«Quatre quilos de iogurt»
«Qatre quilos de iogurt». Aquesta va ser la primera frase que vaig escriure i una de les coses que més feliç m’han fet a la vida. Sé que el més normal hauria estat estrenar-me amb vocabulari familiar, com ara «mama», «papa», o fins i tot el meu nom, que és el que fan els nens petits quan comencen a lligar paraules, però és que jo ja no era petita. Tenia quinze anys complerts, i sota l’habitual munt de roba, el meu cos ja era de dona feta.
A l’Afganistan, tres quartes parts de la població és analfabeta. I dins d’aquesta majoria aclaparadora hi havia la mare, que no va aprendre mai a llegir ni escriure. Convivia amb els llibres del pare de la mateixa manera que amb els gerros que teníem per decorar els prestatges; eren objectes que no li provocaven cap mena de curiositat. La mare entrava també dins la gran majoria de persones que pensaven que, per a una dona, els estudis fan més nosa que servei. Creuen que, total, a l’Afganistan les dones no surten de casa ni tan sols per anar a comprar, que és una tasca tradicionalment masculina, i per tant no necessiten llegir els cartells, ni comparar preus, i per descomptat no els cal aprendre un ofici perquè no treballaran mai fora de casa. Per cuinar, rentar i pujar els fills n’hi ha prou amb les ensenyances de les mares, germanes i sogres. I la resta de qualitats d’una dona —ser submisa i complaent amb l’home, eficient per a la família i invisible per a la resta del món—, tampoc no fa falta treure’s cap títol. Tal com diu la mare, «cal acceptar que si diuen que la llet és negra, és negra».
A casa quedava ben clar que en Zelmai s’havia de formar, i el pare era exigent amb ell i dedicava tots els esforços que calia per empènye’l a vèncer la mandra. A mi em van portar a escola una mica per inèrcia, perquè hi anava el meu germà, però en vaig treure molt de suc. Fins i tot la mare, durant el curs, es va animar amb el meu entusiasme i intentava donar-me un cop de mà, encara que fos més voluntariosa que encertada, cosa que provocava les burles del meu pare.
Va durar poc, aquella etapa d’escola, truncada per la guerra, però va ser suficient per descobrir que m’encantava aprendre i que hi tenia facilitat. I a mesura que em vaig anar fent gran, vaig entendre que estudiar, a més d’un plaer, era una necessitat. Com a noi que era, i sobretot com a dona lliure que volia ser, m’havia de formar a qualsevol preu. I arribar fins a la universitat, si podia ser. Recordava sovint que el pare sempre deia que la ignorància dels homes era la base de la maldat i de les guerres. I jo hi afegia: també de la marginació i l’engany.
Durant molts anys, però, l’escola va estar fora del meu abast. I quan veia gent que escrivia, que tenia bolígrafs i papers, es guanyaven el meu respecte instantàniament. Quina sort que tenien de saber tantes coses! Em sentia ignorant fins i tot davant de la mitja dotzena de marrecs que s’aplegaven al camp per jugar quan sortien de la madrassa, l’escola religiosa, que era l’únic que permetien els talibans. Em deien Comandant, i jo procurava demostrar autoritat davant seu, però sentia una enveja immensa perquè ells podien estudiar, encara que fos amb aquells mul·làs de mira estreta que els feien de mestres… Quan arribaven al camp, cuitaven a treure’s el turbant, blanc o negre, que els obligaven a portar a l’escola, i a vegades, els divendres, els convertien en farcells per guardar els dàtils que collíem: jo, enfilada a una palmera i ells, a baix, a punt per entomar-los.
M’agradava preguntar-los què havien fet aquell dia, i de tant en tant em recitaven pregàries que els feien aprendre, o cm llegien escrits que els havien fet fer, i encara que procurava fer cara severa, com si els fes un examen, em fonia per dins. Tots es queixaven que estudiar era un rotllo, i em deien que jo tenia sort d’estar tot el dia al camp. Però jo m’hauria canviat per ells mil vegades. Tenia una vida molt dura, i a vegades oblidava com afrontar els problemes sense recórrer a la violència. Per això aquells nens que venien a veure’m i a jugar al tros es van inventar per a mi un altre nom a banda de Comandant: Senyor Boig.
Un dia, l’Amid em va dir que havia arribat a Kabul el seu cosí, que sabia escriure els noms de persona en anglès. Jo estava emocionadíssima. Quan el noi va venir al camp el vaig saludar amb un gran respecte, encara que anava brut i no semblava gaire llest, i li vaig demanar que escrivís el meu nom en anglès: «Zel-mai». El noi em va mirar les mans.
—Si no tens paper ni boli! Com vols que ho faci?
—I si ho escrius amb una pedra sobre el terra? Després ho copiaré en un paper.
Vaig encerclar la paraula amb pedres per protegir-la… però quan vaig tornar de casa del pagès amb un boli i una llibreta, algú l’havia trepitjada.