Pressentiment

—Mira, ens hauries de fer un favor, Caitlín, carinyo —li ha dit l’Éamonn—, vés i vigila’l, tu véns amb nosaltres, no cal que miris, i després que enviem el paquet, baixes del pont i t’estàs a l’aguait del que passi. Sobretot que l’Esteve no et vegi, que s’emprenyarà com una mona i ens vindrà amb el sermonet de sempre, que si la confiança fa fàstic, que si ja és prou grandet per anar sol a estudi i cordar-se les calces.

—Jo què coi l’he de vigilar —objecta la Caitlín.

—Estigues a l’aguait —insisteix l’Éamonn—, que nosaltres tenim feina, hem quedat a primera hora amb el senyor Kavanagh, que tindrà notícies fresques sobre el malxinat de Chesterton, hi ha dades noves, tu vés cap allà, hi ha una vibració que no m’acaba d’agradar. Faràs de xarxa del Gran Esteve, el funambulista més carallot del món. No me’n fio. Tu no tens un pressentiment?

Haurien de saber que ella mai no en té, de pressentiments. Certeses i impressions, sí, les que vulgueu, però no pressentiments. Mai.

I què pot fer sinó anar-hi, amagar-se en un portal i esperar que es faci de dia. Hauria pogut descriure la seqüència dels fets abans no es produïssin: les corredisses, els esgarips, la resignació i el misteri mig morbós que desperten els suïcides —o els suposats suïcides—. També podria preveure el ballet delicat dels agents de la policia, el desplegament d’una coreografia perfecta i universal: aquí l’inútil, aquí el que sembla el més llest de tots, aquí el que es mig amaga, més a prop el que vol fer mèrits i pujar en l’escalafó. Una dansa d’insectes que s’allarga fins que apareixen, en una segona tongada, els oficials, els que manen de veritat i tothom s’espanta, en proporció inversa al seu grau d’incompetència.