A les terres del senyor Bismil·là

L’endemà vaig sortir de matinada de casa, com feia sempre, perquè a casa no sospitessin que m’havia quedat sense feina. Havia de trobar alguna altra cosa amb urgència.

Vaig voltar per una zona, no gaire lluny de casa, que era plena d’horts, esperant trobar-hi algú que em pogués necessitar per donar un cop de mà.

I així vaig arribar, al migdia, a un tros on hi havia un tancat amb animals, i prop d’allà, un noi d’uns vint anys, amb cara d’avorrit, intentava agafar peixos d’una bassa, envoltat de tres o quatre nens que s’ho miraven. No gaire lluny, un altre noi que collia tomàquets va aixecar els ulls en sentir-me arribar.

—Hola! —vaig saludar.

En aquell precís moment, una de les vaques es va escapar. La porta devia estar mal tancada.

—Hola! —va dir, esverat, el que collia tomàquets—. Noi, sisplau, ajuda’m a agafar la vaca!

No m’ho vaig pensar dues vegades i vaig córrer darrere l’animal. Entre aquell noi i jo la vam atrapar de seguida i la vam tornar a fer entrar al tancat. El de la bassa no s’havia mogut ni un mil·límetre, i el dels tomàquets se’l va mirar, murmurant entre dents: «Aquest fill de puta no fa res, no vigila i no es mou ni que el matin».

—És el teu germà? —vaig preguntar.

—En Uosé? Sí, home! Ja li agradaria! Aquell treballa per a nosaltres. Fes-me un altre favor: vés a la bassa i digue-li que l’Amid el crida.

Vaig donar l’encàrrec al tal Uosé i ell va respondre que d’acord, amb sornegueria. No semblava que tingués gaire pressa per complir l’ordre. Crec que ens vam caure malament des del primer moment.

Després vaig buscar una pedra grossa i la vaig dur a l’Amid, que estava intentant estacar la vaca. Vaig aprofitar per explicar-li que acabava de plegar d’un altre camp perquè allà em deien que la meva vedella menjava massa.

—Ah, doncs si vols porta-la a pasturar aquí —em va oferir ell—. Mentre no trepitgi les verdures…

L’endemà mateix la vaig portar, però només hi havia en Uosé, que em va dir que l’ajudés si volia que la meva vedella mengés:

—Treu les males herbes. I no t’entretinguis, perquè si no vindrà l’amo, i no tindràs temps de tot.

Vaig treballar unes quantes hores sota el sol roent de l’estiu fins que vaig veure arribar un senyor que de seguida es va fixar en la vedella. Era l’amo.

—Que maca, aquesta vedella! Serà una bona vaca, perquè és d’un tipus excel·lent. Es teva?

—Sí, oncle, ahir l’Amid em va dir que la podia deixar pasturar per aquí…

—Saps què farem? Demà ajunta la teva vedella amb els altres animals que tinc. Cull herbes i en dones a totes per menjar, i potser et pagaré alguna cosa.

Així vaig començar una feina que em va durar quatre anys.

Al cap d’una setmana de començar a treballar allà, el senyor Bisinil·là va tenir el seu vuitè fill, que per a ell va ser com un miracle:

—Zelmai, no saps que feliç que em sento —em va dir sense amagar-se les llàgrimes, davant la meva sorpresa—. Després de la mort del meu fill Aziz, que era un bon noi, amable i generós, i que ens el van matar, em semblava que ja no en podríem tenir cap altre. La meva dona ja és gran, i les dones grans normalment ja no poden tenir més fills… És que la meva dona és també la meva tieta, saps? És la germana del meu padrastre, l’home amb qui es va casar la meva mare quan el pare va morir. Ja no ho esperàvem i Déu ens ha volgut fer aquest regal.

Des del primer dia, el senyor Bismil·là em va demostrar molta confiança. I com que sospitava que en Uosé no era del tot honest, va decidir que a partir de llavors fos jo i no pas ell qui s’encarregués de vendre verdures als clients del barri. El seu fill Amid em substituiria quan hi fos, en tornar d’escola a la tarda.

Això va enfurir en Uosé, que es va venjar fent-me fer les feines més dures quan estàvem sols. L’amo no hi era gaire, perquè tenia una feina de despatx al Ministeri d’Energia. Fins llavors, el comerç havia donat bons beneficis a en Uosé: acostumava a quedar-se una part dels diners, i quan li venia de gust, proposava a algun nen que li pagués «en espècies» dins d’una caseta que hi havia al camp. Tot això se li va acabar quan vaig arribar jo, i per això va decidir fer-me la vida impossible.

Al principi es limitava a encarregar-me feines pesades; després va intentar trencar la bona relació que jo tenia amb la família de l’amo. I el dia que va descobrir que jo m’havia fet amiga d’una de les filles, la Uasimà, es va animar a anar més enllà. Em va anunciar que el proper cop que ella vingués a buscar verdures, ell la seguiria i li faria petons a la boca tant si volia com si no, i que jo no hi podria fer res. No l’hi vaig poder treure del cap. I efectivament, quan la Uasimà va venir a recollir el que li havia encarregat la seva mare, en Uosé la va seguir de tornada a casa. La sang em bullia d’indignació. Vaig agafar una falç i vaig anar a encalçar-lo.

Quan els vaig trobar, ell li tenia les mans agafades per poder-li fer un petó per força. Sense pensar en les conseqüències, vaig posar la falç al seu coll mentre cridava a la Uasimà que corregués cap a casa. Llavors vaig abaixar l’eina, encara que el que em venia de gust era enfonsar-l’hi al coll.

Per un moment, vaig creure que seria ell el que em faria mal de debò. Però suposo que estava pres per la sorpresa, i es va limitar a amenaçar-me: «No et pensis que te’n salvaràs, Zelmai». La meva ràbia es va convertir ràpidament en por. Sabia massa coses terribles d’ell. Quina seria la propera?

L’endemà, quan baixava cap al camp, vaig sentir una conversa entre en Uosé i l’amo: el noi li deia que era jo qui havia volgut fer un petó a la seva filla. Com podia ser tan roí? Vaig agafar una pedra de terra i estava a punt de tirar-la a en Uosé quan el senyor Bismil·là em va veure.

—Què vols? Fer petons a la meva filla i fer-me mal? Si és així, val més que te’n vagis —em va deixar anar, dolgut.

No estava disposada a abaixar el cap i entomar una nova injustícia.

—Oncle, pregunta a la teva filla què va passar. Jo no vull fer cap mal a la seva família, ni fer petons a la Uasimà. I no permetré que es diguin mentides sobre mi.

Va funcionar: l’amo va parlar amb la seva filla, que li va dir la veritat. A en Uosé el va amenaçar de denunciar-lo a la policia talibana, però després va decidir perdonar-lo: aquell noi vivia a la vora i no volia tenir problemes amb els veïns. De manera que vaig haver d’acceptar que no perdria de vista el meu enemic. Encara pitjor: sabia que m’odiava més que mai.