Buscant el pare

Aquell dia teníem un problema afegit que començava a ser habitual: no teníem ni idea d’on era el pare. Encara faltaven uns anys perquè els mòbils fossin corrents, de manera que havíem de recórrer a mètodes tradicionals per localitzar-lo.

—Perdoneu —demanava la mare a la gent que passava—, era podríeu dir quins barris estan tranquils, avui?

Algú ens va dir que prop dels jardins de Boguebolà, al barri nou de Karta Parwan, hi podríem estar tranquil·les. Això era a l’altre cap de la ciutat: almenys una hora de camí amb aquest estrany pas de dansa que tots vam haver d’aprendre: avançar uns metres endavant; un saltiró per evitar caure en un clot; una volta per evitar una muntanya de runa; una correguda boja quan et semblava que la gent al voltant s’esverava, per por que algú disparés; i tornar al pas cansat però constant per arribar com més aviat millor.

Ja era migdia quan vam entrar als jardins. Només hi havia estat un cop, quan m’hi havien portat a veure el zoo. Ara deien que, amb la guerra, molts animals havien mort de gana, d’altres s’havien convertit en l’àpat d’algun desesperat, i alguns encara corrien lliures… Nosaltres, però, no vam veure cap tigre ni cap ós panda. L’únic que vam veure va ser la desolació: un lloc que havia estat esplèndid, un dels orgulls de Kabul, ara era una extensió de terra cremada, arbres ennegrits i edificis destrossats. No quedava res del jardí botànic, dels prats on la mare i el pare havien passejat —sempre vigilats—, com tantes altres parelles que veien el Boguebolà com un lloc romàntic. També havia estat un lloc de pícnics familiars, i a l’estiu s’hi feien concerts. Els convidats oficials del govern i de l’ajuntament s’allotjaven en una residència dintre del parc, i els que tenien prou diners podien menjar al restaurant que hi havia o celebrar un casament a la sala de festes. La mare recordava els carros dels venedors de gelats i els de cigrons amb salsa picant, i el cinema que hi havia a prop. D’ella em venia la idea d’aquell parc com un lloc fantàstic, un espai que simbolitzava la llibertat que un dia hi havia hagut al país.

L’únic que resistia eren els blocs de pisos moderns, de ciment. I darrere seu, orgullós, s’alçava l’Hindu Kush. Per sort, la nostra muntanya aguantava tan poderosa com sempre, com si estigués esperant que d’un moment a l’altre hi enfilés alguna furgoneta de hippies carretera amunt, amb barbes poc islàmiques, inspirats pel fum de l’haixix més famós del món. Això hauria estat normal abans, als anys seixanta i setanta, quan joves de tot arreu arribaven atrets per un país autèntic i hi havia estrangers que ocupaven els salons emmoquetats dels hotels i brindaven amb vodka de debò. En el meu temps, però, els estrangers semblaven haver desaparegut —almenys no en vèiem— i encara faltava perquè els periodistes i els membres de les ONG passessin a formar part del nostre paisatge. Havíem deixat de ser una atracció turística per convertir-nos un cop més en un gra incòmode per al món, una moneda de canvi polític, una excepció en el món que viu i viatja, que fa negocis i visita museus i s’està en restaurants com el que hi havia hagut al Boguebolà.

No gaire lluny del parc hi havia el que buscàvem la meva mare i jo: la mesquita. Però quan crèiem que ja podíem respirar tranquil·les, vam sentir el soroll espantós de les bombes. Darrere la xarxa blava que engabiava els ulls de la mare, els intuïa esbatanats. Em va estrènyer la mà fins a fer-me mal i em va estirar cap a la primera casa que va trobar. Es va posar a aporrinar la porta i a cridar: «Sisplau! Obriu, sisplau! Porto una nena, sisplau!». Jo em vaig amagar dintre el seu burca, tremolant, i em vaig aferrar al cos amb els ulls tancats ben fort. La mare picava i picava amb els punys, però ningú responia. Ho va provar amb una altra porta, i després amb una altra. El carrer s’havia buidat i sentíem molt a prop el mateix so dels meus malsons, aquell xiulet sord que acabava amb un tro. Al cap d’una estona (segons?, minuts?), vam sentir el soroll d’un forrellat i una porta que s’obria, una mica més avall. En va sortir el cap canós d’un home i un braç que ens indicava que ens hi acostéssim de pressa. Malgrat les meves ferides i l’obesitat de la mare, vam volar cap allà. Era casa, casa, com quan jugàvem a fet i amagar. Quan haguéssim passat el portal estaríem salvades. Aquell home, amb aspecte educat, però amb els ulls espantats, ens va dirigir de pressa cap al soterrani. Sense pensar-nos-ho, ens vam ficar de quatre grapes en aquell espai baix de terra, mal il·luminat per quatre espelmes, i la porta es va tancar darrere nostre. Ens vam deixar caure assegudes allà mateix, com si haguéssim esgotat totes les forces en aquell mateix moment.

—Germana, què feies al carrer amb una nena enmig dels combats? —preguntava l’home.

La mare no podia parar de plorar i de gronxar-me. Jo mirava al voltant, i a mesura que els ulls se m’acostumaven a la penombra, vaig distingir cinc o sis adults, el mateix nombre de nens i un nadó que, sorprenentment, dormia tranquil en un racó. Jo també tenia unes ganes irresistibles de dormir.

—És una bogeria sortir amb aquest perill… i amb una criatura… —remugava encara l’home—. Malia, porta aigua per a la senyora i la nena.

No vam prendre res més durant tot el dia i tota la nit. Tampoc no vam parlar amb ningú. Per què explicar la nostra història, que era tan semblant a milers d’altres històries que tots sentíem cada dia? Dones i nenes ferides, desemparades; gent que es trobava enmig de bombardeigs i necessitava sopluig; persones desesperades que no tenien res per menjar ni per posar-se, que només carregaven por i tristesa… Res de nou al Kabul dels anys noranta.

