A la presó

Però el contacte següent que vaig tenir amb els talibans no va ser tan agradable. Alguns cops jo recordava l’Amin aquell vell amic del meu pare que em queia tan bé. Poc després d’aquell divendres en què va venir a dinar tan ple de mals presagis, li vam perdre la pista. I després la vam recuperar per casualitat.

A l’època en què ens estàvem al camp de refugiats, un dia la mare va anar a Jalalabad perquè necessitava un sabater. Va resultar que el que va trobar era un antic inspector del govern, kabulí com ella i que parlava darí. A la mare li va fer il·lusió conversar en la seva llengua sobre Kabul, i dels coneguts comuns que van poder trobar. Entre ells, l’Amin. El sabater li va explicar que l’amic del parc havia combatut allà, a Jalalabad, i que per culpa d’una bomba havia quedat cec d’un ull, i la metralla li havia fet un clot a la galta. L’inspector sabater també la va informar que l’Amin i la seva família continuaven vivint a Jalalabad, on ell treballava de mecànic.

Contentíssima, la mare ho havia anat a explicar al pare, pensant que s’alegraria d’haver retrobat el seu amic —per fi una bona notícia!—, però ell no va reaccionar; ni tan sols estàvem segures que sabés de qui li parlàvem. Tot i així, el vam buscar i al cap de pocs dies ens van convidar a dinar a casa seva. L’àpat va ser molt trist. El pare se sentia incòmode i, com un nen petit, no parava d’estirar el braç de la mare i de dir-li que marxéssim; ella va explicar tot el que ens havia passat, i l’Amin plorava sense llàgrimes i torçant la boca. Ni els esforços de la seva dona, tan dolça com sempre, no van poder suavitzar la situació. Ens en vam anar al cap de poca estona, més aixafats del que havíem entrat.

Quan vam tornar a Kabul vam tornar a perdre el contacte, perquè no els havíem pogut deixar cap adreça ni telèfon —no en teníem.

Per això em va sorprendre moltíssim quan un dia de Ramadà que estava treballant al camp del senyor Bismil·là, un desconegut em va venir a dir que l’Amin era a la presó, a Kabul, i que necessitava ajuda. Vaig suposar que m’havia localitzat gràcies als meus cosins, que treballaven venent llaminadures a l’estació d’autobusos, i eren fàcils de trobar. També devien haver estat ells qui li devien haver advertit que no preguntés per la Nadia sinó per en Zelmai.

Mai no havia estat a la presó. Hi vaig arribar a l’hora que cl mul·là cridava tots els interns a la pregària del vespre, i vaig aprofitar per resar jo també. Després, un guardià em va preguntar a qui buscava. «El meu oncle, l’Amin. És un home mig cec i amb un forat a la galta dreta».

Em van acompanyar a la «sala de visites»: entre els de fora i els de dins hi havia una paret baixa de fang, i al damunt, una reixa. Com que jo era menuda, m’havia d’enfilar una mica per poder veure res, i estava tota l’estona a punt de caure.

Gairebé no vaig reconèixer l’Amin quan el vaig veure, i ell també va trigar uns moments a situar-me, perquè era el primer cop que em veia disfressada de noi. Demacrat i amb una barba descuidada, l’Amin em va dirigir una ganyota que volia ser un somriure:

—Estic content de veure’t, Zelmai jan.

Mentre clavava queixalada al pa de patata i als dàtils, els menjars típics del Ramadà que li havia dut, em va explicar que l’havien detingut quan havia anat a Kabul a buscar una comanda. L’acusaven de treballar al seu taller amb materials russos, i si no hi fèiem res, s’hi podriria, allà. Em va demanar que anés a buscar els seus germans perquè el traguessin d’allà, i que m’afanyés, perquè no ho podria aguantar gaire més.

L’endemà mateix vaig demanar al senyor Bismil·là que em deixés fer festa i que m’avancés diners perquè necessitava ajudar un amic del meu pare. I després vaig anar directament a agafar l’autobús que em tornaria a Jalalabad per primer cop després de la nostra estada al camp de refugiats.

