Kavanagh

Els cosins sempre es presenten a deshora, per tocar els ous, pensa el senyor Kavanagh. Però tampoc no és tan tard, quarts de deu. De vegades hi ha negocis que no admeten espera. Mister Walsingham s’ha presentat en persona a l’ambaixada irlandesa. És una maniobra arriscada però imprescindible. Els policies espanyols que vigilen la legació l’han hagut de deixar passar. Aquest mana, i mana molt.

—Senyor Kavanagh.

L’inici de les seves converses és sempre així de cerimoniós.

—Digueu.

—Què hem de fer?

—No ho sé pas. Quina és la situació?

—Està tot ben esvalotat. Són a prop, però. Han estirat el fil de la bomba i ara són al Valle de los Caídos. El deliri faraònic de Sanjurjo i la seva camarilla. Un Taj-Mahal per a falangistes.

El to de Walsingham és un pèl impertinent. El senyor Kavanagh perd la paciència.

—Ja sé on és.

—Els hem donat una empenta, però sospito que ho haurien trobat igualment. Els haurem de felicitar.

—Ho aconseguiran? —gosa preguntar el senyor Kavanagh.

Hi ha silencis que són tota una declaració de principis. Walsingham no té cap bola de cristall. Però sí que té tota la informació, notícies fresques i línies directes.

—La nostra obligació és ser optimistes.

—Suposem que sí —concedeix el senyor Kavanagh—. Els hauríem d’evacuar, no? No els podem deixar allà abandonats.

—No. No podem. Ells mai no ho farien.

Walsingham fa veure que s’ho pensa uns segons.

—Qui parla amb Barcelona?

—Directament des d’aquí, és impossible —diu el senyor Kavanagh—. Hi hauria interferències, i ara ens vigilen nit i dia. Però sempre podem fer el pont amb Dublín, amb comunicació xifrada. El sotsdirector Kinsella ja sabrà com continuar la cadena. Imagino que després De Valera trucarà a Downing Street. O us estimeu més fer-ho vosaltres?

—No, no, millor vosaltres —diu Walsingham—. Quedarà com més natural.

Més natural, sí. Sobretot.