Esquela

Els estranys companys de llit. El pistoler anarquista més malxinat de Barcelona aliat amb el gos de presa de Sanjurjo. Tot quadra, amb la lògica absurda que fa coincidir peres i pomes dins d’un mateix cabàs. Un pacte estratègic, al qual s’han acollit amb un sentit de l’oportunitat històrica. Primer liquidem l’enemic comú, ajuntem els nostres esforços i encabat ja veurem què passa.

—N’estàs segur?

—És clar que sí —diu Pla—. El meu uixer ha vist el seu nom en un butlletí d’hostes del CESIBE, de gent que s’allotja en un pis franc que tenen, on col·loquen els que viatgen a Madrid de pas i no poden anar ensenyant enlloc.

És inútil intentar comunicar amb Barcelona amb la Màquina de cal Gemis, vista l’experiència de l’altre dia. Però hi ha un altre procediment, el pla B, que van establir durant aquella llarga nit a la Bunyola. Més complicat, però eficaç. El millor de tot és que es tracta d’un procediment adreçat directament a la Virgínia, que l’haurà de transmetre immediatament a l’Estragués, sense més intermediaris.

—Em temo que hauré de posar una esquela a l’ABC —diu l’Esteve—. L’han de poder llegir a Barcelona tan aviat com sigui possible. M’ajudaràs?

—Ha de ser a l’ABC, necessàriament? —diu Pla—. No, home, no: millor a l’Informaciones, que és de tarda. A les quatre, quarts de cinc surt al carrer. Encara hi som a temps, però ens hem d’afanyar perquè tanquen l’edició d’aquí a no gaire. Guanyarem unes quantes hores.

Pla es posa a redactar la nota amb entusiasme, conscient de la transcendència del moment. Considera que les esqueles són la màxima expressió de la literatura, vides condensades en píndoles, l’expressió més descarnada de la futilitat de l’existència. Un nom, dues dates i el dibuix esquemàtic d’una família adolorida que, a poc a poc, s’anirà refent de la patacada fins que el record del difunt sigui substituït pel següent de la llista. El darrer, que apagui el llum. Rogamos a Dios por. Posem-hi un noveno aniversario, per si de cas als censors del règim o als ratolins analistes que es llegeixen la premsa del dret i del revés se’ls acudeix comprovar si realment tal dia com avui però de l’any quaranta havia descansado en la paz del Señor Doña Francina Arribas de Royo, vídua de Don Ramón Asensio Simón, a la que sus apenados. Quina sort, ningú no demana certificats per publicar esqueles, ves per on, i menys per aquesta, tan emotiva, publicada per informar la difunta que la família crece, ah, creix, ante los ojos de Jesús, el que es Bueno, el que es Justo. Traduït, vol dir vigila, Estragués, tens una guineu al galliner, el llop amb pell d’ovella. El Judes de les trenta monedes. Els sis fills de la parella són els sis agents, sis, oferts en sacrifici. Això ja era hermenèutica. Potser sí que ho ha fet massa complicat, però la Virgínia és llesta i entendrà les subtileses que bateguen per sota del contingut principal. Enviar un missatge dins d’una ampolla costa sis rals. Demana’m un rebut, Josep, sí, moltes gràcies.

—I ara he de marxar —diu Josep Pla, tot misteriós, mentre s’aixeca—. He d’anar a fer una visita que, si va com penso que ha d’anar, potser ens ajudarà. No diré res més per no aixecar falses expectatives. Apa siau.

L’Esteve surt del Comercial cinc minuts més tard, amb la mateixa sensació que si li haguessin clavat un cop de mall entre les orelles, com fan per matar un vedell, i baixa per Fuencarral atuït i desmoralitzat. La publicació de l’esquela és una crida desesperada, que, si mai la llegeix i l’entén algú, el més segur és que no tingui com a conseqüència cap reacció pràctica. Podria ser que l’esquela quedés dipositada als arxius del servei, indesxifrada i indesxifrable, impermeable a l’escrutini dels investigadors del futur, i encara reservada a la iniciativa dels més avisats o perspicaços, fins que el paper premsa d’aquell exemplar de l’Informaciones perdés consistència i s’acabés esmicolant com si fos pols de carn mòmia.