Quan vaig arribar a l’adreça que m’havia donat l’Amin, vaig trobar la seva família celebrant el casament d’un nebot, i a punt de dinar. Em vaig escapolir directament a la sala dels homes, i no em van deixar parlar fins que no em vaig haver atipat. Després vaig demanar per parlar amb un germà de l’Amin, i li vaig explicar la situació.

—Ja vèiem que trigava molt, però només pensàvem que les peces que havia anat a buscar es devien haver endarrerit… —L’home estava molt neguitós—. Sisplau, no ho expliquis a ningú, no espatllem aquest casament. Espera’t aquí, que ara vinc.

El germà de l’Amin, abrigat amb un patú (la flassada que fa d’abric), va sortir al carrer i va tomar amb males notícies:

—Han tallat la carretera que va a Kabul. No hi poden passar els cotxes particulars ni els autobusos.

—Com m’ho faré? La mare no sap que sóc aquí, he de tornar de seguida a casa!

—No t’amoïnis, que se m’acut una solució.

Vam fer el camí acompanyats per dos amics en una furgoneta carregada amb coliflors, que em cobrien, i ningú ens va barrar el pas. Quan va arribar a Kabul, es van aturar al mercat i van descarregar les coliflors, que ja se’m clavaven per tot el cos, i mentre dos d’ells intentaven vendre-les, en Salim, un dels amics, em va acompanyar a casa.

La mare, quan es va haver recuperat de l’ensurt de veure’m entrar a casa amb un desconegut, va convidar els amics i el germà de l’Amin a estar-se a casa mentre lluitessin per alliberar-lo. Van ser dies de moviment i d’abundància: per compensar la nostra ajuda, aquells homes ens van omplir el rebost de carn i altres aliments que no havíem vist des de feia anys.

Al cap de tres dies, en Salim i companyia van haver de tornar a Jalalabad a buscar documents que poguessin ajudar en el judici, i jo em vaig comprometre a anar a veure l’Amin a la presó mentre ells fossin fora. Però només hi vaig poder anar un cop més.

Aquella segona vegada, vaig veure l’Amin encara més enfonsat. Les condicions a la presó eren molt dures, i ell ja no era un home fort ni d’ànima ni de cos. Jo intentava consolar-lo, ben enfilada al muret de les visites perquè ens poguéssim veure, i li explicava anècdotes de quan era petita i ell venia a casa i fèiem aquelles sobretaules que no s’acabaven mai. Mentre recordàvem, em va semblar sentir que s’havia acabat l’hora de les visites, però no en vaig fer cas. I el segon avís va ser més contundent: em van pegar amb un bastó als turmells i em van fer caure a terra de cop. Em vaig enfadar tant que en qüestió de segons vaig recollir una pedra ben cantelluda, la vaig llançar contra el talibà que m’havia pegat i em vaig posar a córrer cap a la sortida.

L’home, com es podia esperar, em va començar a insultar i a maleir mentre em perseguia, però, per sort, la porta era plena de familiars de presos que tornaven cap a casa i m’hi vaig poder confondre. Ja al carrer, un botiguer que em va veure córrer em va fer senyals perquè m’hi acostés i em va indicar que em podia amagar darrere d’una fotocopiadora. Vaig esperar allà arrupida una bona estona, amb el cor bategant desbocat i prenent consciència del que acabava de fer. Per al botiguer, però, aquella bogeria irresponsable —llançar una pedra contra un talibà armat dins d’una presó— va ser una acció contra els opressors. L’home va estar molt content d’haver-me ajudat a escapar, i me’n vaig anar d’allà com un heroi.

Al cap de pocs dies, els amics i la família van aconseguir treure l’Amin de la presó. El primer que van fer va ser anar a casa meva a celebrar-ho, amb dolços que va fer la mare. Quan se’n van anar, el nostre rebost tornava a estar gairebé tan ple com quan el pare i l’Amin encara reien junts.