El paradís perdut

A mi no m’agradava gens dutxar-me. Però la mare no estava per punyetes:

—Que no saps que a les nenes que no es renten se les emporten els polls mentre dormen i les llancen al riu?

Aquesta història dels polls em feia tanta angúnia que claudicava cada dia. Seguia la mare al bany, em deixava treure la roba i tancava els ulls amb força mentre ella em posava un rajolí de xampú al cap i m’hi abocava aigua per fer força escuma fregant fort amb els dits. Quan ja estava la rentada venia un moment pitjor: el de raspallar-me. Sempre he tingut els cabells molt rinxolats —herència paixtu del meu pare— i quan la mare m’hi passava la pinta per desenredar-los era com una tortura. Ella cantava per distreure’m, i jo feia la tornada entre ais ais ais. Fèiem un duet bastant còmic.

A casa no hi havia aigua corrent, però anàvem sempre nets com una patena gràcies al nostre rudimentari, però eficaç, sistema de dutxa amb aigua calenta. Quan m’alliberava, amb un gran sospir, del ritual de neteja diari, corria cap al jardí a trobar-me amb en Zelmai, que m’esperava amagat entre magraners i pins pinyoners. A vegades, si feia calor, ens esquitxàvem l’un a l’altre a la font que hi teníem. Altres cops jugàvem a vacunar les pobres granotes que pescàvem. Aquell jardí tan gran, ple de flors, plantes i arbres, d’amagatalls i de bestioles, era el nostre univers privat. Només entràvem a casa quan no hi havia cap altre remei, quan la mare ens cridava perquè el jardiner, el nostre estimat oncle Ayub, ja havia dut el pa calent per a l’esmorzar.

Els afganesos estem molt orgullosos del nostre pa, el naan, que és pla, flonjo i olorós com cap altre. A en Zel-mai li agradava fer-ne trossos i sucar-los a la tassa de te ensucrat, i a mi m’agradava imitar-lo. Menjàvem asseguts a la catifa, al costat del pare, i miràvem els dibuixos que feien a la tele. Al nostre voltant, la mare no parava de feinejar: donava l’esmorzar a les meves dues germanes petites, preparava els nostres uniformes de l’escola, la maleta del pare, el dinar… Suava.

—Digues, Zelmai jam, quina és l’arrel quadrada de 39?

En Zelmai jam («estimat») feia cara de pòquer i cuitava a posar-se un altre tros de pa a la boca, que amb la boca plena no es pot parlar…

El pare vigilava de molt a prop els seus estudis, però al meu germà, que era llest com una fura, li interessaven molt més les pel·lícules de Bollywood que les matemàtiques. A vegades m’ensenyava balls que havia vist a les pel·lícules que feien els divendres a la nit per la tele. Ell sempre representava que era un príncep indi fort i atractiu, i jo el mirava embadalida. El pare, si ens veia, s’enfadava molt amb en Zelmai, perquè deia que en lloc de jugar tant amb una nena petita hauria d’estar estudiant i treballant. Que per això estava matriculat a l’escola, i per això havia quedat d’acord amb el seu amic i soci Korban perquè fes d’aprenent a la botiga de catifes. En Zelmai deia que sí, que sí, pare jan, però quan estàvem sols sempre em repetia que no tenia cap ganes d’enterrar-se en una cova fosca com la botiga de catifes, i buscava qualsevol excusa per escapar-se’n i córrer cap a casa a escoltar els contes de l’oncle Ayub o a escarxofar-se a mirar la tele.

A mi, en canvi, l’escola m’encantava. M’encantava tenir el meu llapis i els meus quaderns, m’encantava la meva veïna de taula, que es deia Nadia com jo i portava els cabells recollits en dues trenes. I a totes dues ens encantava escoltar com la senyoreta Shikebà recitava poesies d’antics escriptors perses que no oblidàvem mai més:

De cop i volta, el timbre del final de la classe trencava l’encant i tothom saludava respectuosament la mestra i se n’anava corrents cap a casa. Jo em quedava al pati a esperar en Zelmai, perquè els grans plegaven una mica més tard que nosaltres. De fet, amb sis anys, jo era la més petita de tota l’escola.

Les primeres setmanes de curs, no sabia què fer per passar el temps. Però aquell dia havia dut la corda de saltar, o sigui que la vaig desenrotllar i em vaig posar a saltar mentre comptava: «Un, dos, tres… Un, dos…». Encara no en sabia gaire, m’entrebancava de seguida, i aviat me’n vaig atipar, ben enfadada. Vaig fer una xerranca a terra, amb una pedra. Vaig jugar-hi un parell de cops. Quin avorriment, tota sola!

En un cantó del pati, hi havia la botigueta del senyor Fakir. Ell també s’avorria, i es distreia escoltant música a la ràdio i mirant els nens que feien gimnàstica a l’aire lliure. M’agradava espiar-lo perquè em semblava un personatge curiós, amb el turbant tort i el somriure intrigant, però sempre procurava que ell no es fixés en mi.

