Consolat de mar

El consolat del Principat i Valls Neutrals d’Andorra a Madrid està en un entresòl del carrer de l’Espíritu Santo, cantonada amb el carrer Marqués de Santa Ana. Comparteix espai i personal diplomàtic amb l’Oficina de Promoció Econòmica de la República Catalana. La protecció de la Tercera Persona que invoca el nom del carrer no és en absolut sobrera, i l’Esteve pensa que la tria del lloc ha estat responsabilitat d’algun ideòleg d’Unió, tan missaires com són. A peu de carrer no hi ha cap signe extern de l’existència del consolat, òbviament, perquè hauria estat interpretat com una provocació, una espina clavada a la memòria col·lectiva. De fet, el consolat es va crear l’octubre del trenta-quatre, en una de les primeres providències del nou ministre d’exteriors, Joan Lluhí, que va dissenyar la xarxa diplomàtica de la nova República. Si mai hem de tornar a ser bons veïns amb els espanyols, millor que comencem de seguida, deia, que després potser els costarà més d’acceptar-ho. Fem-ho sense escarafalls, una oficineta i prou, que algú es pugui posar al telèfon i contestar les cartes. I només va poder funcionar dos mesos: quan al desembre va esclatar la Guerra de Ponent van tancar-lo, però el síndic general de les Valls, Cinto Riba, va aprofitar el buit per instal·lar-hi el consolat andorrà, que, en la pràctica, representava els seus germans del sud. La nova legació diplomàtica va ser molt efectiva a l’hora de repatriar els ciutadans de la nova República, sota la supervisió de la Creu Roja. Lerroux, per indicació del ministre Franco, havia ordenat el confinament en camps de refugiats dels ciutadans catalans residents a Madrid. Tenien l’excusa perfecta: volien protegir-los de les agressions de la turba, que, oh casualitat, eren promogudes i orquestrades per ells mateixos i atiades des de les trones de les esglésies i també des de les de la premsa radical —és a dir, de tots els diaris que es publicaven a la capital—. No se’n van sortir, perquè els francesos van posar el crit al cel davant de la Societat de Nacions i els anglesos, potser per sentit de la vergonya històrica —no, mireu, ara no tornarem a deixar els catalans amb el cul a l’aire, una altra vegada no— van acabar enviant un parell de destructors a bloquejar els ports de Cadis, Cartagena i el Ferrol, com a advertiment al règim. Feu bondat o us minarem els ports. Una cosa era organitzar una guerra per mirar de recuperar la província secessionada, i una altra de molt diferent fotre el merda amb la població civil.

La Caitlín ha insistit a acompanyar l’Esteve, tant sí com no. De cap manera vol que hi vagi sol, és massa arriscat, i qui és ell per oposar-s’hi. Es posa un mocador al cap que li apagui la cabellera perquè pugui passar per una senyoreta exòtica però normal. Potser francesa, però no pas espanyola: li falta l’ombra excitant del bigotet i aquell lleuger sentiment sistèmic de culpa catòlica. A les vuit en punt del matí, amb son a les orelles, es planten al davant de l’edifici. El consolat el comparteix amb el taller d’un llauner als baixos i una acadèmia que té el nom d’Academia Re-Cien, un acrònim que unes lletres més petitetes aclareixen als transeünts no avisats: Religión y Ciencia, sí. S’asseuen en un banc per fer temps, és massa d’hora perquè el consolat obre a dos quarts de nou. L’Esteve compra en un quiosc l’Informaciones, per la curiositat mig morbosa de veure publicada a la pàgina disset la seva tan elaborada esquela.

L’encarregat de l’oficina arriba puntual. De seguida que el veuen avançar des de la cantonada saben que és ell: un xicot massa jove que fa bascular la cartera de mà amb l’alegria del nen aplicat que se’n va a estudi. Sí, és sens dubte un plançó sortit de l’Escola Diplomàtica de Pedralbes, que ha encarat el seu primer destí amb una il·lusió injustificada, conscient que és un tràngol indispensable, una penitència imposada abans de pecar. Tu vés-te’n una temporada a Madrid, li han dit, agafa experiència i encabat et buscarem un destí com Déu mana.

