Feina nova

Per oblidar-me de tot plegat vaig procurar concentrar-me en els estudis, i així per fi em vaig regalar una bona notícia: havia aconseguit, amb bones notes, el títol de batxillerat!

En aquella època la Sara estava passant una temporada llarga a l’Afganistan, i em va demanar que l’anés a veure per parlar dels meus plans de futur.

—He pensat que podria muntar un locutori i cibercafè amb els meus amics —li vaig explicar.

—Està bé, però… i si véns a treballar aquí a Cawaf?

La primera imatge que em va venir al cap va ser la de l’administrador i els seus ulls verinosos. Però podia negar-m’hi, si subsistia gràcies als diners d’aquella organització? No, no podia. Un cop més, la sensació d’estar en deute m’hipotecava.

I vaig començar a treballar allà. A vegades feia feines administratives, i a vegades —els dies que tenia més sort— ajudava la Sara. La Sara era presidenta d’Ashda, una entitat catalana que finançava alguns projectes de Cawaf —per això tenia un pes allà—, i treballava de periodista. Aquella noia menuda, enèrgica i decidida em va ensenyar moltes coses i em va obrir moltes portes.

Per començar, les portes d’aquells establiments del barri, plagades de guàrdies de seguretat. Sola, mai no m’hi haurien deixat entrar, pel meu aspecte sospitós en un entorn tan chic. Però em vaig fer amiga de la Sara, i ella, com a estrangera, tenia entrada a tot arreu. I així vaig prendre tes al City Center, vaig descobrir (i em va enamorar) el Nescafè soluble, i fins i tot m’hi vaig comprar unes sabates. La necessitat que tenia de disfressar-me de pagès pobre s’havia relaxat —de fet, cada cop era menys pobra, i definitivament ja no era pagesa—, i em vaig atrevir a vestir-me un pèl millor per anar a Cawaf. Aquella nova feina va aconseguir en pocs dies el que el meu amic Afzal no havia aconseguit en anys. Com que era sastre, ell de tant en tant em regalava roba, però mai m’anava bé perquè jo no em deixava prendre mides. «Que estrany que ets, Zelmaü», sospirava.

La Sara encara no parlava darí amb prou fluïdesa, i per això a vegades em necessitava per fer-li d’intèrpret quan sortia a fer entrevistes. Acompanyant-la, vaig comprovar quina idea tan poc realista tenen molts afganesos dels estrangers —com jo mateixa, abans de topar-me amb uns quants de tota mena—. En un poble, vam aconseguir que una dona parlés amb nosaltres, encara que se suposava que jo era un home. Molt afligida, ens explicava que el seu marit s’havia casat amb una altra dona perquè ella no li havia donat fills. Però que la nova esposa tampoc era fèrtil i l’home havia fugit a l’Iran. Aquella dona suplicava a la Sara que els donés algun remei per quedar-se embarassades totes dues i poder retenir el marit.

—Que la Sara no és màgica ni metgessa! —vaig exclamar en darí, avergonyida per la seva ignorància.

Però la veritat és que jo mateixa desconeixia moltes coses que les noies occidentals saben des de petites. Aquella mateixa nit vaig fer un descobriment important. Ens vam allotjar en un hotel i a l’hora de posar-nos a dormir vaig observar amb estupor com la Sara es despullava davant meu amb tota naturalitat per posar-se el pijama. Em vaig tapar els ulls com feia quan la mare es canviava, estava sufocada i no m’atrevia ni a respirar.

La Sara es va adonar de la meva incomoditat, i va començar a parlar per trencar el gel. Al cap d’una estona, cadascuna estirada al seu llit, parlàvem d’amor. Jo li vaig consultar una cosa que em neguitejava:

—Tinc una amiga que ha fet petons a una altra noia. Creus que es quedaran embarassades?

A la Sara, si li van venir ganes de riure, les va dissimular molt bé.

—No, no hi quedaran. Tranquil·la, ara t’explico com va això —va dir, i va sortir del llit d’un salt i es va posar a furgar a la seva motxilla.

En va treure la llibreta i un bolígraf, i em va fer dibuixos sobre el cos de la dona i de l’home i dels òrgans reproductius. Em va parlar de la regla i de moltes altres coses. Als vint anys vaig saber per fi d’on venien els nens.

Ja amb el llum tancat vaig recordar retalls de converses amb els amics que em feien posar vermella. Parlaven d’abraçades i de ficar la llengua dins la boca de les noies, i jo em tapava les orelles i demanava en veu alta que Déu ens perdonés (tobar, tobar!), i disfressava de puritanisme la meva ignorància. Tallava aquest tema en sec i així evitava de violentar-me. I d’aprendre.

També vaig fer memòria del dia que una cosina em va explicar la seva nit de noces, de com es va trobar sola amb el marit a la mateixa habitació i no sabia què fer. Ell li va dir que es descalcés, que es posés còmoda, però ella li va clavar un moc: «Tu què n’has de fer, de si em descalço o no? Només digue’m on he de dormir!». L’home li va dir que al seu costat, que per alguna cosa era el seu marit… Però potser ell tampoc no sabia ben bé què calia fer, o tenia por, o sentia respecte per aquella noieta, i el fet és que van estar tres nits dormint separats.

Ella no s’hi trobava bé, en aquella casa, i volia tornar amb la mare, però la sogra els pressionava: cada matí volia saber «com havia anat». Aquella dona volia resultats, i no va parar fins que en va obtenir. Els noucasats van acabar aprenent què s’esperava d’ells, la quarta nit van compartir llit i al cap de nou mesos la meva cosina va parir el seu primer fill. Pensant en aquesta història, estirada en aquell hotel, m’admirava que jo no hagués entès res, que no hagués tingut curiositat per preguntar a la meva cosina què havien fet, què volia la sogra, com va aconseguir quedar-se embarassada. L’única explicació és que a casa meva el tabú era molt gros, i que jo ja tenia prou problemes d’identitat per interessar-me pel sexe.