L’infern

El primer que vaig veure en despertar van ser els ulls espantats de la meva mare, foscos com mai enmig d’un marc d’arrugues i ulleres que no li havia vist fins aquell dia.

—Mmmm… amm…!

Què m’havia passat? Per què em feia tant de mal la boca i no se m’entenia? On era? Vaig moure el cap amb dificultat per mirar al meu voltant: estava estirada en un matalàs a terra, al costat de molts altres matalassos ocupats per nens i nenes, en el que semblava un passadís llarg més que una habitació normal. Semblava un hospital. Però què hi feia, jo, allà? Estava aterrida, però no ho podia preguntar, perquè el cos no em responia. I dels ulls de la marc, fixos en mi, en començaven a rajar rius de llàgrimes.

L’aire feia una olor forta i espessa, barreja de menjar, de medicaments, de sang i de suor. Des d’on era jo només podia veure unes petites finestres amb gradolux al sostre. I en l’aire carregat s’hi enganxaven també els sons: gemecs, converses i pregàries murmurades amb veu greu, que jo sentia només a mitges, amb l’orella esquerra. Em vaig palpar l’altra: la tenia del tot embenada i em fiblava amb el més mínim contacte. Vaig deixar caure la mà sobre la cama. I també vaig notar com els ulls se’m negaven. De pur dolor.

La mare no parava de fer-me petons, i anava donant gràcies a Déu amb un somriure interromput per sanglots. Algunes dones, familiars d’altres malalts, em venien a veure, abraçaven la mare i ploraven d’emoció amb ella, demanant que tots plegats ens poguéssim curar i que s’acabés d’un cop la guerra.

Guerra. Hospital. Un mal constant. Curar-se. Aquelles paraules s’anaven lligant al meu cap, que semblava a punt d’esclatar.

Fins que no es va dissoldre aquell remolí de gent que reia i plorava al meu voltant, la mare no es va asserenar i em va explicar el que m’havia passat: que havia caigut una bomba a casa quan ningú s’ho esperava, just al lloc on era jo. Que les cremades a tot el cos eren tan greus que havia estat en coma durant sis mesos. Que ella m’havia vetllat nit i dia, i havia suportat com els metges i les infermeres li deien que abandonés l’esperança, i que va haver de batallar perquè em donessin algun medicament. Que uns companys del pare havien aconseguit dur de l’índia un remei que no es trobava al país, i la mare també m’havia posat cataplasmes que feia amb herbes amb l’esperança que les ferides se’m tanquessin. I, Al·là sigui lloat, havien funcionat.

—Tots em deien que no hi havia res a fer, que estaves massa malament. Però jo sempre, sempre vaig saber que te’n sortiries, Nadia.

La mare treia el que havia guardat tant de temps dintre, però jo escoltava a mitges les seves explicacions, més intenses del que podia suportar. A més, jo em tocava obsessivament el cos per comprovar que encara tot era a lloc. Em concentrava a reunir forces per anar-me movent, tros a tros. Qualsevol gest era difícil, pel dolor i perquè ho tenia gairebé tot embenat, però disposava de tot el temps del món.

Aquell dia vaig començar a fer recompte de pèrdues. Vaig saber que tenia cremades greus al cap, la cara, els braços, les mans i les cames. Però el pitjor va arribar dos dies més tard, quan vaig aconseguir que em deixessin un mirallet. La visió de la meva cara i l’orella esquerra, desfetes pel foc, em van deixar primer perplexa, perquè no em reconeixia, i després, enfonsada.

De cop i volta estava atrapada en un malson, i els records dels jocs al pati amb en Zelmai, la font del nostre jardí, les cireres de l’escola, van passar a ser com d’un altre segle, d’un altre món. Només tenia nou anys, però se m’havia acabat el temps de viure la infantesa. Estar en aquell hospital pobre i sòrdid, ple de cares contretes pel patiment, els udols que ens indicaven que algú havia mort…, era com haver caigut en un forat terrorífic.

De tant en tant em posava trista per coses banals. Recordava la carn, els pastissets, l’arròs autèntic… Com enyorava el menjar normal! Mentre vaig ser a l’hospital, com que les cremades m’impedien obrir bé la boca, i mastegar era massa dolorós, la mare em va alimentar com si fos un nadó: amb una cullereta m’anava donant llet, farinetes, sopa d’arròs ben líquida… A vegades em reconfortava i em feia sentir protegida. Però d’altres em torturava el record de la duresa de les avellanes esclatant entre els queixals, el crec-crec de les galetes, la sensació de quan mastegava un tall de l’estofat i la boca se m’inundava del gust de la carn i les verdures que la mare preparava tan bé.

Però el menjar no era el pitjor. El pitjor eren els silencis i els misteris que van començar a aparèixer. Les coses que no entenia. La vida que ja no reconeixia.

Aquell dia en què vaig despertar a l’hospital, i que per a la meva mare va ser un dels més feliços de la seva vida, jo vaig entrar a l’infern. El meu cos menut i àgil de nena es va convertir en una carcassa. Em costaria gairebé vint anys, ja no estimar-lo, sinó simplement poder-lo mirar sense sentir ganes de plorar.