Així que obre la porta del carrer la Caitlín i l’Esteve s’aixequen del banc. A la finca no hi ha porter, i millor així: si mai n’hi hagués un, amb tota seguretat fóra un policia prejubilat, en el darrer destí de la seva vida activa. Però estan convençuts que el consolat està vigilat o sota control. El més segur és que hi hagi micròfons amagats pertot arreu, des del despatx del senyor cònsol fins a la comuna, que està en un raconet del pati interior, i que un escamot de funcionaris avorrits estiguin a l’escolta, no pas perquè tinguin cap esperança d’escoltar res d’interessant, sinó per evitar qualsevol temptació i, en darrera instància, per tocar els pebrots.

Pugen al darrere del cònsol, mirant de no espantar-lo, i l’Esteve s’avança per poder aguantar la porta de l’oficina quan la tanca. Es posa els dits índex de les dues mans a les temples: és el senyal convingut per fer-li saber que són enviats de la metròpoli, dos àngels, i que, a partir d’aquell moment, han de ser especialment curosos a l’hora de parlar. Aquell sistema de seguretat serà, temen, un desastre. Si ja és un procediment justet des del punt de vista teòric, la seva aplicació pràctica es revela complexa i de resultats incerts. En veure’ls, la placidesa del rostre del cònsol, gairebé una criatura, es transforma en una ganyota de terror. El moment, abans tantes vegades imaginat i sempre temut, ha arribat. Existeixen, sí, no són un mite, una història de papus de la vora del foc, una vaga instrucció revelada per un funcionari de l’Oficina la vigília de viatjar cap a Madrid. Han sorgit de les ombres, tenen una presència corpòria i el cònsol no sap què passarà a partir d’aquell moment epifànic. Parla la Caitlín, trasmudada en estudiant de romàniques que explora les possibilitats d’aconseguir un visat per fer un curs a la Universitat de Barcelona, a la càtedra del mestre Coromines, per qui sent una admiració sense límits. Improvisa en el seu castellà de fireta, però el seu discurs és impecable i el defensa amb convicció.

—Oh, senyoreta, des d’aquí és complicat —diu el cònsol—. Complicat no, gairebé impossible. El bloqueig, és clar. És molt millor que el trameti des del seu país d’origen, que és…

—Àustria —diu la Caitlín, amb tota la patxorra.

—Àustria. Oh. Perfecte. Doncs des d’Àustria no hi ha d’haver cap problema. Es pot fer a través de la seva ambaixada aquí. És un tràmit una mica llarg, perquè d’aquí la seva sol·licitud ha de viatjar a Viena, de Viena a Barcelona, de Barcelona a Viena i de Viena cap aquí una altra vegada. Tot va en valisa diplomàtica, però tot i així, se’n farà uns farts, de donar tombs. Compti un parell o tres de setmanes. Un meset, a tot estirar. Però si a l’ambaixada hi coneix algú que ho pugui posar dalt de tot de la pila el procés serà més ràpid.

És evident que el cònsol no entén res del que passa. Mentre exploren amb la Caitlín les vies més eficaces per superar els entrebancs administratius, l’Esteve li apunta en un paper i amb lletres majúscules les consignes que ha de seguir, per si de cas no se’n recordava. Esperen un supervivent. Ell només s’ha de limitar a aplicar el protocol previst i, a partir del moment en què qui arribi confirmi la seva condició, se’n cuidaran ells. Entesos? El cònsol fa que sí amb el cap. Passen cinc minuts de l’hora fixada. Deu. L’escassa coartada acadèmica de la Caitlín ja fa estona que està més que exhaurida, i ella i el cònsol van donant tombs absurds sobre els mateixos temes.

I la porta s’obre. Passeu sense trucar, proclama un cartellet a l’entrada. Doncs no truco. És una noia jove. Molt jove, i espantada.