Aquells soterranis es construïen tradicionalment a les cases afganeses per aïllar-les, i per tant, eren plens d’humitat. No eren llocs pensats per fer-hi vida, i els adults ni tan sols hi podien estar drets, perquè el sostre era molt baix. Durant les guerres, però, van ser alberg de moltíssima gent durant dies i nits. Persones que sovint ni tan sols es coneixien, com nosaltres aquell cop, i probablement no es tornarien a veure mai més. Les converses hi eren escasses, i el menjar també. Tothom aguantava estoicament les incomoditats i les males olors, fruit de dies sense veure aigua corrent. L’amo de la casa sortia de tant en tant per avaluar l’estat del carrer, i quan la cosa semblava prou segura, feia sortir tothom. Si només es tractava d’una aturada temporal, els mateixos habitants de la casa a vegades s’afegien als seus hostes en la recerca d’un nou espai on refugiar-se, en un barri més tranquil. Els carrers eren plens d’aquells grups de desconeguts que s’unien per salvar la vida plegats.

—Ja podem sortir! Ara! —va cridar l’home que ens havia obert la porta.

—Gràcies, moltes gràcies. Déu t’ho pagui —va dir la mare, amb les dues mans al cor, i em va empènyer cap a la porta.

L’home no la mirava. S’estava assegurant que la seva família sortís del cau sense perdre temps, i carregava un sac amb el poc que havien triat per endur-se.

No ens vam afegir a la colla. La mare va decidir continuar cap al sud, allunyant-nos de les muntanyes.

Després de passar molta por, notes un gran cansament, un malestar que se t’enganxa a la pell com si tinguessis febre. La por fa emmalaltir, i no t’hi acostumes mai. I així, malaltes, cansades i agafades de la mà, vam caminar en silenci una bona estona fins que vam arribar a un lloc on hi havia gent als carrers, on circulaven bicicletes i cotxes, i hi havia algunes botigues obertes. On la vida semblava aliena a la guerra. Apartant la vista del forn on sentíem olor de pa calent, i de les parades de verdura, que ens recordaven la gana que teníem, vam buscar una mesquita i hi vam entrar. Vam veure una vintena de persones com nosaltres, descansant sobre les catifes, i menjant pa i llenties. La mare em va fer rentar a la font del pati i després vam aconseguir que també ens donessin menjar.

Més netes i amb la panxa plena, vam parlar amb el mul·là i li vam dir que buscàvem el meu pare. Va ser el sistema habitual mentre tots érem nòmades que fugíem dels combats i que de tant en tant ens separàvem i ens perdíem els uns als altres. La consigna era, en aquests casos: «Ens trobem a la mesquita d’un barri segur». El més increïble, en una ciutat tan gran, és que acostumava a funcionar. El mullà, durant la pregària, anunciava: «La família Shinwari busca l’Ahmed Shinwari», per exemple. I sovint el mateix Ahmed o algú que el coneixia sentia la crida i la família es podia retrobar. Si no, els que buscaven es podien esperar allà tant de temps com calgués, amb la seguretat que es podrien alimentar gràcies al menjar que els veïns portaven per al mul·là i els que en necessitessin. A més, les mesquites eren llocs ideals per resguardar-se del fred, perquè tenien un sistema tradicional de calefacció subterrània que feia que els terres fossin calents i l’ambient tingués una temperatura agradable encara que a fora nevés.

Aquell dia vam tenir sort. Un conegut del pare, que sabia on s’estava, el va avisar. Mentre esperàvem, ja tranquil·les, la mare va parlar amb alguna dona que li sonava de vista, vés a saber d’on, i jo em vaig dedicar a mirar unes nenes que saltaven a corda. Ni per un moment vaig pensar a demanar-los si podia jugar amb elles. El dolor i les cremades m’ho haurien impedit… en el cas que les nenes no s’haguessin espantat pel meu aspecte i m’haguessin acceptat, cosa realment improbable tenint en compte com n’observaven. No em podia acostumar al rebuig, i cada mala mirada m’esquinçava per dintre.

El pare va trigar moltes hores a venir. I a mi m’hauria agradat fer-li una abraçada i explicar-li tot el que ens havia passat si no fos perquè aquell dia li vaig trobar una mirada estranya als ulls, com si m’avisés que era millor no acostar-m’hi. La mare va interceptar la mirada i la meva indecisió, i amb cara de preocupació em va agafar la mà i ens vam posar a seguir-lo sense dir res.

La relació entre el pare i la mare era difícil. Es van conèixer quan la mare va acompanyar la seva germana i el seu nebot a l’hospital on el pare tenia el despatx. A ell li va semblar una noia decidida i responsable, i també es va sentir atret per la seva mirada intel·ligent i múrria. Sense família a prop, el pare va necessitar que uns amics anessin a demanar la seva mà per a ell. Es van posar d’acord ben aviat, i va esperar amb ganes el dia del casament. La seva esposa, però, no va ser com la imaginava. Era intel·ligent i treballadora, sí, però no sabia llegir ni escriure, i no tenia cap interès a fer vida social, portar vestits bonics i tenir una vida activa fora de casa, com algunes dones dels seus companys de feina. I era massa religiosa per al seu gust. El pare se sentia molt frustrat, i la mare no suportava que ell la pressionés per semblar algú que no era. Per això, després de moltíssimes baralles, ell va acabar concentrant totes les seves energies en en Zelmai, la seva esperança. I de tant en tant també vetllava perquè les seves filles anessin pel bon camí. O el que era el mateix: que no fossin com la seva mare.