Fidels difunts
Per culpa de la mala mar, el Juan de la Cosa arriba al port de Santander mig dia més tard del que estava previst. El primer dia de trajecte, en sospitar que si no es produïa cap intervenció divina el viatge seria un infern, el bisbe de Waterford-Lismore, el director espiritual de l’expedició, va intentar apaivagar la fúria de les onades amb unes rogatives d’urgència. Estava convençut que la natura pietosa del pelegrinatge afavoriria la intercessió de sant Elm de Fòrmia, patró i advocat dels mariners atribolats, o de sant Brandà, el gran viatger hibèrnic, en segona opció. Però ni les pregàries ni els asperges no van funcionar, ans al contrari: després dels intents per amansir-lo el pèlag es va emprenyar encara més, amb onades de vuit metres i grans cops de vent. Per consolar-se, el bisbe i els escolanets pal·lidíssims que l’acompanyaven van arribar a la conclusió que aquell desplegament de meteors hostils no era pas l’expressió de la còlera divina, ans el recordatori de les dificultats sense treva que trobaran en la seva missió evangelitzadora.
L’Éamonn detesta navegar. Els Agnew són gent de terra endins, i els encanta tenir els dos peus en sec (i el pap remullat, això sí). Va intentar que el farmacèutic del G2 li aconseguís una de les píndoles màgiques que els aliats es van prendre per evitar el mareig durant el desembarcament de Frísia, però el senyor Clerkin no va voler ni sentir-ne a parlar, que només li faltaria una pastilla per acabar-lo d’espatllar. Ni pensaments. Si s’havia de marejar, que es maregés. L’únic consol és que no ha estat l’únic. Els tres expedicionaris han compartit un camarot interior amb tres capellans més que, per fortuna, han passat els dos dies de travessia tan marejats o més que ells. Ha estat un espectacle molt poc edificant contemplar una processó contínua de preveres amb problemes d’equilibri fent tentines per passadissos i escales per poder sortir a coberta i perbocar per la borda el sopar i, en alguns casos extrems, fins i tot l’eucaristia, amb gran consternació per part dels afectats, que no saben pas què han de fer en aquests casos extrems.
Però un parell d’hores abans d’arribar a port la galerna s’afebleix i finalment es calma, els núvols s’aparten com qui corre un teló i surt el sol. La impressió de la llum que troben a l’entrada a la badia de Santander, en un capvespre net i serè de tardor, sembla un miracle i els compensa, en part, per totes les molèsties experimentades. Però l’Éamonn i el Séan haurien preferit una penetració més heroica: llançats en paracaigudes sobre la solitud d’una devesa extremenya, malgrat el risc que els empaités un toro, o desembarcats d’un submarí en una ria gallega, o travessant els Pirineus sense guies, per la part més penjada i enmig d’un torb furiós. En el fons, tota aquella comèdia capellanesca els sembla indigna d’un soldat celta.
No segueixen cap tràmit especial per desembarcar. Baixen barrejats amb els seus companys de viatge i ensenyen a uns policies de galtes xuclades i bigotet formiguer el passaport i un salconduit especial que els acredita com a congressistes, amb tot de segells i la signatura florida de l’arquebisbe cardenal D’Alton. Vinga més capellans, com si aquí n’hi hagués escassetat, pensen els guripes. Estampen sense energia un altre segell amb la data d’entrada, fan una pipada a la cigarreta de picadura i, au, va, que passi el següent. Ningú no els ho ha recordat, però són a dia dos de novembre, la festa dels fidels difunts, el moment en què diuen que s’obre la porta de l’inframón i els morts poden visitar els vius.