La mare m’explicava rondalles i em cantava cançons per distreure’m i per apaivagar-me, perquè aquella desesperació meva li trencava el cor.

—Vinga, preciosa, no vols sentir la història de la guineu i el llop? —provava la mare.

Molt sovint funcionava, i jo aviat deixava de sanglotar i a poc a poc em sentia transportada en aquell món on Sempre guanyaven els bons. Tots els contes m’encantaven, però sobretot els d’animals, amb aquells llops tan toixos i aquelles guineus tramposes i llestes que sempre els prenien el pèl. La mare m’eixugava les llàgrimes i aprofitava per acaronar-me mentre començava:

—Hi havia una vegada una guineu que no trobava res per caçar. Estava morta de gana, i com més gana tenia, més s’enfadava. Caminant caminant va entrar en un hort molt gran, i va veure que era ple d’arbres fruiters. Hi havia pomes, magranes, prunes…

Jo la mirava amb ulls extasiats i em venia la dolçor a la boca.

—… préssecs, albercocs, cireres… de tot. I estava tan enrabiada de gana que va començar a donar coces al tronc dels arbres.

«Pica els arbres ben fort, vinga!», pensava ansiosa, identificada del tot amb la protagonista.

—Va agafar embranzida i… tal dit tal fet. I quan al cap d’unes hores va arribar cl pagès, va veure que algú li havia fet caure tota la fruita, que s’estava podrint a terra. «Qui ha estat?», reflexionava.

La mare feia veu d’home enfadat, i em feia riure, ai! I així el conte seguia, i anàvem coneixent les astúcies de la guineu, que més tard enredava, com era habitual, un llop que també rondava per allà. El fil de la història ja el coneixia, però la mare hi brodava cada dia nous detalls, que em mantenien enganxada i plena d’emoció. La mare ho feia perquè era una gran narradora (sovint notàvem com es feia el silenci a la sala, i ens adonàvem que tots els altres malalts i familiars s’havien sumat al públic), i també perquè temia el moment del vet aquí un gat i vet aquí un gos. Jo sempre plorava quan s’acabava un conte, i la mare s’havia tornat experta a allargar, variar, subordinar històries… perquè així omplíem les hores, i, amb una mica de sort, m’adormia mentre parlava i així es podia estalviar el final.

L’art d’explicar contes l’havia après de nena quan va quedar òrfena i va haver d’anar a viure amb la seva germana gran i la seva extensa família. Ella treballava a la casa com una mula: a la cuina, fent neteja o cuidant els nebots, però tenia el privilegi de poder escoltar els contes, les poesies i les cançons que explicava la sogra de la seva germana per als nens. En aquella època en què no hi havia televisors a les cases i la majoria de gent no sabia llegir, era habitual que les àvies dediquessin molt de temps a explicar històries i a recitar poesies que els nens aprenien de memòria, com jo també vaig fer a l’hospital.

No totes les històries eren tan naïfs com la de la guineu i el llop. Moltes eren patriòtiques, inventades per persones que havien hagut de fugir del país i l’enyoraven; i també eren habituals les que parlaven d’amors desgraciats, unes tragèdies terribles en què els enamorats parlaven en vers, i que ens feien plorar a llàgrima viva. Agradaven a tothom: en sabíem trossos paraula per paraula, cantàvem totes les cançons, i seguíem les aventures que explicaven com si fos una pel·lícula de cine.

La mare era una contista meravellosa. Però tard o d’hora, si no m’adormia, els contes o les forces s’acabaven, i jo sortia de la pell de la guineu astuta i tornava a ser una nena prostrada en un llit.

—Vull jugar, mare! Vull una nina! —li deia amb ràbia, de tant en tant.

Tan sols uns mesos enrere, encara tenia la Nina Ballarina. Me l’havia feta el pare i era de fusta, d’aquelles que si estiraves un cordill cap avall, els braços i les cames els pujaven cap amunt. I encara una mica abans, quan la vida era normal i dormíem sempre al mateix llit amb l’única por dels fantasmes i els monstres inexistents en lloc de les bombes i les metralletes reals, tenia moltíssimes més coses. Bis amics del pare que viatjaven a Rússia —era el súmmum del prestigi— sempre tornaven amb regals per a en Zelmai i per a mi. Recordo especialment un cop que van portar un kalàixnikov de broma per al meu germà, i per a mi, una nina grossíssima que tancava els ulls si l’estirava. Em semblava cosa de màgia, i no parava d’estirar-la i alçar-la, estirar-la i alçar-la… I en Zelmai, vinga matar-la amb la seva arma nova.

L’abundància s’havia anat acabant a poc a poc, a mesura que la violència anava creixent al nostre voltant. L’escola, la feina, les botigues, les timbes dels divendres, les joguines… tot ho vam anar perdent. Quan sentíem el retruny de les bombes i els trets a prop i havíem de fugir precipitadament de casa fins que la situació es calmés, la mare intentava agafar alguns llençols i una mica de menjar i el pare es neguitejava i l’apressava perquè no teníem temps per perdre. Jo, mentrestant, només pensava en una cosa: agafar la Nina Ballarina.

Però la Nina Ballarina també es va perdre.