Pescaderías Moa

Els va d’un pèl. Arriben cinc minuts abans i el seu preciós camionet Hispano-Suiza carregat amb tres-cents setanta-cinc quilos de trilita i olor de llobarro enxampa Sanjurjo a dins de cal Castillo. Hauria estat com guanyar una botifarra contrada. Com una carambola, com la rifa de Nadal. Dos pardals d’un sol tret.

—Corre, hòstia, Mir, corre, afanya’t, que em penso que és ell —li diu l’Albert, en veure la comitiva a la porta del xalet, les banderes als parafangs.

Però han d’esperar que se’n vagin: els motoristes i el parell de cotxes llarguíssims i negres són un obstacle perquè el camió del peix que han robat pugui arribar fins a la façana. També han d’acabar d’activar la càrrega. Falta una operació senzilla però que demana el seu temps: s’han d’assegurar que els detonadors estiguin ben connectats i que el circuit continu funcioni, perquè no es poden refiar que explotin per simpatia, cosa que de vegades passa i de vegades no. Enceben el fulminant quan veuen sortir Sanjurjo, que és saludat braç enlaire pel responsable del xalet, al qual li tremolen les cames. Puja al Rolls-Royce blindat i carda el camp amb un seguici encapçalat per un estol de motoristes. Oh, si ara hagués de tornar: nois, atureu-vos i espereu-me un moment, que m’he deixat el faixí al lavabo. Llavors sí que l’haurien ben fotut.

—És igual —sospira l’Albert, amb resignació, quan veu que la comitiva desapareix per la cantonada—. No vulguem acaparar-ho tot i deixem alguna cosa per als altres. Tot a punt?

—Tot a punt —diu el Mir—. Ara sí. Em falta caragolar això i ja està.

—No ens haurem passat amb la trilita, oi que no?

—Em sembla que no —ves que ha de dir—. Però sempre hi ha la possibilitat de l’error.

És clar. Però el professor Mir s’ha passat un parell d’hores fent i refent els càlculs, consultant les taules d’un manual mecanografiat que els havia passat un contacte que tenien al Lohamei Herut Israel i que és la bíblia il·lustrada del dinamiter modern. Fins i tot ha tingut temps de demanar l’opinió d’un enginyer químic i del catedràtic d’estructures de la universitat politècnica, que, molt amablement i de manera temporal, animats per la seva mai prou lloada capacitat de convicció telefònica, han accedit a treballar per a ells i a esvair els seus dubtes.

—Donques va, fot-li, que és de Reus.

L’Albert, sempre tan supersticiós, se senya i el professor no ho fa, perquè té les mans ocupades engegant el temporitzador. Amb vint segons n’hi ha d’haver prou. Tenen la sort dels que no estan enamorats: no hi ha cap automòbil que s’entravessi a última hora, no apareix cap vianant inoportú per la cantonada, el camí que ha de seguir el camió està net d’obstacles, el volant no balla gaire i el poden embalar en la bona direcció, gràcies a un enginyós sistema de contrapesos que assegura que el camió pugui arrencar en segona, acceleri progressivament i arribi a destí amb la velocitat suficient per rebentar la tanca metàl·lica que dóna accés al recinte, davant l’estupor dels vigilants que contemplen, estupefactes i impotents (com ho atures, allò?), com avança aquella baluerna, un ariet de color beix que respon a la molt innocent raó comercial de Pescaderías Moa, Vigo-Madrid, amb unes sardines rialleres pintades a la caixa. Tot el que podia haver anat malament es congela durant un instant, els vint segons que necessiten.

Bum i bum i fum i una bola de foc i pols i un silenci gris i apegalós, vidres que cauen, i tot seguit els crits i els lladrucs de tots els gossos del nord-est de Madrid.

—Ei, potser sí que hem calculat malament —diu l’Albert.