Mala sort:

—Què? Que no em compraràs res, avui? —El senyor Fakir reia, i m’ensenyava aquelles dents seves que em feien una mica de por, amb els ullals punxeguts com un dràcula.

—No ho sé… què té avui, oncle Fakir? —li vaig dir, encara que sempre tenia les mateixes coses: fruita seca, fruita fresca i xocolatines.

Li deia oncle, com es fa a l’Afganistan amb tots els homes grans.

—Per a tu, uns festucs saladets. I mira les cireres que tinc, què et semblen?

Amb els festucs ja en tenia més que prou per matar el cuc, però les cireres semblava que em cridessin, netes, fosques i brillants dins de bossetes de plàstic… El pare ens donava deu afganis cada dia, i normalment estalviava per comprar un estel al meu germà, però l’avorriment i la gana van poder més, o sigui que vaig comprar totes dues coses i me les vaig anar menjant mentre esperava.

Després, se’m van acostar la Kholedà, filla d’una mestra de l’escola, i la Shaqrà. Eren més grans que jo, devien tenir dotze o tretze anys, i els agradava jugar amb mi com si fos la seva nina. Em van fer un senyal perquè m’assegués amb elles a terra i em van preguntar si tenia germans. Fluixet, els vaig respondre que el meu germà es deia Zelmai. Elles es van mirar i van esclatar a riure: «Ah, el primer de la classe B! És molt guapo, oi?». Amb el cap vaig fer que sí, neguitosa perquè no sabia si es reien de mi. En Zelmai era el delegat de la seva classe, i tothom el coneixia. Llavors, la Kholedà em va agafar una cirera de la bosseta.

—Dóna’m la mà, Nadia —em va dir, decidida—, que et deixarem ben guapa!

Vaig mirar al voltant per si havia de fugir corrent; no m’acabava de refiar d’aquell parell. La Kholedà va mossegar una punta de la cirera i la va esprémer perquè en sortís una mica de suc, vermell fosc com si fos una gota de sang. Llavors em va fer dibuixos a la mà amb la tinta de cirera, i la seva amiga s’hi va afegir. Cercles i cargolins que començaven al palmell i s’enfilaven serpentejant cap als dits.

—Au, ja està. Aixeca les mans perquè s’eixuguin.

Vaig obeir sense piular. La Kholedà tenia el mateix to autoritari que la seva mare, que quan em feia de mestra, un cop em va voler obligar a clavar una bufetada a una companya meva que no s’havia après la lliçó. Jo m’hi vaig negar, i em vaig posar a plorar. Vam acabar totes dues castigades al que en deien l’habitació fosca, i l’endemà el pare es va queixar («com poden tractar així una nena que encara no sap on és la dreta i on és l’esquerra?»). El director, que era amic del pare, es va disculpar. Jo era una privilegiada, perquè el normal, quan eres petita a l’Afganistan, era rebre molt.

Quan el senyor Fakir em va veure amb les mans alçades i tenyides de cirera va esclatar a riure.

—Que maca que t’han deixat, Nadia! Sembles una núvia amb henna a les mans!

Una núvia, ai quina vergonya… Vaig abaixar les mans i, llavors sí, me’n vaig anar a un racó del pati per estar sola. Sentia les rialles del venedor, que no em feien gens de gràcia, i la música de la seva ràdio, que m’atabalava, i em vaig amagar ben amagades les mans entre els plecs de la faldilla de l’uniforme, que com que era negra no hi havia perill que es taqués amb el suc de cirera…

Per sort, en Zelmai va sortir de classe al cap de poca estona, just en el moment en què vaig veure arribar la figura alta i prima de l’oncle Ayub, amb la seva gorra de llana d’anyell, que venia a buscar-nos. L’oncle Ayub era molt més que el jardiner de casa: ens estimava i ens cuidava com si fóssim fills seus, tot i que ell ja devia tenir prou feina amb els nou que l’esperaven a casa.

—Em portes a collibè?

—Després, Nadia. Com us ha anat l’escola?

—La Kholedà i la seva amiga, saps qui vull dir?, aquelles nenes grans. Doncs m’han pintat les mans. Ens han ensenyat una poesia de la primavera, han renyat la Noria perquè xerrava tota l’estona i, saps què?, m’he mullat una mica amb pipí! És culpa de la senyoreta, que no m’ha donat permís per sortir de classe fins que gairebé no podia més, i ja saps que el lavabo és al pis de dalt, i em costa ajupir-me i aguantar-me les faldilles alhora i sempre em passa igual… Em fa molta vergonya quan torno a la classe per si algú ho veu i se’n riu. Ah, i saps que ens han ensenyat una cançó nova? I m’han demanat si podrem portar roses de casa per a la Festa dels Mestres, que serà aviat… no t’enfadis, eh? Només unes quantes, poquetes…

Jo xerrava, xerrava i gesticulava, i ensenyava on m’havien pintat amb suc de cirera i on m’havia mullat de pipí, i li cantava la cançó, i l’oncle Ayub em recordava que no estava bé explicar segons quines coses en veu tan alta pel carrer, tot i que se li escapava un somriure per sota del bigoti. D’ètnia tadjik com la meva mare, era un home bondadós, tímid i generós, que sentia una tendresa especial per mi.

