L’oncle torna

L’avió aterra a la molt boteruda pista de l’aeròdrom de Montaudran, on hi havia hagut una escola de vol dels alemanys durant la guerra i que des de l’armistici està mig abandonat. Només els rep un gendarme a punt de la jubilació, que vigila les instal·lacions i que els demana sense cap vergonya un pourboire per les molèsties i la discreció. Adéu, senyoreta Colomer. Bon viatge de retorn.

Des del poble l’Esteve agafa un trenet regional que al cap de mitja hora el deixa a l’estació de Matabiau. Oh, Tolosa, quant de temps. Amb l’equipatge que ha descarregat del De Havilland hi troba, a més de la maleta, un abric nou però no per estrenar, i un barret com els que gasten els senyors. Tot un detall, pensa, tot i que probablement el que volen a l’Oficina és que no vagi fet un malfargat per aquests mons de Déu en defensa de la República. Al quiosc de l’estació —quina emoció tornar a fer servir francs— compra el llibret que té els horaris de tots els trens d’Europa. L’Esteve té la sensació, una pura il·lusió, de ser, per primer cop en molts mesos, un home lliure. Com que el tren cap a París surt a darrera hora de la tarda, deixa la maleta gran a la consigna i surt a la redescoberta de la ciutat. Londres és, anant bé i sense badar, a dos dies de Tolosa i no es pot accelerar el procés, perquè els segments del viatge són els que són i s’han d’entomar amb paciència, com si fossin les etapes d’un camí de pelegrinatge. Primer de tot cal esperar el darrer tren cap a París, perquè el del matí ja fa estona que ha sortit i el de primera hora de la tarda s’atura als pobles de mig França i arribaria si fa no fa a la mateixa hora que l’exprés de la nit. L’Esteve s’estima més dormir al tren, bressolat pel sotragueig damunt les vies, i despertar-se a les envistes de la ciutat. Mentrestant, busca un racó arrecerat al cafè Albrighi, on tantes bones estones havia passat. Aprofita per escriure una pila de postals, mirant de fer cal·ligrafia de qualitat superior, un producte dels anys de seminari, entrenada per omplir llibres sacramentals, i de la qual l’Esteve està molt orgullós. Sap les adreces de memòria, perquè no han estat escrites mai. Les postals són diverses versions d’una mateixa fotografia: la catedral de Saint Étienne, els interiors, els exteriors, el cor gòtic, la seva molt peculiar façana asimètrica. El text també és similar: amb variacions mínimes, el missatge, lacònic i poc expressiu, diu que l’oncle vindrà a passar uns dies, que arribarà tal dia a tal hora, que li preparin l’habitació. Fa cap a la Poste abans no tanquin, i des d’allí també envia un parell de telegrames amb un missatge semblant, a unes inofensives adreces irlandeses. A l’hora foscant canvia de cafè i es refugia al Continental, on es posa a estudiar molt aplicadament els catàlegs de tractors, artefactes per dallar i empacadores. També dóna un cop d’ull als informes que durant tota la nit li han estat preparant els documentalistes científics de l’Oficina. Malgrat l’estil feixuc i funcionarial, tot el que diuen o insinuen és extremament interessant. I tot fa por, molta por.

Al tren l’Esteve aconsegueix que el revisor li assigni un compartiment per a ell sol. S’assegura que la porta quedi ben tancada, es posa un flamant pijama d’empresari, tria la llitera de dalt i amaga sota el coixí la Luger zero vuit, un trofeu del temps de la guerra que havia assolit la categoria d’amulet. L’Esteve sempre pensava en l’oficial a qui la hi va prendre, botí de guerra, ell ja no la necessitaria mai més. Pobre desgraciat, ves qui li hauria dit que acabaria els seus dies amb el ventre rebentat d’un impacte de metralla, dessagnat a poc a poc a la serra de Busa, que no és pas la Selva Negra, ni per aproximació. Però, ves, Wilhelm o Günther o com collons et diguessis: si t’haguessis quedat a casa a menjar xucrut no t’hauria passat res.

París és només una estació de trànsit, una ciutat invisible. Va d’Austerlitz a la Gare du Nord en metro, sense temps per sortir a la superfície, ni tan sols per passejar una estona per la ciutat sota la pluja que només pot endevinar en els paraigües humits dels passatgers. De tant en tant, comprova si algú el segueix. Per si de cas, un parell o tres de vegades puja al vagó per baixar just quan les portes estan a punt de tancar-se i es queda uns segons sol a l’andana fins que arriben els nous viatgers. Després de passar tants mesos sense necessitat de prendre precaucions especials —les mínimes, la vigilància sempre discreta i efectiva del Cintet de Llorts—, el retorn sobtat a la vida clandestina li provoca una mica d’angoixa, una sensació incòmoda que ha de fer per manera de transformar en mecanisme de protecció. A la Gare du Nord pren un tren fins a Dunkerque. Gràcies a la guia Cook els horaris estan ben coordinats, i pot embarcar al ferri de Dover sense haver de passar les estones mortes en una taverna del port, d’on hauria pogut sortir perfectament amb un tatuatge mariner. Al Canal hi ha mala mar, i durant el trajecte l’Esteve pensa en els cinquanta mil soldats anglesos i francesos que, nou anys abans, van poder fer el mateix trajecte, en els darrers episodis de l’ocupació de França. Peró molt pitjor ho van tenir els dos-cents cinquanta mil que, sense cap possibilitat de fugida, van ser massacrats a la platja pels tancs de Von Rundstedt i les bombes que deixava caure la Luftwaffe, en la que va ser la pitjor matança de militars durant la guerra. El monument que recorda la matança de la bossa de Dunkerque, un monòlit de cent metres d’alçada, és l’última construcció que es veu del continent. Es mig mareja i s’ha d’estirar en una de les butaques de coberta, a veure si l’aire salat li alleuja el malestar, que sospita que és més moral que no pas físic.