—Està bé, Nadia, puja a collibè. I posa’t bé el mocador, noia!

L’uniforme escolar, per a les nenes, era un conjunt de faldilla i brusa negra amb un mocador blanc que tapava els cabells. El meu semblava que tenia vida pròpia, perquè em queia a cada moment. L’oncle Ayub em va ajudar a posar-lo a lloc i em va pujar sobre les seves espatlles. Em sentia la reina del món, allà dalt, i quan vaig veure una nena que coneixia del meu carrer, li vaig llançar un somriure poderós.

L’escola era molt a prop de casa, i de seguida hi vam arribar. A la porta del jardí ens esperava l’Alí, un nen de l’edat d’en Zelmai, amb una ampolla de coca-cola de dos litres buida a la mà. Tenia l’edat d’en Zelmai i era un dels aprenents dels tallers i comerços del nostre carrer que habitualment venien a buscar aigua al nostre jardí perquè ells no en tenien, i en necessitaven per fer el te per a ells i els seus clients. L’Alí feia encàrrecs per al mecànic i era bastant simpàtic. A vegades fins i tot es quedava a jugar un momentet amb nosaltres. Era molt bo amb les bales.

La mare ens va sentir arribar i ens esperava a la porta de casa. Nosaltres vam travessar el jardí corrents i cridant fins a ella. Jo portava tant d’impuls que més que una abraçada la vaig envestir, i gairebé la vaig fer caure a terra. La mare era grossa, m’envoltava tota ella, i sempre feia una olor boníssima de menjar, d’espècies, de ceba, de tomàquet, de julivert fresc.

—Renteu-vos i aneu corrents a canviar-vos de roba, nens, que dinareu de seguida. I no crideu, que les petites dormen.

Em vaig remullar la cara i les mans d’una revolada al cossi d’aigua i, sense perdre temps per eixugar-me, em vaig treure les faldilles i la brusa i em vaig engiponar una samarreta on deia «Miami», i uns pantalons de pijama curts de cotó, gastats: l’uniforme d’estar per casa. Estava afamada, com cada migdia.

—Què hi ha per dinar, modar?

Tot estava a punt a terra, damunt les tovalles d’hule amb margarides dibuixades que eren l’orgull de la mare. Molt més pràctiques i modernes que les de l’oncle Janagà i la tieta Delian, deia la mare, que encara feien servir tovalles de roba que s’havien de rentar cada dos per tres.

En Zelmai va recitar la pregària en dos segons abans d’atacar l’arròs amb carn i verdures amb mà experta. La mare, dreta al nostre costat —no menjava fins que nosaltres havíem acabat—, va tancar els ulls amb desesperació mentre sospirava: «Zelmai…». Jo m’hi vaig posar amb més calma perquè no m’agradava fer enfadar la mare. Ue fet, mastegava molt a poc a poc per no fer bola amb aquella carn del xai que havíem matat feia dos mesos i que guardàvem sec. Mastegava i mastegava mentre recorria amb la vista el bufet, carregat de records i de regals que ja em sabia de memòria.

—Creus que el pare ens durà a fer un volt amb el cotxe nou aquesta tarda, modar?

—Ni me’n parlis, del cotxe, Zelmai. El teu pare té la mà foradada. I ara la seva cosina li ha demanat si li podem comprar una màquina de cosir. No m’ho podia creure. I ell li ha dit que sí! Sis-cents afganis! Ai, Déu meu, què en farem, d’aquest home? Que no pensa en el teu futur, fill meu?

En Zelmai somreia pensant en el cotxe nou.

Aquella cosina i la seva família només baixaven a Kabul quan havien d’anar al metge o fer alguna gestió important. Quan venien, s’estaven a casa, i la mare es posava nerviosa perquè arribaven amb moltes exigències i en canvi, deia ella, no eren precisament uns aristòcrates, sinó uns pagesots. En Zelmai i jo rèiem molt perquè quan engegàvem la tele, un objecte desconegut al poble, les dones es tapaven la cara ràpidament per por que els homes que hi sortien les veiessin.

Quan ens vam haver acabat el menjar, la mare ens va enviar a fer la migdiada, cosa que tots dos odiàvem. Moltes vegades en Zelmai protestava, però aquell dia vaig veure amb sorpresa com enfilava submisament cap a l’habitació. Quan va passar pel meu costat, es va ajupir i em va dir a l’orella: «jo no tinc son, i tu?». El vaig mirar sense saber què fer. Ell em va clavar un clatellot:

—L’últim que arribi a la font és burro!