El policia de fronteres, ni poc ni molt malcarat, la mida justa, li demana el passaport. A partir d’aquell moment és Don Alejandro, i té a punt l’argumentari oficial per demostrar-ho. Se’n va cap a Coventry, a visitar la fàbrica del senyor Ferguson. En viatge de negocis, sí senyor, diu en un simulacre d’anglès. Deu dies, és la primera visita, en vindran més, segur, té un projecte fabulós per omplir la Manxa de tractors anglesos. S’ha acabat de llaurar el terròs amb rucs i mules, per fi sortirem de l’edat mitjana i del llast ominós de Sancho Panza, epítom del pagès castellà, dropo, panxut i conservador, per no dir retrògrad. El policia se’l mira encuriosit, en aquell temps no viatgen gaires espanyols, ni gaire ningú, de fet, però no fa preguntes, no troba res de sospitós ni en el document ni en el seu posat tibat, de retrat d’El Greco, i estampa el segell d’entrada al costat del segell francès, falsificat amb tota cura —de la frontera de Biarritz, datat dos dies abans— i el deixa passar. El darrer tren del dia el deixa a Victoria Station. Arrossega la maleta cap a Rutherford Street, que no és gaire lluny de l’estació. La clau és a l’amagatall de sempre. No hi ha ningú més al pis, que fa una mica d’olor de resclosit, tot i que es nota que algú ha vingut a ventilar, a canviar la roba del llit i a treure la pols. Sí que hi ha una nota damunt de la tauleta del rebedor. «Benvingut, oncle. L’avi és a Derry i t’espera». Moltes gràcies.

El viatge ha de continuar, sense més espera. L’Esteve es lleva d’hora, a quarts de sis, i va a buscar un taxi a l’estació, per passar cap a la d’Euston, perquè acaba de decidir fer la travessa a Irlanda des d’Escòcia en comptes de fer-ho per Gal·les. Se n’anirà de Londres sense visitar la National Gallery, a veure Els ambaixadors de Hans Holbein, un quadre que el fascina. És capaç de contemplar-lo durant hores, escoltant les explicacions dels professors d’universitat que, acompanyats pels seus alumnes, de tant en tant s’hi aturen i van relacionant els secrets de la pintura, els que són reals i objectius però també els imaginaris, els que s’inventen per intentar entendre el quadre en tota la seva complexitat. Però aquesta vegada no podrà ser. Si surt de Stanraer evitarà fer marrada passant per Dublín, una perspectiva engrescadora, però que li suposaria perdre gairebé un dia, i potser no té un dia per perdre. Dalt del tren, mentre desfilen camps verdíssims i granges endreçades sota un cel baix, de color de plom, pensa en el dissortat Jean de Dinteville, el protagonista del quadre del jove Holbein, ambaixador de França a la cort convulsa d’Enric VIII, embolicat en un remolí de circumstàncies històriques que el van desbordar.

Fins a Stranraer són deu hores més de viatge. A l’hora en què arriba, però, ja no hi ha cap vaixell que travessi el mar d’Irlanda. Tria la primera casa que troba on ofereixen una habitació per als viatgers tardaners. La mestressa li demana si vol sopar una mica, i ho accepta sense dubtar, perquè li fa peresa de sortir a buscar un pub on, fora d’hores, li poguessin servir alguna pasterada bullida i calenta. El menjar de la senyora Conway és també una pasterada calenta i bullida, cert, però si més no s’estalvia l’expedició cap al desconegut. Té ganes que s’acabi d’una vegada aquell estat estrany, de matèria en trànsit.

El primer ferri surt a les set. Després de la signatura del tractat de la Reunió i després de repatriar tots els súbdits del rei Jordi que volguessin continuar vivint al Regne Unit, les autoritats britàniques van tallar la línia. Només feia uns mesos que l’havien tornat a establir, dos serveis al dia, un a primera hora del matí i l’altre a mitja tarda. Plovisqueja, naturalment. L’Esteve és un dels primers a pujar-hi. No hi ha gaires passatgers. Porta la sotana sota l’abric: torna a ser l’Esteve Gabriel, vicari d’Ordino, de les valls d’Andorra, la república més vella i més desconeguda d’Europa. Ensenya el passaport al control de sortida, disposat a respondre les preguntes habituals, on coi és, això d’Andorra. Però els policies britànics ni se’l miren. Hom diria que, després de tants anys de patiment i violència, el que passi a l’illa dels veïns ja no els interessa, malgrat el suport que van rebre durant els moments més desesperats de la guerra, quan Irlanda es va decidir a trencar la seva neutralitat. I no hi ha res de més natural que un capellà catòlic vagi cap a Irlanda, perquè allà són part del paisatge, com les ovelles de cara negra i els marges fets amb bardisses.

El mar és una bassa d’oli negre. Amb tanta boira com hi ha, el capità del ferri fa sonar la sirena cada minut. Hi ha molt de trànsit a la badia i no es poden córrer riscos. A mesura que s’atansen al port de Belfast, a l’altura de Carrickfergus, la boira es va diluint i es comença a veure el gran cartell, instal·lat damunt de l’espigó, que saluda els que hi arribaven per mar. «Fáilte go hÉireann». Benvinguts a Irlanda. La darrera vegada que l’Esteve hi havia passat el cartell no hi era.